LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi

Tots hem viscut mil moments incòmodes durant la nostra vida. Si no en són mil, n’hi ha molts. I quan no et passen a tu, el fet és que poden arribar a fer gràcia i tot.

L’altre dia, a l’autobús, en vaig presenciar un, un d’aquells que et fan quedar en ridícul.  La cosa va anar més o menys així; una noia va pujar a l’autobús i quan va alçar el cap, va reconèixer algú, va alçar la mà i saludà gairebé eufòricament. La persona que hi havia darrere de la qual realment havia saludat la noia, coneixia bastant bé a la noia pel que va semblar, i també va semblar que estiguessin enfadats, o al menys, la noia amb el noi ja que la noia va passar olímpicament del noi. El noi en qüestió, s’havia aixecat per abraçar-la i la noia va asseure’s, sense quasi ni mirar-lo, al costat del noi del seu davant. El noi va quedar amb un pam de nas i va romandre mig estirat amb cara d’emprenyat durant tot el viatge. Pobre.

Ara feia molt de temps que a mi no em passava res d’això i no me n’havia adonat de l’absència d’aquells moments. Però fa tot just unes setmanes van tornar els moments incòmodes.

El primer moment incòmode que se’m va presentar va ser un dia que anava a entrenar, quan de sobte, va passar un cotxe. Dins del qual hi havia el meu profe d’ètica,  però no me’n vaig assabentar fins que l’automòbil gairebé havia passat. Gràcies cervell d’alta velocitat ! 😀

I el darrer moment incòmode que he viscut va ser el fet de trobar-me amb un amic que havia marxat del institut i feia temps que no parlàvem. El que va ser incòmode no va ser pas trobar-me’l, sinó que me’l vaig trobar a l’autobús que anava de Barcelona a Vilassar. És a dir, una hora asseguts, amb l’autobús a petar i sense cap tema de conversació. Parlo dels silencis incòmodes. Les poques paraules que deixava anar el meu amic amb la seva potent veu, només feien que espantar a tres o quatre del autobús, però no aconseguien treure un tema del qual poder parlar-ne.

Personalment, penso que els silencis incòmodes i aquells moments en que t’aixeques en mig de la classe i notes totes les mirades clavades al teu clatell, són el pitjors de tots. Espero que la meva sort amb aquests moments s’acabi aviat!

Carla

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

L’altre dia estava a la cuina amb la finestra oberta i em va venir una onada de vent . El primer que vaig dir va ser “fa olor a All !!!”.  La meva família es va acostar i tots vam tancar els ulls i vam somriure. Pensareu que estic parlant de l’All que acostumem a menjar però ja veureu com no es així.

Quan jo era petita anava amb la meva família a All, un petit poblet de la Cerdanya.  La veritat és que no és molt gran. És un poblet discret en el qual no et dona temps de perdre’t. Té uns 150 habitants, una església i unes quantes casetes. Sempre anàvem per a la època de la castanyada perquè teníem una casa llogada amb uns amics.

D’aquesta casa recordo moltes coses com per exemple que era una d’aquelles típiques cases velles a les que vas de vacances,  tota de fusta i amb aquelles escales que sempre grinyolen. Amb els sostres no molt alts i que al final acabes fart de donar-te cops contra ells  i amb no gaires habitacions. Una casa en la que tens fred però que això és el que la fa més acollidora i en la que al encendre la llar de foc voldries quedar-te atrapat allà per sempre.  Amb un menjador gran en el que ens reuníem cada nit per parlar dels anys que feia que no ens vèiem i que sempre tindríem aquella casa com a excusa per veure’ns. Amb un jardí molt gran que donava  a un bosc amb un petit rierol que passava per allà i en el que de petites havíem construït cabanyes.

El que mai oblidaré és aquella olor a vell tant acollidora, una olor a fred, a hivern, a foc, per a mi una olor a felicitat. L’altre dia la vaig olorar i em vam venir tots els records que tinc sobre All i sobre la casa. La veritat és que ja fa molt que no vaig a All per això l’altre dia vaig intentar aprofitar aquell moment que a vosaltres us semblaria insignificant però que a mi em va fer reviure la meva infància.

Cristina

“¿Realmente la quieres perder?”, una pregunta que me hacía mucho últimamente.. al principio era directa i clara la respuesta: me daba igual, pensaba que podría llegar a pasar sin ella, pero ahora..veo que no es así, que por una simple frase mal interpretada no se tiene que ir todo a la mierda. Orgullo: una palabra, un sentimiento, una emoción.. llámalo como quieras.. una palabra que no me gusta, p…ero que no consigo quitármela de la cabeza. El orgullo a veces no es malo, pero si se abusa de él puedes a llegar a perder cosas muy importantes en tu vida. Antes no quería saber nada de ella, me había molestado mucho esa frase.. una frase sin sentido, y pasamos de estar casi todo el día juntas, a distanciarnos, mucho… muchísimo. Le he llegado a desear el mal, y ahora me doy cuenta, que a veces parece que tenga 2 años. A veces te aceleras, no quieres pensar en otra cosa, crees que tienes la razón al 100% y no así, es ahí cuando tienes que parar los pies, pensar, reflexionar, respirar hondo 3 veces, dejar el orgullo a un lado e ir a luchar por lo que quieres, para recuperar o no perder eso tan bonito, una amistad. Una amistad que lleva viva mucho tiempo, momentos únicos e irremplazables. La quiero, aunque a veces me cueste reconocerlo y el orgullo me pueda. Ella es mi mejor amiga, la que siempre ha estado a mi lado cuando más lo he necesitado y sé que lo seguirá haciendo, la que me aguanta y me quiere a pesar de todos y cada uno de mis defectos que se que son muchísimos, la que cuando estoy mal sabe sacarme una sonrisa.. todo esto se lo agradezco. Tal vez sea eso.. veo que es tan buena conmigo que me aprovecho de eso, aun que no lo haga adrede.. no solo me ha pasado con ella.. con mucha más gente, y sobretodo gente que quiero con locura, por las que daría la vida si hiciera falta. Todo el mundo me lo decía: “¡Por culpa de tu puto orgullo vas a perder muchas cosas!”, así ha sido, espero que este a tiempo de no perder a nadie más.. lo siento.

Te quiero Andrea.