LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa molt poc que ja hem acabat els exàmens i ja estic una mica menys estressat, però durant l’època d’exàmens vaig arribar a estar molt estressat i poc valorat. A ser poc valorat em refereixo a que, per exemple, t’esforcis molt en un examen i no trobis una recompensa. Però fa poc un amic meu em va ensenyar una historia que ell va trobar per Internet, i que realment vaig trobar força interessant:
“Un home se sent abatut i desanimat per les incerteses que aguaiten la seva vida. Una amiga, tracta d’aixecar-li l’ànim:
– Et dono aquest bitllet de 500€, li diu ella. Què et sembla? Ho agafaries?
– Clar!, respon ell sorprès.
Abans de donar-li-ho, ella ho arruga, ho tira al sòl, ho trepitja, li dóna una puntada, ho torna a trepitjar. Per fi ho agafa i l’hi lliura.
– Ho agafaries ara, brut i trepitjat?
– Per descomptat! Afirma ell.
– Bé, doncs l’important és que sàpigues quant vals en realitat, i no el copejat per la vida que puguis estar en un moment determinat.”
En realitat vals el que tu mateix vols valer, i si et sents trepitjat i colpejat per la vida, pots fer dues coses: pensar que no vals res, o pots decidir creure en tu mateix. El teu gran potencial està dintre teu i només has de saber com treure-ho. Però si decideixes creure en un mateix sabràs que aquells cops només eren trampolins que t’han servit per millorar, aprendre i entendre realment el que significa ser una gran persona.
En definitiva, aquells cops significaven un impuls a la vida i a l’acció. Un nou aprenentatge per a la teva evolució com a ésser humà.
Ara digues, quant creus realment quant vals? O, per tant, quant decideixes realment quant vals?

Guillem

Des de fa temps, tinc una (estranya) fixació amb el ocells, recordo que quan em van regalar un reclam fa dos anys vaig estar-me 3 hores al jardí tocant-lo només per veure el meu ocell preferit: el falciot.

Però, entre tots els ocells que hi ha, per què el falciot, un ocell tan comú i amb tants pocs trets característics és el meu preferit? Bé, un explicaré la història.

Fa tres anys, caminant pel meu jardí, vaig trobar un falciot que tenia la pota enganxada a la seva ala i que, evidentment, no podia volar.

Vaig fer-me carreg del meu amic plumífer fins que va arribar el pare, que li va desenganxar la pota de l’ala. El pare em va explicar que aquesta espècie d’ocell es passa TOTA la vida volant, i que només es para de tant en tant per descansar (les seves ales són tan llargues que un cop a terra li es impossible remuntar el vol).

Al cap d’una setmana de cuidar el falciot vam començar a fer proves de vol, anàvem a un lloc elevat, posàvem el falciot sobre un dit i ell mateix saltava, però per desgracia es donava un cop contra una paret perquè estava tant defallit que no tenia esma ni per volar, això va passar set vegades, fins que a la vuitena ens va sorprendre el fet de que va aconseguir remuntar el vol i s’en va anar lluny per no frenar mai més el seu viatge.

Jo envejo aquest ocell, per començar, compleix la meva més gran fantasia: un vol inacabable, després tenim el fet de que no es rendia, cada cop que queia, tornava a intentar-ho, tornava a saltar, li era igual el dolent que li hagués passat anteriorment, ell ho intentava, i al final ho va aconseguir, va volar.

Aquesta espècie es la meva visió del que és la vida: un vol inacabable, sense rendir-se, puc mirar enrere però no per això he de deixar de volar, els teus amics et poden ajudar a remuntar el viatge, cap vol es igual a un altre i tots podrem tocar els núvols que representen la nostra felicitat, però hem de lluitar, hem de volar per aconseguir-ho.

I per mi és això el que representa el falciot: la lluita pel que és segurament el millor premi que pots trobar, la vida.

Nil, el vostre ocell preferit.

Hace más o menos un mes fuí a Andorra a hacer una competición con la novia de mi hermano y unos amigos suyos. Tenía que pasar todo el fin de semana con ellos y solo conocía a la novia de mi hermano. Además, todos tenían alrededor de veinte años, cosa que me convertía en la pequeña del grupo. Para mi era toda una aventura ya que soy muy vergonzosa y tenía que convivir durante tres días con unos desconocidos.
Después de jugar un poco al tetris conseguimos cargarlo todo en el coche y empezamos el viaje. Dos calles más allá empecé a pensar que estaban todos un poco locos, pero unos minutos después lo pude confirmar. Se pasaron todo el camino gritando, sacando medio cuerpo por la ventana y pitando a otros conductores. En definitiva, todo un espectáculo. Al llegar nos fuimos a la cama enseguida, aunque casi no pude dormir porque hacían mucho ruido. La mañana siguiente montamos las bicicletas y fuimos hacía las pistas. Aproveché para bajar por todos los circuitos ya que estaban abiertos pero al final del día solo hice cuatro bajadas por el circuito de la carrera porque rompí la bicicleta, que ese fin de semana no llevaba la mía, pero me hicieron un apaño para que pudiera bajar el domingo. A la hora de cenar empezó a llover y no paró hasta la mañana siguiente. La lluvia convirtió el circuito en una pista de barro y llena de charcos, pero salió el sol y conforme bajaban los corredores y pasaban las horas se fue secando todo.
Se puede decir que fue un gran fin de semana: me lo pasé en grande con esos divertidos desconocidos, que ya no son tan desconocidos; ví a amigos que hacía tiempo que no veía y a pesar de problemas meteorológicos y técnicos terminé la carrera haciendo una tercera posición en la general femenina.

