LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A mí, personalment, m’agrada molt viatjar, però hi ha un destí que em crida especialment l’atenció. Aquest lloc, són els Estats Units. És el meu somni des de fa temps i m’agradaría poder anar-hi algún dia. Ara són temps difícils, però en un futur, no perdo l’esperança. És un país molt gran i on hi ha moltes coses per visitar. No vull anar a un lloc en concret, sinó que m’agradaría visitar-ho tot. Quan ho veig per la tele i surt, per exemple, Nova York amb els seus cartells lluminosos, el Times Square, l’Estàtua de la llibertat…, pensó: quina enveja la gent que hi viu allà. Però bueno, espero poder anar algún dia amb la meva familia i poder disfrutar també, de les platjes paradasíaques de Miami. Espero poder fer el meu somni realitat, però mentrestant, disfrutaré del lloc on visc que tampoc està tan malament.

Marta

Fa uns dies vaig mirar un documental que tractava sobre un noi de 17 anys amb càncer d’osteosarcoma i tumors als pulmons. Els metges li van dir que només li quedaven 6 mesos de vida. Així que va decidir no quedar-se a l’hospital per aprofitar el temps que li quedava de vida, vivint-ho a la seva manera. La seva afició principal era la música, la qual li encantava; va començar a aprendre a tocar la guitarra com a mitjà per expressar els seus sentiments i l’ajudaven a acomiadar-se dels seus amics, familiars i la seva novia, i així fer etern aquell instant. Va conduir durant una setmana el cotxe dels seus somnis, alguns cantants famosos van cantar una cançó que ell havia escrit i van fer-li un vídeo, va fer un pícnic a la primera cita amb la seva xicota a un estadi de rugbi… Ell era un noi que tot el dia reia perquè era feliç per tenir una família tan unida que l’ajudessin tant en la malaltia, s’alimentava dels somriures de les persones que estimava, era la felicitat de la família i això el mantenia fort.

Em vaig sentir commoguda davant d’aquella situació, però vaig estar reflexionant i crec que veiem la mort com un final, però és un pas més a la vida. Em vaig posar a la seva pell, i reconec que em van emocionar aquelles imatges de la seva família tan feliç però alhora trista per la pèrdua del seu fill estimat. Però crec que les coses passen per alguna raó, i de vegades creiem que són moments dolents i ens enfonsem, però s’ha de mirar la part positiva de les coses; i sobretot, encara que en aquests moments costi, s’ha d’intentar. Si canviem l’actitud davant de coses amargues, endolcirem la vida.

Marta