LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Només queda una setmana per les vacances de nadal i comença a aparèixer l’esperit nadalenc que tots portem a dins. Al carrer, sota els llums de nadal es comencen a il·luminar les paradetes de Santa Llúcia, a Barcelona les pistes de patinatge sobre gel ja estan obertes i cada cap de setmana ens passegem pels centres comercials pensant què podem comprar a la nostra família.

Les famílies a casa seva comencen a posar el meravellós arbre de nadal, el pessebre i els nens petits donen de menjar cada nit al tió. Els nens i nenes, entussiasmats i molt il·lusionats, comencen a escriure la carta dels reis, amb ple de joguines que desitgen, per després donar-li al seu rei preferit. Aquests dies de vacances són fantàstics moments per passar amb la família; rient, cantant, ballant, obrint regals, menjant torrons…

Tot això que acabo d’explicar és un nadal perfecte per tothom, però, i la gent què no s’ho pot permetre perquè s’han quedat sense feina, casa… Aquesta gent que fins no fa gaire tenien un nadal com el nostre i de cop i volta han entrat en un espiral de decadència fins a perdre-ho tot, com creieu que passaran el nadal?

Seria bo reflexionar i dedicar una petita part de la nostra felicitat a tots aquells que es troben en situacions desafavorides i no oblidar la nostra solidaritat envers els altres.

Eva

Estic molt cansat de tot, és a dir, res m’anima, res amb motiva, res desperta aquella “chispa” que veig a persones que realment estimen el que fan. Ni tan sols estar amb els amics em desperta una gran atracció sinó el contrari, si ho faig és més per convenció que per altra cosa. Això no ve des de fa poc, porto uns dos anys així. La meva família (que és l’única que coneixia aquest problema fins ara) sempre m’havia dit que els estudis no ens agraden a ningú, que acabés l’ESO i em posés a fer un cosa que m’agradés. El problema que s’em planteja aquí, és que l’única cosa que realment m’agradaria fer és anar-me’n de casa, posar-me a caminar fins on em portessin els meus peus.

Llavors què estudio? alguna cosa ràpida i fàcil per arribar a la meva meta més ràpidament? I els diners? perquè per fer això en necessito, que em passo tota la vida treballant perquè quan sigui ja vell i sigui possible fer-ho jo no ho pugui fer per culpa de les limitacions físiques? Cada cop que ho torno a pensar em bull la sang i mentre un no sé que, que fa que cada cop em plantegi agafar la meva motxilla unes mudes i anar-me’n, viure per mi mateix, ser lliure. Una cosa que vull des que tinc una mica de seny.

Visc una mentida, ja que, no puc complir les meves metes.

Guillem

Quina mania li teniu al futur? Veig que us fa molta gràcia parlar del tema i filosofar sobre el futur. Suposo que deu ser perquè ja teniu les idees clares, o simplement us uniu al corrent migratori per no desvariar. Bé, el cas és que, per què parlar d’un temps que no coneixem ni podem controlar, podent seure, agafar unes crispetes i rebobinar la nostra pròpia i edulcorada pel·lícula?

El passat, amics meus, aquells moments viscuts, bons o dolents que ens defineixen com som… Cada moment és una pinzellada en l’autoretrat de la nostra vida, una pinzellada inesborrable. Tot i així, la meravellosa ment humana s’encarrega de ensucrar els bons moments i de gravar a foc els dolents. Per tant, quan pensem en el passat, no estem fent res més que veure una pel·lícula que no és fidel a la novel·la original, això sí, té uns efectes especials boníssims.

I doncs amb què em quedo? Amb el present senyores i senyors. Perquè el qui té la vista fixada en el futur, no fa res més que perseguir un diamant penjat de la seva pròpia esquena, i qui només mira enrere té moltes possibilitats de donar-se un bon cop contra un fanal, així que oblida el passat, fixa un ull cap al futur i amb l’altre mira i gaudeix de la teva vida. Carpe diem.

Narcís

Fa una hora aproximàdament estava sentada al sofà mirant una pel·lícula. Si no recordo malament, s’anomenava “Nacido del mal”. Necessitava escriure sobre alguna cosa, així que he escrit sobre això.

