LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sempre he sigut la “pupes” de la família i m’ha passat a mi tot el que no els passava als meus germans, però el que em va passar aquest estiu va ser la cosa més estranya que m’ha passat mai.

Eren les 3 de la nit i jo estava parlant pel “whatsapp”, tenia la finestra de l’habitació (no precisament petita) oberta de bat a bat, estava morta de calor. De sobte vaig sentir un soroll, vaig enfocar amb el mòbil i vaig veure UN RATPENAT. Vaig sortir de l’habitació corrents sense pensar-m’ho dues vegades i, un cop fora, vaig pensar que els ratpenats són nocturns i com que no els agrada la llum, si l’encenia, marxaria aquell bitxo espantós de la meva habitació (ingènua de mi). Dit i fet, vaig obrir la porta i vaig mig-entrar per encendre la llum i no va passar ni un segon abans de que el ratpenat se’m tirés directe a l’espatlla i em clavés aquelles dents mig grogues i kilomètriques. Crec que mai havia cridat tant com aquella nit, però primer de tot, com s’ha de fer, vaig cridar per FÀSTIG i després de que la adrenalina baixés una mica (2 segons més tard) vaig notar el dolor i ja vaig començar a cridar pel dolor. El ratpenat no tenia intenció de desenganxar-se de la meva espatlla així que me’l vaig haver d’arrancar, és a dir, sí, el vaig tocar!! Els 10 minuts següents després d’això no vaig poder moure el braç del mal que em feia (el fet estrany d’això és que l’endemà no em feia gairebé gens de mal, però dos dies després em va començar a fer un mal considerable). I després d’haver-me netejat tota la sang me’n vaig anar a dormir perquè em moria de son (eren les 4).

Els meus pares es van espantar molt quan se’n van  assabentar i em van portar al metge pels temes de la ràbia i tot això, per sort els d’España no solen tenir-ne, però la saliva d’aquestes criatures horribles contenen uns “nosequès” que són dolents per la salut així que vaig passar-me els següents 15 dies prenent-me un munt de pastilles, amb la mossegada embenada i sense que em pogués tocar el sol, tenint en compte que estàvem en ple agost, va ser una tortura, però si no volia que m’hi quedés la marca per recordar-me’n tota la vida del ratpenat, havia de fer bondat.

Sens dubte, la cosa més estranya i fastigosa que m’ha passat mai.

Carla

“El Niño Güei” o Zaturnino Rey o el “M.C” del grup SFDK.

Deu fer uns 5 anys d’ençà que vaig escoltar el primer tema d’aquest fenomen. Simplement per mi és la perfecció feta home. Les seves lletres són una de les coses més característiques de l’Andalús, tant et por fer plorar de cançons boniques, com et pot posar a saltar i animar-te, amb un altre et pot fer pensar durant un bon temps, és un geni. A part de tot això té una gran capacitat de fer amb molta facilitat comparacions molt ingenioses que si no et pares a pensar una estona penses que són paraules sense sentit.

“Hate” o Sergio un dels 3 “M.C’s” del grup “Violadores del Verso” o “El Rei de las Cantinas”

Aquest fa menys que el conec, deu fer uns 3 anys o potser menys, però és un dels que m’ha fet pensar a les coses. “Hate” es caracteritza per utilitzar una ironia molt sotil, també fa constants elisions al seu problema amb l’alcoholisme i no ho tracta com una cosa dolenta si no ho tracta com una font d’inspiració. Les seves lletres simplement són un cubell d’aigua freda un matí d’estiu, és a dir, que el primer cop que les escoltes són una mica xocants però a mesura que vas escoltant t’adones que és realment un geni.

És que no sóc capaç de dir res dolent sobre aquests dos personatges, si sóc d’aquesta manera, és per culpa seva.

