LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Es van començar a sentir veus i al cap d’uns cinc minuts es van obrir les portes. Tothom ràpidament va començar a entrar i a buscar el millor lloc mentre alguns pares anaven saludant efusivament els seus fills. Les mans em començaven a suar, i el cor a bategar-me ràpid. La gent no parava d’entrar, i tots com un ramat d’ovelles anaven seguint els passadissos marcats, però hi va haver un pare que es va desviar. Va passar per davant de la nostra fila, i quan va arribar al davant d’una nena amb menys de deu anys li va donar un cop afectuós a l’espatlla i la nena li va somriure nerviosa.

Les portes es van tancar i el silenci va envair tota la sala. Els llums es van anar apagant menys un focus que hi havia al mig de l’escenari que il·luminava el brillant piano de cua de color negre.

La veritat es que estava més nerviosa del que m’esperava. Estàvem tots els de Sant Cugat i Premià de Mar barrejats i asseguts amb l’ordre del programa, el qual encara em neguitejava més. Jo era de les últimes i anava veient que un per un s’anaven aixecant de les butaques i tornant un altre cop amb cara de satisfacció. Els nervis em feien tremolar i tenir fred, però pensant-ho bé, de que tinc por? Jo crec que és por al fracàs, l’únic que podria fer malament seria equivocar-me en alguna nota, i d’això he de tenir por? Però encara que volgués, era impossible controlar-ho. Es van sentir aplaudiments i la nena de deu anys va pujar al escenari sense cap partitura, es va asseure al tamboret de color negre i va començar a tocar. Potser jo era la única que ho pensava, però jo crec que tothom s’esperava que toqués alguna peça senzilla de la seva edat, però no va ser així, va tocar una peça del meu nivell més o menys i ben segura, era al·lucinant. Quan va acabar, va buscar la mirada del seu pare i contenta es va tornar a asseure. Llavors, va arribar el meu torn.

Em vaig aixecar mig tremolant i amb les mans totes suades i vaig començar a tocar. Les tecles blanques eren finíssimes, i les negres tenien un lleu tacte rugós que era molt agradable. La peça anava avançant i avançant, massa ràpid pel meu gust, però hi havia alguna cosa que no em deixava anar més lenta. Al cap de poc, es va acabar.

Va ser el primer cop, de tots els concerts que he fet, que vaig disfrutar tocant. Sempre em deien “passat-ho bé al concert i toca amb ganes” i sempre pensava que això no tenia sentit, però aquell dia el vaig veure.

Anna