LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo de sempre he sigut massa bo i innocent però així ningú em respectava. I volia canviar però sempre que canviava ningú em creia. Molts cops vaig mentir per intentar qualsevol cosa però mai em veien com a dolent o qualsevol cosa que intentés. Una vegada vaig enganxar-me a un joc i em tornava molt violent i els meus amics em deien que no em reconeixien i un d’aquests em va començar a dir Jonatan (perquè volia) perquè no semblava jo.

Molts han sigut molt amics meus inclús com a germans bessons però jo sempre canviava, sempre s’acabaven allunyant perquè jo canviava constantment. Vaig provar a ser dolent i mentir i tot però ningú feia més que riure’s perquè jo no era dolent i jo d’això no m’adonava. En adonar-me, vaig anant canviant i vaig descobrir una web del yahoo on preguntaven i altres responien. Jo vaig estar mirant molt de temps la filosofia i sincerament va ajudar-me molt , encara que també em va fer molt mal. Vaig obrir els ulls i vaig veure com era el meu institut i vaig decidir canviar-me al de Vilassar de Dalt.

Com a tonto, vaig tornar sense adonar-me a fer el dolent pero això no se’m dona bé i ja vaig dir moltes tonteries i algunes mentides. Al cap d’uns mesos vaig veure que allò no funcionava i vaig posar-me a estudiar de nou i intentar fer les coses bé encara que vaig haver de fer recuperació a l’estiu perquè no m’arribava la mitja.

I finalment m’he adonat que jo estic fet per a ser bo encara que vulgui tornar a canviar perquè no m’agradi que no em respectin. Però aquesta vegada és diferent, ja he entès que haig d’estudiar i haig de fer el que se’m dona bé encara que no m’agradi. I això és tant un resum de la meva vida com un treball, com una disculpa per aquell comportament que vaig tenir l’any passat.

Jordi

Tenia 10 anys, i per fi, van començar les vacances.

Eren les vacances del 2008, i a mi m’encantava un esport, el futbol. Quan va acabar el cole, m’hi vaig apuntar a un campus de futbol anomenat “Lluna Esports”.

Tenia moltes ganes, ja que a part de fer el meu esport preferit, anava amb una colla d’amics. Quan vaig arribar, el primer era agafar la llitera (em va tocar la pitjor), i després, anar a dinar. El primer dia, no hi vam fer gaire, un par d’activitats i a dormir.

Cada dia pel mati, tractava de jugar a futbol fins que arribés l’hora de dinar. Després de dinar, ens anàvem a banyar-nos a una piscina, per refrescar-nos; i ens passàvem tota la tarda entrenant, i jugant a futbol. Quan arribava la nit, sortíem a passar-nos-ho bé. Anaven passant els dies, fins que va arribar l’últim. Eren les 8, i com cada dia fèiem, anàvem al camp de futbol. Aquell mateix dia, tenia una sensació rara, però ho vaig deixar córrer. De sobte, vaig saltar i al caure, plas! Em vaig trencar el braç. Ràpidament, em van portar al metge i em van operar.

Quan em vaig despertar, estava content perquè pensava que havia acabat tot; però no va ser així. Tenia que anar cada dia a rehabilitació, i lo pitjor va ser, que vaig estar 2 anys sense poder jugar a futbol.

Sergi Sánchez Jurado

Cada dia, quan em desperto, em costa molt sortir del llit. penso en la rutina diaria i no m’ajuda, se’m fa una muntanya d’un granet de sorra, però si hi ha alguna raó per la qual em llevo, és perquè hi ha un sentiment, una força o, fins i tot podem dir-ne consciència que fa que em miri el dia amb una altra cara.

Què faria jo sense la meva consciència? Per la gent la consciència és una cosa abstracta que ens fa reflexionar, o una veu dins del cap que et diu que està o no està bé el que fas, has fet, o faràs. En el meu cas és una persona, ho sap tot de mi, no puc enfadar-me amb ella i ella tampoc amb mi, tot i que li he donat raons. Abans de pendre qualsevol decisió li comento per veure què en pensa i quan em diu el que creu que he de fer i ho faig, sempre en surto ben parat. Hi ha cops que abans de dir-li jo el que li vull explicar li ha dit un altre individu i m’enfado, però ella procura que em tranquil·litzi, però què hi farem… cal que digui que si no fos per la meva consciència, ja hauria fet alguna bogeria de gran calibre.

