LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Menjar un iogurt és una acció habitual en mi, però avui s’ha convertit en la inspiració per escriure aquest text. N’estava tan tranquil assaborint un de maduixa quan he començat a pensar en la gent que està passant gana, que té la nevera buida o, simplement, que no té ni nevera.

Quan era petit i em deixava al plat alguna resta de menjar, o bé em queixava perquè a casa no hi havia alguna cosa que em venia de gust menjar, els meus pares em recordaven que a Àfrica hi havia molts nens que es morien de gana i que amb les meves sobres ells potser tenien per alimentar-se un dia. Jo, no era conscient del problema de la fam al món. És en aquests temps quan m’estic adonant que realment hi ha molta gent que no té diners per comprar menjar i no només a l’Àfrica, sinó a la nostra vora. Cada dia sento notícies que parlen de gent del nostre país que no té treball i que, per tant, ha de demanar ajuda a familiars o amics per sobreviure. Fins i tot hi ha persones que han d’anar als bancs d’aliments per poder portar-se alguna cosa a la boca, encara que passin vergonya perquè mai es pensaven trobar-se en aquesta situació.

Suposo que un adult, encara que ho passi malament si no té per menjar, pot aguantar amb menys quantitat; però el que és molt trist és no tenir res o poc per alimentar el teu fill. Això és el que mostra un anunci de la tele on es veu una mare que només té pa per donar-li a la seva filla. El talla i li diu a la nena que és un entrepà màgic, que és pa amb pa i han d’imaginar el que hi ha a dins. La filla tanca els ulls i s’imagina que és de bacó. La mare l’abraça i plora sense que la nena se’n adoni . Aquesta situació és fictícia, però segur que n’hi ha de molts semblants o pitjors a la realitat.

És trist, no…, millor dit, és molt trist veure que en aquests temps passi això.

Àlex

Es van començar a sentir veus i al cap d’uns cinc minuts es van obrir les portes. Tothom ràpidament va començar a entrar i a buscar el millor lloc mentre alguns pares anaven saludant efusivament els seus fills. Les mans em començaven a suar, i el cor a bategar-me ràpid. La gent no parava d’entrar, i tots com un ramat d’ovelles anaven seguint els passadissos marcats, però hi va haver un pare que es va desviar. Va passar per davant de la nostra fila, i quan va arribar al davant d’una nena amb menys de deu anys li va donar un cop afectuós a l’espatlla i la nena li va somriure nerviosa.

Les portes es van tancar i el silenci va envair tota la sala. Els llums es van anar apagant menys un focus que hi havia al mig de l’escenari que il·luminava el brillant piano de cua de color negre.

La veritat es que estava més nerviosa del que m’esperava. Estàvem tots els de Sant Cugat i Premià de Mar barrejats i asseguts amb l’ordre del programa, el qual encara em neguitejava més. Jo era de les últimes i anava veient que un per un s’anaven aixecant de les butaques i tornant un altre cop amb cara de satisfacció. Els nervis em feien tremolar i tenir fred, però pensant-ho bé, de que tinc por? Jo crec que és por al fracàs, l’únic que podria fer malament seria equivocar-me en alguna nota, i d’això he de tenir por? Però encara que volgués, era impossible controlar-ho. Es van sentir aplaudiments i la nena de deu anys va pujar al escenari sense cap partitura, es va asseure al tamboret de color negre i va començar a tocar. Potser jo era la única que ho pensava, però jo crec que tothom s’esperava que toqués alguna peça senzilla de la seva edat, però no va ser així, va tocar una peça del meu nivell més o menys i ben segura, era al·lucinant. Quan va acabar, va buscar la mirada del seu pare i contenta es va tornar a asseure. Llavors, va arribar el meu torn.

Em vaig aixecar mig tremolant i amb les mans totes suades i vaig començar a tocar. Les tecles blanques eren finíssimes, i les negres tenien un lleu tacte rugós que era molt agradable. La peça anava avançant i avançant, massa ràpid pel meu gust, però hi havia alguna cosa que no em deixava anar més lenta. Al cap de poc, es va acabar.