Guillem

S’acosta en Nadal, aquells dies on es respira felicitat i tothom s’ajunta amb la seva família. El Nadal per mi significa temps d’estimar i ser estimat, temps de compartir i passar una bona estona amb els familiars més propers.
Molts nens ja estaran pensant què demanar per fer la carta als Reis Mags: quina és la joguina que els agrada més, quin ha sigut l’últim joc de la Wii que ha sortit… Però molts cops oblidem que durant aquests dies tan especials per nosaltres, per molta gent són com els altres. Hi ja molts nens sense família o vivint en males condicions. Segurament aquests nens no es troben tant lluny del que nosaltres pensem, és a dir, no cal anar-nos-en a qualsevol país subdesenvolupat com l’Àfrica per trobar-los, sinó que podem girar la cantonada i trobar-nos-els.
A mi això em fa molta pena. Penso que és un temps en que tothom hauria ser feliç i passar-s’ho bé amb els qui més estima, però, per desgràcia, molta gent no pot gaudir d’aquesta sensació i possiblement són els que més necessiten aquestes qualitats del Nadal. Gràcies a campanyes i donacions de joguines, aquests nens són més feliços però no n’hi ha prou, encara que amb res ja et treuen un somriure. Desitjo que aquest Nadal estigui ple de màgia i que els més pobres es puguin sentir rics.

Anna

El gat. Sí, amb el gat va començar tot. Aquell gat se’ns va menjar un trosset de fuet, ens va esgarrapar, mossegar i va fer les seves necessitats on no tocava.
Aquet gat tan adorable i suau va aparèixer un dissabte a la tarda al refugi de La Molina quan els pioners de l’agrupament escolta Serra de Marina estàvem xerrant tranquil·lament. Quan el varem veure no pensàvem que ens faria tot això, però ja sabeu, les aparences enganyen! Ja ens havíem assabentat que el gat s’havia menjat part del fuet, així que estàvem ben alerta per si el veiem. Llavors va ser quan un de nosaltres va cridar “EL GAT!!!” i efectivament el gat corria com un boig per tot el menjador. Ens varem aixecar d’immediat i el varem perseguir tot cridant histèrics (suposo que per posar-li més animació). El gatot es va amagar darrere els fogons de la cuina i, desesperats, els vam enretirar. Només es podia veure la cua grisa i peluda sense moure’s. No us espanteu que no el varem matar! De cop el gat va saltar de darrere dels fogons i va començar a córrer per el menjador. Amb escombres, bosses de la compra, mantes i guitarres el perseguíem, però el gat va ser ràpid i es va escapolir escales avall. Però abans que baixés, s’ha de dir que una de nosaltres el va intentar agafar i el gat li va fer una bona queixalada. Pobre! No varem dubtar en seguir els seus àgils passos cap als dormitoris. El gatet va fer unes quantes voltes per el dormitori i va tornar a pujar (aquest tros no l’especifico tant perquè només recordo els crits que fèiem). Va ser quan pujava per les escales de cargol que una de nosaltres (mol valenta per cert) el va enxampar. De camí cap a la porta (que després aquesta el va tirar bruscament cap a fora), el gatet no només la va esgarrapar sinó que també va fer les seves necessitats sobre la noia valenta-amant-dels-animals.
El que voldria deixar clar és que en cap moment aquest gat va ser maltractat físicament (però psicològicament sí). En el fons també li voldria donar les gràcies perquè ens va fer passar per uns moments bastant (per no dir molt) divertits. I també voldria advertir-vos que quan aneu de refugi vigileu bé les vostres provisions!

Helena

Segur que més d’una vegada has tingut el desig de tornar enrere en el temps i canviar alguna cosa, per molt petita que sigui. Estic convençuda que al llarg de la vida n’has volgut modificar moltes, de coses: des d’una pregunta d’un examen que sabies però que, a l’hora de la veritat, falles per culpa dels nervis; fins a un rumor que ha anat passant de boca en boca i t’ha fet perdre la teva millor amiga. En aquestes situacions tindries ganes de tornar enrere per repassar l’examen dues vegades i no explicar a ningú aquella notícia que va enfadar tant a la teva amiga.

I és que a mi m’ha passat moltes vegades això de voler tornar al passat, però ho veig una mica impossible. Primer perquè no tenim cap màquina ni coet capacitat per fer-ho, i després, perquè si tornéssim al passat cada cop que tinguéssim un problema, la vida no tindria sentit. Seria una vida programada i molt avorrida, en la qual escolliríem tot el que voldríem que esdevingués. En aquesta vida no hi haurien problemes ni dificultats ja que, quan ens passés alguna cosa que no desitgéssim, tornaríem enrere per arreglar-la. Sabríem fàcilment la causa de les coses i escriuríem una biografia al nostre gust, sense imprevistos.