Aquesta persona ho és tot per mi, és la força que fa que em llevi cada matí. Li he fet passar alguna molt mala estona, i per això vull demanar-li perdó i donar-li les gràcies per aparèixer a la meva vida, per aconsellar-me, per aguantar-me, per fer-me reflexionar, per alegrar-me, per fer-me obrir els ulle, per obligar-me a fer els deures, per preocupar-se per mi. Per ser com és.

Un cop m’he rellegit aquests paràgrafs, penso que a molta gent que llegeixi aquest escrit no li importarà el que he intentat explicar. amb aquest text jo no vull canviar el parer dels altres ni tampoc vull donar la tabarra amb els meus sentiments, ni amb l’importància que té per mi aquesta persona, sinó que vull que fem una petita reflexió mirant al nostre voltant i comprovem que tenim un sostre, un plat a taula i gent que t’estima; la meva àvia diu que amb això n’hi ha prou per ser feliç, crec que té totra la raó tot i que si m’ho hagués dit abans li hauri estalviat algun mal de cap a la meva consciència.

Consciència, no vull que m’abandonis mai! Gràcies, un altre cop, per tot el que fas per mi!

Gerard

T’has parat a pensar mai si vius les coses com si fossin l’últim dia? Què faries si demà s’acabés el món? Doncs pensa-ho. Abans de seguir llegint, agafa un boli i un paper. Pensa que ha sortit per la televisó un avís que diu que en 2 setmanes el món s’acaba per un meteorit inevitable, on tothom mor i no hi ha cap solució per evitar-ho. Seguidament, apunta al paper quines coses faries abans de morir. Un cop ho hagis apuntat, torna a la vida real. Ja no hi ha cap avís de meteorit i pots seguir com sempre. Mira el paper i les coses que has apuntat; per què no les fas? Pensa que tot pot acabar en qualsevol moment i no ens adonem de la situació. Seguim vivint cada dia normal, sense aprofitar-ho al màxim, deixant passar els moments. Per què no fas les coses que has apuntat? Hi ha alguna cosa que t’ho impedeixi? Si ningú et pot aturar, fes-ho. Pensa que en qualsevol moment pot acabar la nostra etapa i haurem desaprofitat moltes coses.

Àlex.

Aquest any, els alumnes de quart d’ESO ens veiem en l’obligació de recaudar diners per al viatge de fi de curs.

Una de les coses que hem fet ha sigut montar una paradeta a la fira de Santa Llúcia amb pastissos, ponsèties, cafè, xocolata desfeta, tombola i un sorteig. Cada alumne tenia un torn per anar a atendre la paradeta, i a mi em va tocar diumenge de dos a quatre del migdia, però com que m’ho estava passant bé amb els meus companys m’hi vaig quedar fins les vuit.

La meva feina a la parada era donar el canvi als clients i per no fer tota la estona el mateix també anava a vendre números pel sorteig amb algú altre, res de l’altre món.

De tota aquesta experiència, n’he tret dues conclusions:
Per una banda, m’he pogut posar a la pell de tota aquella gent que va pel carrer intentant vendre’t coses que no t’interessen i si tens un mal dia ja els hi poses mala cara i tot… Doncs em va passar, vaig poder sentir el que és que vagis a vendre-li coses a la gent i et desprecin, per això, demano perdó a tots els venedors i venedores del carrer si algun cop els hi he posat mala cara.
I d’altra banda, també vull agraïr a la gent que ens va comprar coses i va ser amable amb nosaltres Com per exemple el senyor gran que vivia davant de la nostra parada i va fer donacions sense demanar res a canvi. Cal dir, que en alguns moments ens va fer una mica de por ja que deia que coneixia a les nostres famílies i nosaltres no en teniem ni idea de qui era, però de totes formes va ser molt amable!