Va ser el primer cop, de tots els concerts que he fet, que vaig disfrutar tocant. Sempre em deien “passat-ho bé al concert i toca amb ganes” i sempre pensava que això no tenia sentit, però aquell dia el vaig veure.

Anna

Em trobo en un moment en que haig de començar a pensar què vull fer d’aquí a un futur, i no molt llunyà. L’any que ve ja haig de decantar-me per un camí i no tinc res clar, sempre he pensat que sóc més de lletres però d’altra banda hi ha alguna cosa a les ciències que també m’atrau i si encara em poso més a pensar arribo a la conclusió de que també m’agrada dibuixar i fer alguna cosa artística també podria estar bé.

Em diuen que haig de triar el que em faci feliç i el que m’agradi fer. Però i si no m’agrada res? I si no hi ha res que de veritat em cridi l’atenció? Veig tanta que gent que ho té tan clar i que sap a què es vol dedicar que penso que se m’està fent tard, que haig de triar ja el camí que vull seguir perquè sinó arribarà el dia en que hauré d’escollir i simplement no sabré que dir o que fer.

Al llarg de la meva vida he volgut ser moltes coses, com tothom, però quan crec que ja ho tinc del tot clar, hi ha alguna cosa que canvia en la meva manera de pensar que em fa trencar tots els meus esquemes i torno a estar com al principi, sense tenir les coses clares.
Encara que es podria dir que hi ha una cosa que sí que tinc clara del tot. Em vull decantar per el camí que em faci veure que “estudiar”, paraula que ara mateix odio, no és una tortura i que en un futur em servirà de molt.

Núria

L’altre dia, mentre sopava, vaig decidir fer un experiment. El meu pare estava assentat davant meu mirant la televisió, i jo vaig començar a  mirar-lo fixament. El meu experiment va sortir com esperava, ja que al cap d’uns segons, ell va girar el cap mirant cap a mi, com si se’n hagés adonat de la meva mirada clavada sobre ell. Aquest resultat em va demostrar que les mirades tenen molta força, ja que sense cap mena de contacte, te’n adones que tens una mirada clavada al damunt. I és que tots hem tingut alguna vegada la sensació de tenir uns ulls al clatell observant-te. Per això, em pregunto: com pot tenir una mirada tanta força?

Es diu que els ulls son el mirall de l’ànima, que en ells pots veure l’interior d’una persona. Com per exemple, Edgar Allan Poe en el poema “El Corb” diu del malgirbat ocell: “I els seus ulls tenen l’aparença dels d’un dimoni que està somiant”. Tothom té dos ulls, sota el front i amb el nas al mig, però hi ha alguna cosa, una brillantor, una manera de mirar que et fa veure que expressen sentiments diferents, personalitats diferents o maneres de pensar distintes. Les mirades expressen odi, amor, elogi, tristesa, amargor, …  Fins i tot poden arribar a fer por, o et poden arribar a enamorar.

Però tornant a la pregunta que he plantejat abans, com pot ser que te’n adonis si et miren o no sense veure els ulls observadors? Tant de poder té una sola mirada? Amb alguns professors m’ha passat que els he mirat als ulls mentre explicaven i ràpidament m’han retornat la mirada, inconscientment. És estrany… Fins i tot alguna vegada, anant per un carreró de nit, he mirat sense raó aparent cap amunt i he vist uns ulls xafarders observant qui gosava passar per el seu carrer a aquelles hores. Com és que m’he sentit observada davant de tantes finestres i justament hi havia la mirada curiosa d’un anònim? Fascinant, oi? Em pregunto si hi ha alguna investigació científica que ho hagi estudiat.

Encara que haig de dir que segurament moltes vegades som observats i no ens n’adonem, hi ha gent que no té el poder de la mirada, sinó el de la discreció… Realment tot això és molt curiós.

Aina