Després de pensar en tot això he arribat a la conclusió de que la vida és com és i ningú no la pot canviar. Hem de viure el dia a dia actuant el millor que puguem i cometent els mínims errors possibles, però sense tornar enrere. No podem perdre el temps lamentant-nos pel que no ens ha sortit bé o pel que no ens ha agradat, sinó que, cada caiguda ens ha de servir per agafar més força i tornar-nos a aixecar. Cal viure el present i no pensar en el passat, tingues en compte que ni tu ni ningú el podrà canviar.

Marina

Estic enrabiada, estic de molt mal geni per una única raó, avui tinc hora a la depiladora. He estat pensant, tement, durant tot el dia una cosa que sabia que passaria aquesta tarda, em quedaria sense pèls. La idea de quedar-me sense pèls m’agrada, és clar, per això em depilo, però és horrible, ja que senzillament, fa mal.

Abans de començar a explicar-vos res, dir-vos, que jo em depilo amb cera perquè si ho fes amb fulles d’afaitar el pèl em creixeria més ràpid, gruixut i punxegut. Normalment intento fer aquesta operació tan dolorosa a casa, però com ja sabeu, hi ha parts del cos delicades de depilar i és millor demanar hora perquè t’ho facin professionals del tema. He trobat convenient explicar-vos la meva experiència amb cada una de les parts del cos que em depilo.

El que m’agrada que em facin primer és el bigoti, ja que sinó al sortir encara se’m nota la marca vermella i sembla que hagi plorat. De fet, ara que ho penso, sí que és veritat que quan em depilen els pèls del bigoti em ploren els ulls degut a l’escalfor que provoca la cera calenta, cremant, bullint! Mirant-ho fredament, sembla que pagui perquè em facin plorar o em facin mal, encara que en realitat, els ho agreixo perquè ho fan molt millor i més ràpid que la meva mare (i que quedi clar que la meva mare ho fa molt bé, eh).

Quan hi vaig, aprofito per fer-me les mitges cames (dels genolls cap a baix). Aquesta part m’agrada molt perquè la manera com t’escampen la cera és molt divertida i agradable. Fan servir una mena de “rodet” de cera que, quan te’l passen per les cames, fa massatge. El problema de les cames no és el mal, sinó que quan acaben de depilar-te, els porus et queden tots molt oberts i es veuen un munt de punts vermells escampats per les cames. També et posen una crema perquè els mateixos porus no s’irritin, però, personalment, la crema m’irrita a mi quan fa que els pantalons se m’enganxin a les cames.

També em faig les aixelles, que les tinc molt peludes. Però aquesta part no em molesta al moment, sinó després. No puc fer servir desodorant d’esprai perquè pica molt, però alhora me’n oblido de comprar-me’n un de rodet. Llavors em faig un embolic i acabo posant-me l’únic desodorant que tinc i les meves pobres aixelles acaben fetes pols.

L’última cosa que em depilo, el plat fort, la més dolorosa de totes, són els engonals. Realment  és el que menys suporto de tot; estar allà, estirada, de cames obertes, sense pantalons, amb un tovalló de paper damunt de les calcetes perquè no s’embrutin, esperant a que la noia m’escampi la cera calenta, cremant, bullint! Com ja sabeu, és una zona molt sensible i quan t’arrenquen els pèls fa mal. A mi, de fet, em surt sang. És una situació molt incòmoda tal com us podeu imaginar. El mal, per això, encara pot durar més quan dues hores després vas al lavabo i, de sobte, descobreixes que un tros de cera se t’ha quedat enganxat entre les calcetes i la pell, i saps, que tard o d’hora hauràs de fer el cor fort per atrevir-te a estirar i treure-te’l.

Conclusió, estic frisant arribar als divuit anys per poder-me depilar amb làsser i oblidar-me’n de tot.