La Brooke, acompanyada del seu pare i el seu germà, són enganyats i seduïts per en Denny, un criminal buscat  des de fa anys al que encara esperen detenir. Només la madrastra a la qual la Brooke odia, nota alguna cosa estranya en ell. Una nit, la Brooke és raptada per en Denny i dos criminals més. A continuació, entren a casa de la família de la Brooke a robar tots els objectes de valor i la caixa forta. La Brooke, lligada dins del cotxe a uns quants metres de la casa, intenta sortir per salvar la seva família i ho aconsegueix. Entra a casa sense res amb què poder defensar-se, només amb la seva intel·ligència. Intenta deslligar la seva família sense que cap criminal se n’enteri. Finalment ho aconsegueix, i junt amb la seva madrastra, aconsegueixen matar els tres criminals. Brooke vol començar de nou amb la seva madrastra, ja que si no hagués estat per ella, ara mateix no estaria viva.

Se que això només és una pel·lícula, però hi ha gent al món que passa per aquests casos tan horribles i no és gaire agradable saber que pot estar succeïnt en aquest moment. Tothom hauria d’estar segur de que aquella persona amb qui vol mantenir una relació és de confiança, ja que si no és així, possiblement podria passar per a casos semblants als d’aquesta pel·lícula, i això no és gens recomanable.

Alba

Ja falta poc per les festes de Nadal, les meves festes preferides. A molta gent li agrada el Nadal perquè reben regals, però no és per això que m’agrada tant sinó per l’ambient que hi ha, els carrers i les cases decorades amb figures i llums de nadal, anar a veure les paradetes de la fira de santa Llúcia, el pessebre vivent , la cavalcada de reis…
Altres raons per les que m’agraden aquets dies de festa és per les coses que faig com per exemple estar davant de la xemeneia parlant amb els meus tiets, encara que sempre m’acaben preguntant per les notes del trimestre i aquest tema ja no m’agrada tant; passar-me la tarda de reis a casa amb uns amics jugant a la Wii i a jocs de taula que, encara que normalment no m’agradin, al estar amb els amics m’ho passo molt bé, i altres dies que quedo amb les amigues i també em diverteixo molt i per acabar una de les raons per les que m’agrada tant és perquè és festa i no hi ha institut.

Marta

Totes les persones canviem al llarg de les nostres vides. Com reaccionem al canvi? El podem acceptar o negar, però mai el podrem evitar. Canviar significa modificar la nostra conducta o forma de pensar davant una nova situació.

A vegades no ens n’adonem, però el que anem vivint modifica el nostre caràcter. Alguns aspectes s’enforteixen, altres es debiliten i sorgeixen noves conductes, formes de pensar, etc. Mols de nosaltres temem al canvi, ja que no sabem com manejar situacions noves o diferents; ja que pot provocar qualsevol tipus de pèrdua, sigui física o emocional; podem ser criticats pels demés; i, a vegades, ens costa controlar-lo.

Cada persona respon de diferent manera davant el canvi, alguns es defensen d’ell atacant-lo, uns altres l’accepten com a víctimes, i d’altres l’accepten amb una visió positiva… La manera en que l’afrontem, depèn molt de la autoestima i del que ens ha pogut passar en el passat. Quan ens sentim segurs i capaços, el veiem com una motivació o un repte. Però quan ens sentim incapaços, ens desagrada i inclús ens espanta.

En la meva opinió, el problema no és que la gent canviï, sinó que els que ens envolten no saben acceptar els nostres canvis. Per molta por que li tinguem al canvi, l’hem de vèncer, ja que ens surti bé o malament sempre ens servirà d’ajuda. Recorda, el que no arrisca, no guanya.

Santi

Sempre he sigut la “pupes” de la família i m’ha passat a mi tot el que no els passava als meus germans, però el que em va passar aquest estiu va ser la cosa més estranya que m’ha passat mai.