Carla

Avui com qualsevol altre dia m’ha sonat el despertador a les set en punt. Com sempre, he obert el llum amb un gest mecànic que faig cada matí, i m’he tornat a estirar al llit fent el mandra mitja hora. Quan finalment he decidit aixecar-me, he obert l’armari i mig adormida i repenjant el cap sobre una de les portes, he trigat uns deu minuts per escollir la roba que em posaria. Un cop ja estava vestida he anat al lavabo i com sempre, he agafat la tovallola i m’he rentat la cara, però avui tenia alguna cosa al front diferent. He començat observar-lo i a obrir tots els llums possibles per veure-hi amb precisió fins que he vist que tenia un bony petit vermell marronós que em feia mal. He estat una estona pensant amb què podia haver-me donat el cop, però no se m’ha acudit res. He intentat fer memòria però només recordo estar ahir a la nit posant bé la manta de color blau sobre els edredons gruixuts de color groc, i posar-me a dormir. Com que anava malament de temps, he baixat a esmorzar sense donar-hi gaire importància. He començat a preparar els meus cereals preferits i quan ja estava començant a menjar, ha baixat la meva germana. Hem estat uns cinc minuts en silenci davant del bol i menjant de pressa ja que quedaven deu minuts perquè sonés el timbre. Al cap d’una estona m’ha dit: “Ahir et vas donar un cop?” i jo me l’he quedat mirant i ha dit: “Es que ahir a la nit estava dormint i es va sentir un soroll molt fort contra la paret i em vaig despertar”.

Després que m’expliques això vaig lligar caps, i quan vaig pujar a dalt per rentar-me les dents vaig anar a mirar si hi havia algun senyal a la paret, ja que si hi dónes algun cop ja queda marcat, i efectivament, hi era. La veritat es que em vaig treure un gran pes de sobre, aquest bony em tenia molt encuriosida, però com pot ser que donant-me un cop tan fort i suposadament dolorós, hagués pogut continuar dormint tan tranquil·lament enlloc de despertar-me?

Anna

La millor solució que trobem quan ens encarem davant dels problemes és fugir, buscar i trobar la primera excusa possible que se’ns passi pel cap per marxar i evitar aquella situació incòmoda que ningú vol assolir, la qual ens persegueix diàriament sense sortir dels nostres pensaments. Però no tenim en compte que el mes probable és que no sigui la millor solució, no hauríem d’aïllar-nos de la negativitat del present i fer com si res, molts som partidaris d’aquesta manera de funcionar i ens equivoquem. No busquem alternatives i actuem sobre els impuls que de repent ens envaeixen el cervell ofegant-lo i deixant-lo sense sortides.
Potser intentem fer-nos creure que acceptem i respectem el problema, però, en realitat, cap de nosaltres no hi està d’acord amb ell. El més possible és que la millor solució sigui plantar-li cara i, sobretot, decidir abans d’actuar, tria el camí més adequat perquè tot millori i s’esvaeixi el problema.

Carla

Reconec que no sóc el alumne perfecte, i també sé que he de canviar moltes coses per poder millorar acadèmicament. D’altra banda no m’és fàcil, entre altres coses perquè per culpa del meu comportament i notes d’altres anys, alguns professors ja em prenen pel nen que no fa res. Aquesta actitud no només la veig en els professors, sinó també en alguns alumnes, que sense saber com treballo ja em prenen com si no fes res…
Jo, repeteixo, no sóc el millor alumne, però estic totalment segur de que si aquells professors canviessin una mica la seva actitud, jo em sentiria millor, i la meva actitud canviaria, i amb ella també les meves notes. Aquet escrit no és per posar les culpes de les meves notes als professors, sinó que és un escrit fet perquè els professors se’n adonin de que jo estic disposat a canviar, però que necessito una mica d’ajuda des de la seva part.
Moltes gràcies.

Pau

Ara estem a Desembre, tenim les festes a menys d’una setmanes vista, però ja fa temps que el nostre voltant ens està avisant. Són petits -i no tan petits- indicis que ens volen anar preparant, que ens avisen de que el Nadal és a prop. Però en molts casos els ignorem i pensem per dintre: “Uf.. encara falta molt”.