Maria

A mi, des de que era petita m’han dit que quan t’agrada una cosa, per molt difícil que sigui aconseguir-la que la persegueixi fins a obtenir-la. I jo sempre he fet tot el possible perquè allò que vulgui em faigi feliç, però aquest any he començat una cosa que tota la vida he volgut provar però que em veia incapaç, que per mi era impossible: cantar. Encara no sé exactament com ha passat però he intentat i segueixo intentant que la vergonya no em posseeixi, però a vegades és tan complicat que penso que potser no és per mi, que potser només m’agrada molt i ja està. Però tot i així segueixo mirant cap endavant sense pensar què passarà en el futur i el que la gent pensi de mi i sobretot intentar fer-ho el millor possible quan arribi l’hora de la meva primera audició.

Sobretot, no us rendiu mai, jo només espero aconseguir el que em proposo.

Alejandra

Molts cops la meva àvia m’envia cartes, em deu arribar una a la setmana. Em fa molta il·lusió poder llegir una carta que la meva àvia ha escrit tans sols per mi, una cosa confidencial entre nosaltres dues i ningú més. M’agrada llegir-les, sí, però em fa molt de pal escriure-les. A cada carta que m’envia sempre em diu que li encantaria que jo li escrivís al meu torn, peró mai m’hi poso.

L’altre dia em vaig parar a pensar que, si a mi em fa il·lusió rebre una carta d’ella, a la meva àvia també li agradaria que jo li tornés un escrit, així que ho vaig fer, m’hi vaig posar i li vaig escriure una carta.

Avui m’ha arribat la seva carta setmanal i li ha fet molta il·lusió que li escrivís, l’esperava durant molt de temps, perquè en uns tres mesos jo no l’hi havia escrit res (ja sé pot semblar una mica egoïsta de la meva part, però no és el meu fort escriure), i m’ha dit que li agradaria rebre’n més sovint.

Això d’enviar-me cartes amb la meva àvia m’agrada, ja que ara es fa tot per sms o e-mails, i és com tornar una mica al passat, obrir un sobre i veure escrita la seva pròpia lletra a mà, guardarte-la en un racó i llegir-les sempre que vulguis obrint el sobre i sentint la seva olor.

Salomé

Fa dues setmanes em van agafar tremolors a les mans, jo no li vaig donar importància ja que pensava que en un moment es passaria, però no, passaven els dies i jo seguia amb el tremolor. Cada vegada era més fort fins al punt de no poder escriure bé. La meva mare es va espantar i em va portar al metge, allà va començar tot.

Jo li tinc por a moltes coses: als gats, al foc, al silenci, a la foscor, però sobretot li tinc por a les agulles, no puc veure cap sense que m’agafin esgarrifances. Pot sonar absurd, ho sé, però no hi puc fer res.
A l’hora de anar al metge em van fer moltes proves i em van demanar que em fes una anàlisi, la cara que vaig posar ho va dir tot. Li vaig preguntar a molta gent si feia mal, o si et marejaves, tothom em deia que no era res, que era com una picada de mosquit, per molt que m’ho diguessin mil persones seguiria pensant el mateix. A la sala d’espera estava pàl·lida i quan em van cridar em vaig posar a plorar, era la primera vegada que em treien sang i no em podia imaginar aquella sensació sense que m’agafés por. Quan va acabar em vaig posar a riure, no havia fet gens de mal, no entenia com m’havia pogut posar tan nerviosa per allò que no era res.

Ara només falta els resultats espero que només sigui ansietat, perquè no aguantaria tremolar per tota la vida.

Adriana

Mai m’he deixat portar per les modes, qui sap, potser estic massa còmode sent jo mateix, potser és que no em deixo emportar, sigui quina sigui la raó no entenc les modes, i són a tot arreu. Hi són a la roba, la pintura, disseny, tipus de comèdia… i el que realment odio és el que anomenen “música de moda”. Aquest últim terme, en el meu parer, NO existeix, una cosa que t’agrada, que et fa sentir bé, que et reconforta, no pot passar de moda perquè el teu criteri personal no pot passar de moda, perquè tu ets l’únic que el marca.

Cap de nosaltres hauria de renunciar a les coses que ens agraden només perquè ja no estan de moda, mira endarrere en el temps, i fes-te la pregunta: quantes coses he tirat perquè ja no estaven de moda, i quantes d’elles m’agradaven? Cada cop que tiris alguna cosa perquè “no està de moda”, pensa: què significa aquella cosa per tu? Llavors, rodejat del que és realment important per a tu, te’n adonaràs que ets més feliç.

Nil, el vostre ocell preferit.