LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al conservatori de música de Barcelona, on estudio violí, cada any faig una optativa i al llarg dels 6 anys que duren aquests estudis he de fer fins a 7 optatives. Aquest any he triat Educació Corporal. La veritat és que el primer dia que vaig anar-hi, no sabia molt bé el que m’esperava, però allà estava jo, asseguda a una cadira com la resta de companys tots col·locats en forma de lluna i escoltant aquella amable professora d’uns 60 anys que explicava amb tanta elegància i encant el seu saber, amb una energia tranquil·la que ens transmetia.

Segons ens va explicar, aquesta optativa d’Educació Corporal consistiria en la reeducació del cos, per tal de que a l’hora de tocar l’instrument fóssim conscients del què estàvem fent  i poder tenir un autocontrol del nostre propi cos sense acumular tensions musculars, un autocontrol del cos que quan més hauríem d’utilitzar seria a la vida quotidiana. Es veu que quan som petits, tots sabem col·locar-nos correctament però que amb el pas del temps som influenciats pels que ens envolten i les persones anem adoptant males postures degudes a costums i hàbits que amb els anys poden acabar portant-nos a problemes de lumbàlgia, discos atrofiats o lumbars aixafades i un dia sense adonar-nos, dir la frase: “M’he quedat clavat/ada”.

Per ensenyar-nos a reeducar el nostre cos ens va explicar la Tècnica Alexander i com va ser descoberta. El creador va ser Frederik Mathias Alexander, un actor amb molt bona reputació que quan començava a ser reconegut va començar a sofrir afonia fins que es va quedar totalment sense veu. Després de visitar diversos metges buscant remei i no trobar-ne cap, va adonar-se que el problema succeïa quan parlava en escena i que no era un problema de les cordes vocals sinó de la manera en que col·locava el cos. Al final d’un llarg procés d’auto-observació amb uns miralls, va descobrir que la importància requeia en la relació del cap, el coll i l’esquena i, per tant,  el cap havia d’estar lliure, perquè el cap pogués anar cap endavant i així l’esquena es pogués allargar i eixamplar. Al llarg de totes les classes aquesta ha estat la idea, mitjançant diferents explicacions, de com ens ha ensenyat aquesta anomenada Tècnica Alexander amb la que tantes vegades dono la tabarra als que m’envolten. La veritat és que al entrar per aquella porta no vaig esperar mai que aquella assignatura amb nom d’Educació Corporal m’arribes a interessar tant, inclús penso que almenys una vegada a la vida tothom hauria de fer-la.

Marta

El meu pare és majorista de flor tallada i plantes. Treballa amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. L’única de la seva família que no s’hi dedica és la seva germana. Treballen en un magatzem, on hi ha una oficina, una càmera, la zona dels camions i el lloc on tenen els carros, les galledes i les taules. Haig de dir que normalment el terra està ple de fulles, pètals i caps de flors. Quan era petita, amb les flors que hi havia per terra feia rams, i després els regalava a la meva mare o els deixava a l’oficina, però com que eren flors fetes malbé, no duraven gens.

A mi m’encanta la feina del meu pare. Per molt que faci moltíssimes hores, que hagi de carregar moltes galledes i que a vegades s’hagi de llevar a les cinc del matí per anar a repartir, crec que té una de les millors feines del món. Quan entres a la càmera, amb tantes i tantes galledes i capses de flors és difícil estar trist o deprimit. La barreja de flors té un aroma característic, que s’aprecia perfectament al mercat de la flor. Més d’un cop per setmana hi van a buscar gènere. Allà xerren amb els pagesos i altres majoristes, ja que tothom es coneix. Carreguen els carros, després els camions i tornem al magatzem. A més treballar amb la família és un luxe, perquè per molt que t’hi discuteixis sempre serà la teva família, i saps que sempre t’ajudaran. I que la mare els porti el berenar cada dia, també és un luxe.

A més a més, importen flors d’allò més exòtiques de països llunyans, i gràcies això coneixem gent de fora. Fins i tot ens han invitat a veure algun cultiu de Colòmbia, Equador, Kenia, Costa Rica, Holanda, etc.  La feina del meu pare et permet conèixer molta gent, tant d’aquí com de fora. Molts cops, quan anem d’excursió, el meus pares es troben gent que coneixen gràcies a la feina. I si entrem a una floristeria de seguida fem relació gràcies al sector.

Jo sempre que puc vaig a ajudar-lo. Intento aprendre’m tots els noms de les flors, fulles i plantes, però n’hi ha tants! Liciantum, limonium, paniculata, gerbera, clavell, clavell mini, clavell poeta, rosa freedom, rosa aqua, eucalipto, longuiflorum, agaphantus, alstromelia, anthurium, dàlia, frèsia, gladiols, liatris,… Per acabar-ho d’arreglar, de cada tipus de flor hi poden haver diferents tipus i diverses mides. No sé com s’ho fa, però el meu pare se sap tots els noms. Encara que sempre n’hi ha de nous.

Les flors noves es fan hibridant-les. Per exemple, per fer un tipus nou de rosa es  col·loquen els pistils d’una rosa a els estams d’una altra i es tapa perquè els borinots no embrutin amb un altre pol·len. Un cop madurades, el calze s’infla i en surten les llavors de la nova rosa. La meva família materna també es dedicava a les flors, concretament a les roses. El meu avi va crear una rosa nova quan jo vaig néixer, i per això la va anomenar Aina.

Per mi és una verdadera sort que el meu pare s’hi dediqui, ja que puc disfrutar d’aquest plaer sempre que vull. Potser m’agrada perquè tota la meva família s’hi ha dedicat, qui sap. Sigui com sigui, la feina del meu pare és una de les millors, sense cap dubte.

Aina

L’altre dia vaig veure un reportatge que parlava sobre la gana,i els desequilibris alimentaris que hi ha a la terra.6  .Ja que estem a festes de Nadal he pensat que ho podria relacionar i fer-ne un escrit. El Nadal és una època de la qual podríem destacar tres coses: la família, els regals i el menjar. Durant aquesta festivitat és costum menjar molt ja que durant tota la seva durada es fan diversos àpats molt complets, des de l’escudella i el pollastre fins als torrons i les neules, i per reis un bon tortell.

Certament la nostra societat menja molt més del que el seu cos li demana i molt més del que pot cremar, és així com apareixen els problemes com l’obesitat i les malalties que en deriven.

Però així com els països més rics llencen i desaprofiten els aliments, hi ha zones no massa llunyanes on els infants encara moren per inanició.

També hi ha zones on els conflictes bèlics han propiciat la manca d’aliments i dels recursos mínims per poder sobreviure.

Aquest dos mons són antagònics i contradictoris, vivim en un món desigual i injust.

Marc