Aprèn a valorar-te millor
guillemvida | 22 desembre 2013Fa molt poc que ja hem acabat els exàmens i ja estic una mica menys estressat, però durant l’època d’exàmens vaig arribar a estar molt estressat i poc valorat. A ser poc valorat em refereixo a que, per exemple, t’esforcis molt en un examen i no trobis una recompensa. Però fa poc un amic meu em va ensenyar una historia que ell va trobar per Internet, i que realment vaig trobar força interessant:
“Un home se sent abatut i desanimat per les incerteses que aguaiten la seva vida. Una amiga, tracta d’aixecar-li l’ànim:
– Et dono aquest bitllet de 500€, li diu ella. Què et sembla? Ho agafaries?
– Clar!, respon ell sorprès.
Abans de donar-li-ho, ella ho arruga, ho tira al sòl, ho trepitja, li dóna una puntada, ho torna a trepitjar. Per fi ho agafa i l’hi lliura.
– Ho agafaries ara, brut i trepitjat?
– Per descomptat! Afirma ell.
– Bé, doncs l’important és que sàpigues quant vals en realitat, i no el copejat per la vida que puguis estar en un moment determinat.”
En realitat vals el que tu mateix vols valer, i si et sents trepitjat i colpejat per la vida, pots fer dues coses: pensar que no vals res, o pots decidir creure en tu mateix. El teu gran potencial està dintre teu i només has de saber com treure-ho. Però si decideixes creure en un mateix sabràs que aquells cops només eren trampolins que t’han servit per millorar, aprendre i entendre realment el que significa ser una gran persona.
En definitiva, aquells cops significaven un impuls a la vida i a l’acció. Un nou aprenentatge per a la teva evolució com a ésser humà.
Ara digues, quant creus realment quant vals? O, per tant, quant decideixes realment quant vals?
Guillem
Guillem, m’ha agradat la història i la reflexió que en fas. Tens tota la raó en el que dius. M’he quedat amb un dubte final, perquè no he acabat d’entendre les preguntes del darrer paràgraf. Hi ha algun problema en el redactat o sóc jo que no ho entenc? Si s’hagués de canviar alguna cosa, m’envies l’escrit modificat i ja el substiuiré.
No paris d’escriure!
Josep Maria
realment és una historia digne a ser recordada, gràcies