LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquell núvol gris que veia quan pensava amb el què vull ser de gran es va esvaint a poc a poc. Crec que cada dia veig més clar què vull estudiar i per què ho vull estudiar.

A dia d´avui, m’agradaria estudiar medicina, per algun dia ser capaç d’ajudar les persones. Aquesta és una professió que crec que em pot satisfer moltíssim, ja que m’agrada ajudar a la gent a l’hora que se li presenta un problema i crec que l’esperança i la satisfacció de poder salvar una vida pot ser inexplicable, i en el pitjor dels casos, tenir la consciència tranquil·la de que he fet tot allò que estava al meu abast, és a dir, ser una bona metgessa.

A vegades quan em pregunten què vull estudiar i els hi dic medicina em comencen a retreure que és una carrera molt complicada, que s’ha d’estudiar molts anys, que se’t poden morir persones, etc., però aquests inconvenients no em fan fer un pas enrere i fer-me pensar dues vegades que si estic segura o no.

D’altra banda penso que hauré de fer una sèrie de sacrificis però sé que, al llarg del temps, seran el fruit d’un bon resultat i sé que hauran valgut la pena perquè hauré aconseguit un dels objectius més grans que pots assolir en la vida, que és dedicar-te al que realment t’agrada, ja que ho seràs la resta de la teva vida.

Eva

Tots alguna vegada hem somiat desperts amb aquell desig que tenim ganes de fer realitat, però que quasi sempre està més lluny del que podem arribar a aspirar. Parlo d’aquell somni que tots tenim guardat en un racó del cap per un dia poder-lo fer realitat. Tothom voluntàriament o involuntàriament pensa a fer realitat el seu somni, sigui quin sigui.

Però tots estan molt lluny del nostre present, de la realitat, i però això són somnis. Són inalienables i per molt que ens posem de puntetes, no arribem ni a tocar-los amb les puntes dels dits. Però el que no podem fer, és quedar-nos de mans creuades esperant que la vida passi davant dels nostres ulls i penedir-nos de ni tan sols haver intentat fer-los realitat. A vegades, tot es posa a favor, i per alguna raó, acabes vivint-los. Llavors, deixen de ser somnis per fer-se realitat i passa a formar part del teu present.

Jo personalment tinc molts somnis. Sóc d’aquelles persones que no pot evitar que el cap se me’n vagi sovint als núvols i s’hi quedi una estona. Somio constantment desperta. Entre altres somnis, m’agradaria dedicar-me al que realment m’agrada, que és l’esport i que pogués guanyar-m’hi la vida. Però sé que jugo amb desavantatge perquè són noia i això fa que només sigui un somni. També m’agradaria viure durant un temps en algun lloc remot del món o practicar esports de risc. Però el que realment anhelo, el somni que més desitjo fer realitat és viatjar. Fer la volta al món en vaixell, vorejar les costes dels cinc continents i veure món, tastar menjars, conèixer cultures i viure altres tradicions totalment diferents a les nostres.

Jo personalment, no tinc ni idea de com fer realitat els meus somnis, però per aquest petit detall no penso deixar de somiar.

Àurea

L’altre dia, vaig veure un documental sobre les exportacions de peix a Tanzània. La perca del Nil és una espècie invasora introduïda per algú al llac Victòria. Cada dia, avions arriben a Tanzània amb capses buides per omplir-les de peix i portar-les a Rússia. La gent pobre d’allà, es queden sense poder menjar peix per culpa de les exportacions.

Em va semblar molt injusta la vida dels africans a Tanzània. La gent d’allà, sofreixen abusos sexuals; però, això no és el pitjor. La major part dels habitants, no tenen diners per menjar, ni per refugiar-se. La majoria de nens, són orfes, i s’han d’espavilar per sí mateixos. Les mares o les dones, s’han de prostituir per poder sobreviure; mentre que els pares, són pescadors.

La mortalitat és molt alta, ja que la majoria de morts, és causada per malalties; una d’elles el SIDA. Aquesta malaltia, es provocada per relacions sexuals, que molta gent de Tanzània està infectada.

No em puc creure, com la gent que pot evitar aquesta catàstrofe, es quedi de braços creuats, i que no s’interessin per la vida d’aquestes persones.

Sergi

Per fer el escrits de la tertúlia necessitem observar els petits detalls de la vida i, a partir d’aquí, fer una reflexió per expressar les nostres idees. Jo ho entenc, però és que tinc tan poc temps que no em puc parar per fixar-me en tot allò que m’envolta, és estressant.

Avui en dia, estem massa ocupats fent activitats i anant d’un lloc a un altre. Fins i tot, hem arribat al punt en que no tenim ni uns minuts per aturar-nos a pensar en nosaltres mateixos i reflexionar. Tot ho fem d’una manera mecànica: ens llevem, anem a l’institut, dinem, fem els deures, fem les extraescolars, sopem i anem a dormir. Sé que hi ha algunes excepcions, és a dir, evidentment no tothom té la mateixa rutina, però en la majoria dels casos és així. Els dies ens passen sense adonar-nos i això no pot ser, és molt trist. A més, el nostre horari ens obliga a anar-nos a dormir molt tard i despertar-nos molt d’hora. Aleshores, com a conseqüència d’aquest dia a dia tan atabalador i les poques hores de son, anem cansats a tot arreu.

