LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir em vaig aixecar i vaig mirar per  la finestra, però vaig desitjar no haver-ho fet.

Amb 2 anys vaig venir a viure a Cabrils, a una comunitat on guardo molts records. Casa meva, en concret, està a 20 passes de  l’Escola l’Olivera on jo he fet des de P3 fins a 6è de primària. Cada dia, abans de preparar-me per anar a l’escola, mirava per la finestra. Des de la meva habitació veia la platja de Vilassar de mar, com el mar es tornava taronja per la sortida de el sol, veia creuers i petits vaixells que navegaven tranquils i com la foscor de la nit es tornava en la claror de el dia però no vaig comptar en que un dia aixó desapareixeria.

Fa un any van decidir construir el poliesportiu de Cabrils i van tenir la brillant idea de fer-ho just al costat de l’Escola l’Olivera, i per tant, molt a prop de casa meva. Jo pensava que això a mi no em treuria res fins que al llarg de la construcció vaig veure que m’equivocava. Aquell poliesportiu  gran de color gris amb unes bigues gegants i gens bonic em tapa totes les vistes que des que era petita havia vist de Vilassar. Jo sabia que no podia fer res per moure’l de lloc.  Ara, si vull mirar el  mar, he d’anar a les golfes i sortir a un replà però això ja implica pujar unes escales que de bon matí a tothom li semblen eternes. Es veu el mateix, potser encara millor, però mai serà com abans quan jo només havia mirar per la finestra de l’ habitació i gaudir d’aquell paisatge que m’agradava tant.

Cristina

Antes o después las cosas se terminan, todo siempre tiene su fin.

En una relación, por ejemplo, al principio todo es muy bonito y feliz; pero luego, a medida que pasa el tiempo, las cosas se complican: distancias, discusiones, desconfianzas, otras personas… Demasiadas cosas que hacen que algo acabe.

Por eso, pase lo que pase, tenemos que vivirlo todo al máximo, aprovechar cada segundo porque en cualquier momento se puede acabar. Algo que pensábamos que duraría para siempre se va para no volver nunca más.

Y digo todo esto porque ahora es a mí a quien le toca empezar todo de cero. Toda una vida que pensaba que tendría se ha ido. Pensar que todo lo que hemos vivido no ha servido, porque en un futuro ya no estaremos juntos. Llegar a tenerlo todo y ahora, no tener nada.

Muchas noches me despierto buscando tu calor y me acuerdo de que ya no lo volveré a sentir nunca más, de que nunca volveré a ver esos mensajes que me sacaban una sonrisa, ni tus llamadas después de vernos para darme las buenas noches. Lo único que tendré serán lágrimas hasta que se me sequen los ojos porque todo se ha acabado y nunca nada volverá a ser como era antes.

Judith

Per mi, com per alguns altres, la música és una font d’inspiració, però el que l’assignatura de l’institut o col·legi no m’agrada gens no se per què, però mai li he trobat el gust.
Amb la música (depèn del tipus és clar) fa que la gent estigui més contenta encara que no tingui un dia bo, per això jo sempre que faig deures o estigui per casa o amb els amics la poso, ja que amb trobo més feliç del normal.

Crec, (tornem a la idea de la música a l’institut) que a les aules s’hi hauria de canviar el mètode d’estudi de la música, ja que si el fessin d’una altra manera, segurament m’hi apuntaria sese pensar-m’ho, és clar, també depèn del professor, ja que si fa una assignatura el més entretinguda possible, farà que els seus alumnes l’escoltin i fins i tot traurien millors notes.

En conclusió, crec que la musica és essencial per la vida, ja que pot canviar-nos el dia i passar d’estar trist a ser feliç.

Pablo

Només queda una setmana per les vacances de nadal i comença a aparèixer l’esperit nadalenc que tots portem a dins. Al carrer, sota els llums de nadal es comencen a il·luminar les paradetes de Santa Llúcia, a Barcelona les pistes de patinatge sobre gel ja estan obertes i cada cap de setmana ens passegem pels centres comercials pensant què podem comprar a la nostra família.

Les famílies a casa seva comencen a posar el meravellós arbre de nadal, el pessebre i els nens petits donen de menjar cada nit al tió. Els nens i nenes, entussiasmats i molt il·lusionats, comencen a escriure la carta dels reis, amb ple de joguines que desitgen, per després donar-li al seu rei preferit. Aquests dies de vacances són fantàstics moments per passar amb la família; rient, cantant, ballant, obrint regals, menjant torrons…

Tot això que acabo d’explicar és un nadal perfecte per tothom, però, i la gent què no s’ho pot permetre perquè s’han quedat sense feina, casa… Aquesta gent que fins no fa gaire tenien un nadal com el nostre i de cop i volta han entrat en un espiral de decadència fins a perdre-ho tot, com creieu que passaran el nadal?

Seria bo reflexionar i dedicar una petita part de la nostra felicitat a tots aquells que es troben en situacions desafavorides i no oblidar la nostra solidaritat envers els altres.

Eva

Estic molt cansat de tot, és a dir, res m’anima, res amb motiva, res desperta aquella “chispa” que veig a persones que realment estimen el que fan. Ni tan sols estar amb els amics em desperta una gran atracció sinó el contrari, si ho faig és més per convenció que per altra cosa. Això no ve des de fa poc, porto uns dos anys així. La meva família (que és l’única que coneixia aquest problema fins ara) sempre m’havia dit que els estudis no ens agraden a ningú, que acabés l’ESO i em posés a fer un cosa que m’agradés. El problema que s’em planteja aquí, és que l’única cosa que realment m’agradaria fer és anar-me’n de casa, posar-me a caminar fins on em portessin els meus peus.

