LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar el dia 21 de desembre, havia quedat amb la Maria, en Marc i en Marcel per anar al cinema a veure El Hobbit. Vam arribar a Mataro Park, vam comprar les llepolies com sempre fem i ens vam dirigir al cinema per veure la pel·lícula. Al sortir tots contents, ja que ens havia agradat,  vam anar a sopar alguna cosa allà mateix. Un cop acabats de sopar ens vam dirigir als recreatius per divertir-nos una estona i em va cridar l’atenció una màquina anomenada “stacker”. Aquesta màquina consisteix en introduir una moneda d’1€ i començar a jugar, es tracta de fer una columna en vertical sense desviar-te; comences amb 3 quadrats de base i acabes amb un. Vaig treure quatre euros de la butxaca, per així posar-me un límit, ja que a aquestes màquines t’acabes enganxant i vas posant monedes sense adonar-te´n .  Al meu tercer intent vaig aconseguir arribar a dalt de tot i em va tocar el premi, a la màquina que jo jugava el premi és un televisor 3d, Smart Tv i 42”. En el moment que ho vaig completar la màquina va començar a fer un soroll molt elevat, el cor s’em va posar a mil i no em creia el que acabava de passar. Ho havia aconseguit! Al moment vam trucar a la mare d’en Marc perquè ens vingués a recollir, un cop arribà va firmar un paper i al moment ens van fer entrega del televisor. Gegant! El vam agafar com vam poder i  cap al cotxe per portar-lo cap a casa.

Allà començava la part més difícil; introduir-la dins del cotxe. No hi cabia enlloc així que ens el vam haver de col·locar sobre nostre. Molt incomodes però al final vam aconseguir arribar. Allà m’esperaven els meus pares molt contents. El vaig pujar fins a casa i allà es va quedar, i aquí segueix tres setmanes després, ja que ara tenim un altre problema, no sabem on col·locar-la, es massa gran per la meva habitació i ja estem pensant com fer-ho per instal·lar-lo el més aviat possible. Aquell va ser un dia inoblidable, i la feina que vaig tenir per dormir!

Ricard

Ara mateix porto 105 minuts davant de la pantalla de l’ordinador, fent esborranys i més esborranys, i encara no sé exactament sobre què puc parlar en aquest escrit.

He provat de parlar de futbol, però de fet, no hi ha res de nou que es pugui aportar a aquest tema. També he estat pensant a fer un escrit sobre la classe, però ja n’he fet molts sobre el cole, o les notes i he preferit guardar-m’el per a un altre dia. He escrit sobre modes, obres als carrers, i de pel·lícules també, però cap d’aquests temes m’ha acabat de convèncer.

Sempre em passa el mateix, cada cop que em poso a escriure i no tinc clar el que diré començo a donar voltes a un tema desprès salto a un altre, desprès a un altre, etc. Fins que més tard o més d’hora en trobo un del que crec que en puc treure més profit i que puc trobar més coses interessants, per això els temes que més es repeteixen en els escrits són futur i estudis, perquè sobre això pensem que tenim molt a dir, i ens és més fàcil trobar informacions rellevants.

Un cop has trobat el tema i saps el que has d’explicar, resulta molt més fàcil escriure, inclús divertit.

Lluís

El passat 21 de desembre es va celebrar a Premià de Mar un festival on hi participaven els clubs de patinatge de Dosrius, Cabrils, Vilassar de Dalt i Premià de Mar.

El grup de grans de Premià ja feia un mes que estàvem practicant el nostre ball perquè sortís el millor possible. Representàvem el musical “Cats”, per tant anàvem disfressats de gats. Al principi no ens agradava el ball, ni els mallots, ni el maquillatge que portaríem, però a mesura que van anar passant els dies cada cop gaudíem més fent el ball i ens animàvem més.

Un dimecres a la tarda ens van donar els mallots, la gent els trobava lletgíssims i semblàvem de tot menys gats; fins i tot ens van arribar a preguntar si érem avatars o robots. Nosaltres, però ens consolàvem pensant que amb el maquillatge i un cop a pista semblaríem el que érem, gats.

Per fi va arribar el dia del festival. El club de Premià ens vam reunir aquell dissabte a les 9:30 del matí per decorar el pavelló i fer l’entreno general de la desfilada (on hi sortia tot el club) i els balls dels diferents grups (el meu, “cats”). En acabar, al voltant de la una vam anar a casa a dinar i a descansar una mica. A dos quarts de sis hi vam tornar, els que fèiem disc individual teníem mitja hora per entrenar. A tots ens va sortir bastant bé, encara que a l’hora de fer-ho davant del públic no ens va sortir tan bé.

Va arribar l’hora de començar el festival. El primer ball va ser la desfilada del Club Patí Premià on hi sortia des del més petit fins al més gran. A continuació es van realitzar tots els altres balls. La gent que fèiem individuals, ens havíem de canviar i maquillar-nos ràpid per estar a temps per sortir a fer Cats. No era fàcil, tots volíem estar perfectes vestits i sobretot maquillats, però érem molts i les noies que maquillaven no donaven a l’abast, així que unes quantes ens vam començar a maquillar com podíem davant el mirall. Per sort tothom estava millor o pitjor maquillat però a temps.

Als instants abans de sortir a pista ens vam prometre entre nosaltres mateixos que ho faríem perfecte, que no ens tallaríem i que ens motivaríem com mai ho havíem fet. També ens vam prometre que si alguna cosa sortia malament, que seguíssim patinant que d’errors en té tothom.

Ens van anunciar per megafonia, tots estàvem molt nerviosos i amb ganes de demostrar tot el que havíem estat preparant. Vam trepitjar la pista i vam veure la multitud de gent que hi havia, això ens va fer créixer, creure’ns-ho més. Ens vam col·locar als nostres llocs, va sonar la música i va començar l’espectacle. Mentre patinaves podies veure les cares de felicitat i satisfacció que tenien els teus companys.
Quan vam acabar, després de saludar i fer-nos la foto, ens vam reunir tots. Tothom deia que s’ho havia passat “super” bé i que li agradaria repetir aquella experiència. Estàvem tant contents i eufòrics que vam fer un crit: “cats, cats, cats” repetíem saltant.

A mi em va encantar fer el ball de cats, no només pel ball sinó pels nervis abans d’entrar a pista, per l’estrès de que no estava maquillada a temps, per la quantitat de gent que estava a les grades mirant-te, per la preocupació de no oblidar-te dels estils… És per això que crec que la felicitat només dura instants.

Anna