L’altre dia vaig llegir un article que està molt relacionat amb aquest tema. Deia que mentre dormim el nostre cervell elimina toxines que ha anat generant durant el dia. Llavors, quan una persona no dorm les hores suficients, el cervell no té prou temps per eliminar totes aquestes toxines i és quan s’afavoreix l’aparició d’algunes malalties com ara l’Alzheimer. Després de llegir l’article em vaig quedar molt parada. La veritat és que no m’imaginava que una cosa tan insignificant com dormir set hores enlloc de vuit, a la llarga, pogués tenir aquestes conseqüències.

Després de tot això he arribat a la conclusió de que ens hem d’aturar uns segons a reflexionar sobre el que passa al nostre entorn, deixar estar l’estressant dia a dia per uns moments i pensar en nosaltres mateixos. Perquè a vegades els petits detalls són els que de veritat importen i els que ens marquen un abans i un després. Tant de bo pogués oblidar-me de tot i desconnectar d’aquest món, encara que fos només per uns dies!

Marina

Jo, quan arribo a casa, desprès de menjar haig d’estudiar i fer deures. El problema es que sóc incapaç, no sé per què, però no tinc ànims ni per obrir el llibre ni per escriure. El resultat? Ho faig, però no ho faig amb ganes, és a dir, que no m’ha servit per a res, ja que no he memoritzat res del que he llegit o he fet.

Estic preocupat per com acabarà el curs. Sempre penso, va ara m’hi posaré de veritat, però quan arriba l’hora sóc incapaç i pel que veig el final d’aquest curs serà catastròfic. La veritat és que no sé què pensar, l’únic que m’anima en aquest moments són els amics i la meva mare, però ella a vegades és massa pesada en aquest aspecte, ja que no para de dir-me: va fes això, fes allò altre. I el resultat d’això és enfadar-me amb ella.

En conclusió, com he dit abans, estic preocupat, però no tinc molts ànims per aconseguir la meva meta, espero que al final s’acabi solucionant tot i pugui fer el que m’agrada.

Pablo

Alguna vegada us heu despertat a mitjanit amb la sensació que no t’ha sonat l’alarma i estàs fent tard per anar a l’institut? Per exemple, ahir a la nit em vaig abrigar, em vaig posar al llit i de seguida vaig entrar en calor mentre repassava mentalment els problemes que havia tingut aquell dia i intentar trobar-los una solució, i recordar la sèrie que havia vist mentre sopava, ja que havia estat molt interessant i intensa. Vaig estar un quart d’hora fent voltes pel llit per trobar la posició més còmode. Finalment vaig adormir-me, però al cap d’una estona notava com una veu dintre meu em deia que em despertés perquè potser no havia sonat l’alarma i arribaria tard a l’institut; i així ho vaig fer, vaig agafar el mòbil que estava al terra i vaig mirar l’hora: era la 1:30 del matí. Vaig tornar-me a dormir i al cap d’unes hores em va passar el mateix, i així com dues vegades més, fins que en un moment d’aquests que em vaig aixecar vaig mirar el mòbil i eren les 7:30 del matí. Em vaig despertar a corre cuita, havia de dutxar-me i esmorzar, només tenia mitja hora! Però amb les presses ho vaig aconseguir, i em sentia més desperta que altres dies. No ho sé si és perquè quan em desperto sense alarma em sento millor, o perquè havia anat a dormir aviat. Potser tenia inquietuds que no em deixaven dormir tranquil·la o la alta temperatura del meu llit, per això no vaig dormir plàcidament durant tota la nit. El món dels somnis i les hores que dormim, està inexplorat. Tothom sap quan se’n va a dormir i quan es desperta, però no sabem què passa durant la nit. De vegades te’n recordes del que has somniat, a vegades creus que no has somniat res… però hi ha hores, minuts i segons que queden en l’aire que ningú li dóna importància, i queden a l’oblit, com si no existissin.

Marta

Tinc un germà de nou anys al que li agrada molt ficar-se amb mi i molestar-me. Jo reconec que és petit, però arriba un moment en que pot ser molt pesat. La veritat és que a mi també m’agrada molestar-lo, i fer-lo enfadar em diverteix, tot i que al moment li demano perdó. Tot i així l’estimo molt i no deixaria que mai li passés res dolent. Sense ell no sé què faria. Intenta fer-me riure quan estic trista i es preocupa molt per mi i quan no està el trobo molt a faltar. Em fa riure amb les seves bromes i tonteries i quan comença a ballar a casa és molt divertit i em ric. Haver tingut un germà ha sigut el millor que em podía pasar i ara sense ell no sóc res.

Marta

Estem en una societat en que no donem importància a moltes coses que passen al nostre entorn. Trobo molt injust el sou d’un ofici que no és gaire important com la vida dels demés. Per exemple, un jugador de futbol de l’equip del Barça, a l’any, guanya més que tota una vida d’altres persones. Sóc un aficionat al futbol, però no té res a veure.

Ara comparem el sou del futbol amb un bomber, ja que el bomber, s’ha especialitzat i preparat tant físicament com mentalment, per salvar vides a gent que ho necessita; si hi ha un incendi, hi van els bombers, o si algú s’hi queda atrapat en un edifici, també.

I què fa un jugador de futbol? Consisteix en visitar tots els països per tal de jugar un partit. I això ho provoquem nosaltres, perquè la majoria de la gent li agrada el futbol, ja que es posen davant d’un televisor, i gaudir per una estona. I per què cobren tant? Perquè cada vegada hi ha més audiència sobre aquest esport.

Espero que algun dia, li puguin donar més importància a gent que arrisca la seva vida per tal de salvar-hi altres.

Sergi Sánchez