Subtilment, els anuncis a la televisió és tornen monotemàtics: joguines i perfums. Però no ho notem fins que veiem l’anunci de la loteria de Nadal de l’estat, allà ja ens ho comencem a ensumar… Al poble, els carrers es van omplint de llums, les botigues estan a petar de gent, se celebren les fires de Santa Llúcia i per últim, et comencen a arribar les felicitacions de Nadal. Jo sempre intento ignorar tots aquest indicis perquè el compte enrere no se’m faci més cansat del que ja és, però hi ha coses que no pots obviar, i l’altre dia em va passar una cosa ben curiosa.

Vaig sortir de casa disposada a anar amb la meva mare a comprar coses de decoració per la casa. Quan vaig entrar a la botiga, em vaig aturar un moment per observar tot el que m’envoltava. Hi havia llums de colors, arbres de Nadal, plantes i flors, tot tipus d’objectes de decoració i molta gent, però de tot allò només hi va haver una cosa que em cridar l’atenció, va ser aquella olor a Nadal. No sabria definir-la, és una olor indescriptible i alhora inconfusible, et recorda en una sola fragància tot el Nadal. Durant uns segons en vaig quedar quieta, sense saber ben bé què fer, aquella olor m’havia fet adonar-me d’alguna cosa: el Nadal ja és aquí…

Àurea

Aquest cap de setmana vaig jugar un torneig amb amics. Sí, no era de futbol ni de bàsquet ni res, era d’un joc d’ordinador. Al principi pot semblar estrany un torneig d’un joc d’ordinador però sí, existeixen. L’objectiu pot variar, per exemple, un objectiu és anar a la base de l’enemic contrari, agafar una bandera i tornar, un altre és trencar una peça d’un monument de l’equip rival, també està un que és matar-se uns els altres, etc. És la primera vegada que hi participo en un torneig així i és una gran experiència. Sobretot has de treballar en equip, ajudant als amics i quan aconsegueixes guanyar, és una recompensa gratificant. El treball en equip és bo, ajudes a altres persones per aconseguir un bé comú i tothom es sent bé. S’ha de pensar en els demés, per exemple, una persona en solitari no és gaire bona però quan estàs en grup sí. En definitiva, ens hem d’ajudar entre tots per sortir endavant.

Àlex

Tot va començar a finals de juny, quan vaig anar a un concert a Vilassar de Mar amb unes amigues. Actuaven Els Catarres, un grup català que es va donar a conèixer gràcies a la cançó Jenifer i que ara és molt famós a la nostra terra.

En aquell moment només em sabia una o dues cançons seves però a l’hora del concert, vaig disfrutar tant que me les vaig aprendre totes. Aquell concert va ser el començament d’una gran afició: escoltar Els Catarres en tot moment.

Mesos més tard, a les Santes de Mataró, també hi actuaven. Com era d’esperar, hi vaig anar amb les amigues. El concert va ser irrepetible i, a més a més, vam tenir la sort de poder-nos fer fotos amb els membres del grup: el Jan, l’Éric i la Roser. Aquest moment va ser màgic per mi; poder parlar amb unes persones genials i les quals admiro. Mai ho oblidaré.

Dies més tard del concert a Mataró, ens vam assabentar que Els Catarres feien un concert el 6 de desembre a Aiguafreda, el seu poble, i que seria especial. Ens moríem de ganes d’anar-hi i vam fer tot el que vam poder per ser-hi, i així va ser. Els dies passaven volant i cada dia teníem més ganes de que arribés l’esperat dia. Per fi va arribar. Quan vam arribar al poble vam anar al pavelló on es feia el concert, i ens vam posar a primera fila i vam cantar totes les cançons amb moltes ganes. Va ser màgic. Un cop acabada l’actuació, ens vam poder fer fotos de nou amb els membres i, a més a més, ens van firmar autògrafs. Aquest moment va ser inoblidable per a mi.

Els dies anteriors al concert van ser tot nervis i, fins i tot desil·lusions perquè en certs moment pensàvem que no hi podríem anar, però tot patiment té la seva recompensa.

El pròxim estiu faran més concerts als quals segur que aniré, i amb moltes ganes!

Mireia

Ara farà un mes que sóc voluntària a una protectora ja que vull col·laborar i ajudar els animals perquè m’agraden molt, i els caps de setmana vaig a passejar gossos.
El que vull dir amb això és que hi ha gossos que segurament ho han passat molt malament abans de estar abandonats. Ho dic perquè avui m’ha tocat passejar un gos que tenia molta por a les persones. Al principi no el podia tocar, a la mínima que apropava la mà abaixava les orelles i amagava la cua entre les potes i no es deixava apropar. Per a mi, que aquest gos l’han maltractat i pegat abans de ser abandonat. Després de passejar-lo una estona, ja s’havia fet a la idea que no li faria cap mal, però quan passava una persona pel costat seu s’espantava i no volia avançar.
No entenc com la gent pot ser tan cruel amb els animals, si tens una animal és perquè el vols i te l’estimes, ho faries tot perquè estigués feliç, no l’abandonaries. Em fa molta ràbia que cada setmana hi hagi com a mínim deu animals nous a la protectora, però sort que hi ha gent que adopta, com ha sigut el meu cas que, farà també un mes, tinc una gateta nova a casa i espero que s’estigui el millor possible.

Salome