Núria

A finals del curs passat ens van explicar a la classe que a quart havíem de triar si volíem fer quart científic, tecnològic o humanístic i que podia ser el batxillerat que triéssim o no. Jo vaig tenir molt clar que volia fer el científic, des de feia un temps ja sabia més o menys què volia estudiar i que per fer allò havia d’estudiar aquest batxillerat.
Ara que ha passat el primer trimestre de 4t ja no tinc tan clar el que vull fer, ja que veient com em va física no crec que faci el batxillerat científic, encara que pel que vull estudiar el segueixo necessitant. Fa poc em van explicar que tenia una altra opció, que és estudiar una cosa molt semblant i que no es necessita el científic per fer-ho sino que es pot fer amb qualsevol batxillerat, he pensat que segurament faré això però tampoc estic del tot segura, ja que acostumo a canviar d’opinió sobre el que vull estudiar cada dos per tres. Sort que encara queda temps per triar.

Marta

Ahir em vaig aixecar i vaig mirar per  la finestra, però vaig desitjar no haver-ho fet.

Amb 2 anys vaig venir a viure a Cabrils, a una comunitat on guardo molts records. Casa meva, en concret, està a 20 passes de  l’Escola l’Olivera on jo he fet des de P3 fins a 6è de primària. Cada dia, abans de preparar-me per anar a l’escola, mirava per la finestra. Des de la meva habitació veia la platja de Vilassar de mar, com el mar es tornava taronja per la sortida de el sol, veia creuers i petits vaixells que navegaven tranquils i com la foscor de la nit es tornava en la claror de el dia però no vaig comptar en que un dia aixó desapareixeria.

Fa un any van decidir construir el poliesportiu de Cabrils i van tenir la brillant idea de fer-ho just al costat de l’Escola l’Olivera, i per tant, molt a prop de casa meva. Jo pensava que això a mi no em treuria res fins que al llarg de la construcció vaig veure que m’equivocava. Aquell poliesportiu  gran de color gris amb unes bigues gegants i gens bonic em tapa totes les vistes que des que era petita havia vist de Vilassar. Jo sabia que no podia fer res per moure’l de lloc.  Ara, si vull mirar el  mar, he d’anar a les golfes i sortir a un replà però això ja implica pujar unes escales que de bon matí a tothom li semblen eternes. Es veu el mateix, potser encara millor, però mai serà com abans quan jo només havia mirar per la finestra de l’ habitació i gaudir d’aquell paisatge que m’agradava tant.

Cristina

Antes o después las cosas se terminan, todo siempre tiene su fin.

En una relación, por ejemplo, al principio todo es muy bonito y feliz; pero luego, a medida que pasa el tiempo, las cosas se complican: distancias, discusiones, desconfianzas, otras personas… Demasiadas cosas que hacen que algo acabe.

Por eso, pase lo que pase, tenemos que vivirlo todo al máximo, aprovechar cada segundo porque en cualquier momento se puede acabar. Algo que pensábamos que duraría para siempre se va para no volver nunca más.

Y digo todo esto porque ahora es a mí a quien le toca empezar todo de cero. Toda una vida que pensaba que tendría se ha ido. Pensar que todo lo que hemos vivido no ha servido, porque en un futuro ya no estaremos juntos. Llegar a tenerlo todo y ahora, no tener nada.

Muchas noches me despierto buscando tu calor y me acuerdo de que ya no lo volveré a sentir nunca más, de que nunca volveré a ver esos mensajes que me sacaban una sonrisa, ni tus llamadas después de vernos para darme las buenas noches. Lo único que tendré serán lágrimas hasta que se me sequen los ojos porque todo se ha acabado y nunca nada volverá a ser como era antes.

Judith

Per mi, com per alguns altres, la música és una font d’inspiració, però el que l’assignatura de l’institut o col·legi no m’agrada gens no se per què, però mai li he trobat el gust.
Amb la música (depèn del tipus és clar) fa que la gent estigui més contenta encara que no tingui un dia bo, per això jo sempre que faig deures o estigui per casa o amb els amics la poso, ja que amb trobo més feliç del normal.

Crec, (tornem a la idea de la música a l’institut) que a les aules s’hi hauria de canviar el mètode d’estudi de la música, ja que si el fessin d’una altra manera, segurament m’hi apuntaria sese pensar-m’ho, és clar, també depèn del professor, ja que si fa una assignatura el més entretinguda possible, farà que els seus alumnes l’escoltin i fins i tot traurien millors notes.

En conclusió, crec que la musica és essencial per la vida, ja que pot canviar-nos el dia i passar d’estar trist a ser feliç.

Pablo