Eren les 3 de la nit i jo estava parlant pel “whatsapp”, tenia la finestra de l’habitació (no precisament petita) oberta de bat a bat, estava morta de calor. De sobte vaig sentir un soroll, vaig enfocar amb el mòbil i vaig veure UN RATPENAT. Vaig sortir de l’habitació corrents sense pensar-m’ho dues vegades i, un cop fora, vaig pensar que els ratpenats són nocturns i com que no els agrada la llum, si l’encenia, marxaria aquell bitxo espantós de la meva habitació (ingènua de mi). Dit i fet, vaig obrir la porta i vaig mig-entrar per encendre la llum i no va passar ni un segon abans de que el ratpenat se’m tirés directe a l’espatlla i em clavés aquelles dents mig grogues i kilomètriques. Crec que mai havia cridat tant com aquella nit, però primer de tot, com s’ha de fer, vaig cridar per FÀSTIG i després de que la adrenalina baixés una mica (2 segons més tard) vaig notar el dolor i ja vaig començar a cridar pel dolor. El ratpenat no tenia intenció de desenganxar-se de la meva espatlla així que me’l vaig haver d’arrancar, és a dir, sí, el vaig tocar!! Els 10 minuts següents després d’això no vaig poder moure el braç del mal que em feia (el fet estrany d’això és que l’endemà no em feia gairebé gens de mal, però dos dies després em va començar a fer un mal considerable). I després d’haver-me netejat tota la sang me’n vaig anar a dormir perquè em moria de son (eren les 4).

Els meus pares es van espantar molt quan se’n van  assabentar i em van portar al metge pels temes de la ràbia i tot això, per sort els d’España no solen tenir-ne, però la saliva d’aquestes criatures horribles contenen uns “nosequès” que són dolents per la salut així que vaig passar-me els següents 15 dies prenent-me un munt de pastilles, amb la mossegada embenada i sense que em pogués tocar el sol, tenint en compte que estàvem en ple agost, va ser una tortura, però si no volia que m’hi quedés la marca per recordar-me’n tota la vida del ratpenat, havia de fer bondat.

Sens dubte, la cosa més estranya i fastigosa que m’ha passat mai.

Carla

“El Niño Güei” o Zaturnino Rey o el “M.C” del grup SFDK.

Deu fer uns 5 anys d’ençà que vaig escoltar el primer tema d’aquest fenomen. Simplement per mi és la perfecció feta home. Les seves lletres són una de les coses més característiques de l’Andalús, tant et por fer plorar de cançons boniques, com et pot posar a saltar i animar-te, amb un altre et pot fer pensar durant un bon temps, és un geni. A part de tot això té una gran capacitat de fer amb molta facilitat comparacions molt ingenioses que si no et pares a pensar una estona penses que són paraules sense sentit.

“Hate” o Sergio un dels 3 “M.C’s” del grup “Violadores del Verso” o “El Rei de las Cantinas”

Aquest fa menys que el conec, deu fer uns 3 anys o potser menys, però és un dels que m’ha fet pensar a les coses. “Hate” es caracteritza per utilitzar una ironia molt sotil, també fa constants elisions al seu problema amb l’alcoholisme i no ho tracta com una cosa dolenta si no ho tracta com una font d’inspiració. Les seves lletres simplement són un cubell d’aigua freda un matí d’estiu, és a dir, que el primer cop que les escoltes són una mica xocants però a mesura que vas escoltant t’adones que és realment un geni.

És que no sóc capaç de dir res dolent sobre aquests dos personatges, si sóc d’aquesta manera, és per culpa seva.

Guillem

S’acosta en Nadal, aquells dies on es respira felicitat i tothom s’ajunta amb la seva família. El Nadal per mi significa temps d’estimar i ser estimat, temps de compartir i passar una bona estona amb els familiars més propers.
Molts nens ja estaran pensant què demanar per fer la carta als Reis Mags: quina és la joguina que els agrada més, quin ha sigut l’últim joc de la Wii que ha sortit… Però molts cops oblidem que durant aquests dies tan especials per nosaltres, per molta gent són com els altres. Hi ja molts nens sense família o vivint en males condicions. Segurament aquests nens no es troben tant lluny del que nosaltres pensem, és a dir, no cal anar-nos-en a qualsevol país subdesenvolupat com l’Àfrica per trobar-los, sinó que podem girar la cantonada i trobar-nos-els.
A mi això em fa molta pena. Penso que és un temps en que tothom hauria ser feliç i passar-s’ho bé amb els qui més estima, però, per desgràcia, molta gent no pot gaudir d’aquesta sensació i possiblement són els que més necessiten aquestes qualitats del Nadal. Gràcies a campanyes i donacions de joguines, aquests nens són més feliços però no n’hi ha prou, encara que amb res ja et treuen un somriure. Desitjo que aquest Nadal estigui ple de màgia i que els més pobres es puguin sentir rics.

Anna