LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan tenia 6 anys els meus pares em van apuntar a l’esplai i em van dir que allà m’ho passaria molt bé, que hi anaven amiguetes meves i que faríem uns jocs divertidíssims. El primer dia hi vaig anar amb vergonya (segons pel que m’han dit) però també amb ganes de saber en que consistia allò tan divertit que feien tots els nens cada dissabte de 4 a 6 de la tarda. Des d’un bon principi vaig quedar encantada en tots els aspectes i a partir d’allà vaig continuar anant-hi fins al grup de grans el qual és l’últim any com a nen quan tens 12 anys.

Durant tots aquests anys i més aviat en els últims anys quan ja anava a l’institut em vaig trobar amb nens i nenes que anaven al cau. Entre aquestes entitats del poble hi ha bastanta rivalitat ja que són bastant similars –encara que tenen diferències– . La típica discussió dels nens dient que el cau o l’esplai és millor perquè ells són més bruts, els seus campaments o colònies són millors, etc. i la veritat és que ho segueixo veient amb nens de la meva edat.

Però el que jo em pregunto és, els nens i nenes quan van començar el cau o l’esplai van decidir ells on anirien? La majoria de nens, per no dir tots, van ser apuntats a una de les dues entitats perquè els pares van voler i, per tant, ells han seguit allà perquè no han provat l’altre i no saben ben bé el que és .

Com a conclusió crec que són entitats que eduquen als nens d’una manera alternativa a través del lleure i, per tant, és gairebé indiferent quina de les dues escollim.

Laia

Jo en els meus quinze anys de vida he perdut moltes coses: bosses, ulleres, mitjons, gomes de cabell, llapis, gomes, maquinetes, ossos de peluix, cartes, diners, partits de futbol,… A on vull arribar és a que sempre que perdem alguna cosa i ens n’adonem, la busquem (a no ser que sigui un partit de futbol, és clar, perquè si vas pel pati buscant un partit de futbol et prenen per boig).

Tot i així he arribat a la conclusió de que per molt que busco una cosa, no la trobo, això sí, de cop i volta, en trobo d’altres que feia mig any que buscava. Molts cops, sabent que sóc una persona despistada, guardo les coses en algun lloc on sé que recordaré exactament on les he deixat, però no funciona, al contrari, al dia següent ja no les trobo.

Quan busques desesperadament alguna cosa pots passar per dues situacions diferents:

La primera succeeix quan el que estàs buscant està just davant dels teus nassos i no te n’havies adonat. Com quan estàs parlant pel mòbil amb la teva mare i li dius que estàs desesperada perquè no trobes el mòbil. O com quan estàs a classe demanant-li per favor al teu company que et torni el llapis que tens a la mà. I moltes altres situacions on realment t’acabes sentint inútil.

L’altra situació en la que us podeu trobar es defineix en una frase: “Mama! On està el meu…?!” Després d’aquest crit poden passar tres coses diferents:

1-La mama sap perfectament on està el que li demanes i t’ho diu.

2-La mama diu que t’apanyis tu soleta que ja ets grandeta. Al cap d’una estona tornes a insistir: Finalment ve per ajudar-te i no cal que faci cap esforç perquè ho troba de seguida i tu quedes fatal.

3-La mama no està a casa i tu no te n’havies assabentat.

Així doncs, l’únic consell que us puc donar és que si perdeu tantes coses com jo procureu no visitar mai cap laberint.

Maria

Fa dos anys el meu somni era anar a los Àngeles. Sempre els deia als meus pares que hi volia anar però ells no hi estaven d’acord.

Una tarda avorrida a l’habitació, vaig veure en una web que feien un concurs per anar de viatge a los Àngeles. Com que no hi perdia res concursant, ho vaig fer. El concurs consistia a dissenyar una peça de vestir a partir de les robes que ells et proporcionaven.

Va transcórrer un temps i una tarda em va venir a la memòria aquell concurs en el qual havia participat, per tant, vaig decidir mirar qui eren els finalistes. Aleshores vaig veure que havia quedat entre els 10 primers i només quedaven tres dies per decidir el guanyador, que s’escollia mitjançant els vots de la gent, així que vaig anar dient a tothom que em votés.

Al cap de tres dies, a la classe, no em vaig poder resistir a mirar qui havia estat finalment el guanyador. Vaig agafar el mòbil, vaig obrir la web i, era la guanyadora! Vaig fer un crit d’alegria i quan vaig arribar a casa ho vaig dir corrents als pares. Però ells no estaven tan contents, perquè tot estava inclòs menys el menjar i ells no ho veien massa clar.

Finalment, vam anar-hi i va ser una gran experiència, un somni fet realitat.

Laia

Fa uns sis anys vaig començar a jugar a bàsquet. No en tenia ni idea, ja que abans feia piscina i son dos esports que no tenen res a veure. Tampoc és que m’encantés aquest esport però m’hi vaig apuntar perquè algunes de les meves amigues també ho van fer i havia de fer algun esport per manternir-me en forma.

Al principi m’agradava molt anar a entrenar i jugar partits, notava que mica en mica anava aprenent a jugar i em divertia. Però a mida que anavan passant els anys, no sé si és per l’edat aquesta que tots els adolescents hem de passar algun dia, em va començar a avorrir anar a entrenar i passava més dels entrenaments, cosa que va comportar que perdés la pràctica del joc i cada cop anava jugant pitjor i per tant no em divertia gens, i a més a més també teníem bastants problemes amb casi tots els entrenadors que no ajudaven gaire. Així que aquest any he decidit deixar-ho. No puc dir que no m’ha fet pena deixar-ho perquè he fet amigues molt grans durant tot aquest temps però no em sentia agust fent una cosa que no m’agrada.

Aquest any he començat a anar a piscina amb la Carla, que també feia bàsquet amb mi. Les dos vam decidir que el bàsquet ja no era lo nostre i voliem canviar. Ens agrada anar a la piscina perquè ens ho passem bé i com anem per lliure fem el que volem, sempre intentant fer tot l’esport possible.

Ara que ha arribat l’hivern i fa fred ens fa una mica de mandra anar a la piscina i la tenim una mica abandonada… però com hem de fer esport i és la nostra obligació seguirem anant cada setmana.

Núria