Llavors què estudio? alguna cosa ràpida i fàcil per arribar a la meva meta més ràpidament? I els diners? perquè per fer això en necessito, que em passo tota la vida treballant perquè quan sigui ja vell i sigui possible fer-ho jo no ho pugui fer per culpa de les limitacions físiques? Cada cop que ho torno a pensar em bull la sang i mentre un no sé que, que fa que cada cop em plantegi agafar la meva motxilla unes mudes i anar-me’n, viure per mi mateix, ser lliure. Una cosa que vull des que tinc una mica de seny.

Visc una mentida, ja que, no puc complir les meves metes.

Guillem

Quina mania li teniu al futur? Veig que us fa molta gràcia parlar del tema i filosofar sobre el futur. Suposo que deu ser perquè ja teniu les idees clares, o simplement us uniu al corrent migratori per no desvariar. Bé, el cas és que, per què parlar d’un temps que no coneixem ni podem controlar, podent seure, agafar unes crispetes i rebobinar la nostra pròpia i edulcorada pel·lícula?

El passat, amics meus, aquells moments viscuts, bons o dolents que ens defineixen com som… Cada moment és una pinzellada en l’autoretrat de la nostra vida, una pinzellada inesborrable. Tot i així, la meravellosa ment humana s’encarrega de ensucrar els bons moments i de gravar a foc els dolents. Per tant, quan pensem en el passat, no estem fent res més que veure una pel·lícula que no és fidel a la novel·la original, això sí, té uns efectes especials boníssims.

I doncs amb què em quedo? Amb el present senyores i senyors. Perquè el qui té la vista fixada en el futur, no fa res més que perseguir un diamant penjat de la seva pròpia esquena, i qui només mira enrere té moltes possibilitats de donar-se un bon cop contra un fanal, així que oblida el passat, fixa un ull cap al futur i amb l’altre mira i gaudeix de la teva vida. Carpe diem.

Narcís

Fa una hora aproximàdament estava sentada al sofà mirant una pel·lícula. Si no recordo malament, s’anomenava “Nacido del mal”. Necessitava escriure sobre alguna cosa, així que he escrit sobre això.

La Brooke, acompanyada del seu pare i el seu germà, són enganyats i seduïts per en Denny, un criminal buscat  des de fa anys al que encara esperen detenir. Només la madrastra a la qual la Brooke odia, nota alguna cosa estranya en ell. Una nit, la Brooke és raptada per en Denny i dos criminals més. A continuació, entren a casa de la família de la Brooke a robar tots els objectes de valor i la caixa forta. La Brooke, lligada dins del cotxe a uns quants metres de la casa, intenta sortir per salvar la seva família i ho aconsegueix. Entra a casa sense res amb què poder defensar-se, només amb la seva intel·ligència. Intenta deslligar la seva família sense que cap criminal se n’enteri. Finalment ho aconsegueix, i junt amb la seva madrastra, aconsegueixen matar els tres criminals. Brooke vol començar de nou amb la seva madrastra, ja que si no hagués estat per ella, ara mateix no estaria viva.

Se que això només és una pel·lícula, però hi ha gent al món que passa per aquests casos tan horribles i no és gaire agradable saber que pot estar succeïnt en aquest moment. Tothom hauria d’estar segur de que aquella persona amb qui vol mantenir una relació és de confiança, ja que si no és així, possiblement podria passar per a casos semblants als d’aquesta pel·lícula, i això no és gens recomanable.

Alba

Ja falta poc per les festes de Nadal, les meves festes preferides. A molta gent li agrada el Nadal perquè reben regals, però no és per això que m’agrada tant sinó per l’ambient que hi ha, els carrers i les cases decorades amb figures i llums de nadal, anar a veure les paradetes de la fira de santa Llúcia, el pessebre vivent , la cavalcada de reis…
Altres raons per les que m’agraden aquets dies de festa és per les coses que faig com per exemple estar davant de la xemeneia parlant amb els meus tiets, encara que sempre m’acaben preguntant per les notes del trimestre i aquest tema ja no m’agrada tant; passar-me la tarda de reis a casa amb uns amics jugant a la Wii i a jocs de taula que, encara que normalment no m’agradin, al estar amb els amics m’ho passo molt bé, i altres dies que quedo amb les amigues i també em diverteixo molt i per acabar una de les raons per les que m’agrada tant és perquè és festa i no hi ha institut.

Marta

Totes les persones canviem al llarg de les nostres vides. Com reaccionem al canvi? El podem acceptar o negar, però mai el podrem evitar. Canviar significa modificar la nostra conducta o forma de pensar davant una nova situació.

A vegades no ens n’adonem, però el que anem vivint modifica el nostre caràcter. Alguns aspectes s’enforteixen, altres es debiliten i sorgeixen noves conductes, formes de pensar, etc. Mols de nosaltres temem al canvi, ja que no sabem com manejar situacions noves o diferents; ja que pot provocar qualsevol tipus de pèrdua, sigui física o emocional; podem ser criticats pels demés; i, a vegades, ens costa controlar-lo.

Cada persona respon de diferent manera davant el canvi, alguns es defensen d’ell atacant-lo, uns altres l’accepten com a víctimes, i d’altres l’accepten amb una visió positiva… La manera en que l’afrontem, depèn molt de la autoestima i del que ens ha pogut passar en el passat. Quan ens sentim segurs i capaços, el veiem com una motivació o un repte. Però quan ens sentim incapaços, ens desagrada i inclús ens espanta.

En la meva opinió, el problema no és que la gent canviï, sinó que els que ens envolten no saben acceptar els nostres canvis. Per molta por que li tinguem al canvi, l’hem de vèncer, ja que ens surti bé o malament sempre ens servirà d’ajuda. Recorda, el que no arrisca, no guanya.

Santi