LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Últimament he estat observant el meu voltant i m’he fixat en que cada vegada hi ha més supermercats. Deveu estar pensant que és un tema una mica estrany per fer un escrit però ara veureu que és molt més proper del que vosaltres us penseu. I és que en aquests últims mesos he observat un augment notable en la quantitat de súpers: que si Mercadona, que si Sorli, que si Dia… No hi ha lloc on no hi hagi un supermercat.

Això em porta a la conclusió de que cada vegada consumim més. La població creix a una velocitat vertiginosa i òbviament cada vegada es necessiten més productes. Aquesta situació està relacionada directament amb l’escalfament global, el canvi climàtic i altres mil històries més que comporta l’elevat consumisme.

Fins fa relativament poc, a Vilassar, per exemple, només hi havia el mercat local amb quatre paradetes i el Condis del centre. En canvi, ara hi ha el nou mercat, el Condis, el Sorli… I poso punts suspensius perquè fa dos dies que van començar les obres d’un altre supermercat. És increïble com en pocs anys pot canviar tot d’aquesta manera.

 En la meva opinió, estic en contra del consumisme massiu, tant a nivell global com personal. A vegades comprem productes que realment no necessitem i això ho hauríem de tenir en compte. Així doncs, la societat dels països desenvolupats s’està acostumant a un ritme de vida basat en el consum i això, de cara el futur, serà un greu problema.

Marina

Em dic Pau Comas i faig 4rt de la ESO, l’any passat, ens van venir a parlar sobre el nostre futur, ens van explicar que a 4rt ja hauríem de prendre decisions sobre el nostre futur. Jo des de ben petit que sé el què vull fer, vull fer INEF.
Sempre he pensat que hauria de passar pel batxillerat científic, no estava molt segur de si ho podria fer, tal i com m’havien explicat, per la seva dificultat. Quan va arribar l’hora de triar l’itinerari no vaig tenir altra opció que triar el científic tal de preparar-me per l’any que ve, però fa unes setmanes em van explicar que hi havia la possibilitat d’accedir a INEF sense haver de fer el batxillerat científic, existeix un mòdul especialitzat, un mòdul perfecte per a mi.

Moltes persones em critiquen pel simple fet de no voler estudiar batxillerat, però si no el faig es perquè penso que aquest mòdul serà el millor per a mi. Tinc ganes d’entrar en aquest mòdul per poder fer el que de veritat m’agrada i m’apassiona, per poder arribar a tenir un bon futur.

Pau

Què hi ha després de la mort? La veritat: no ho sé. Ningú ha sobreviscut per explicar-ho, és obvi, així que cadascú és lliure d’inventar la seva pròpia història.

Molts cops penso que tot el que estic vivint forma part d’un somni del qual despertaré quan la mort hi posi punt i a part. Dic punt i apart perquè després d’aquest llarg somni espero començar el que és la vida de veritat. Penso que tot això només és una mena “d’entrenament” que té com a objectiu preparar-nos pel que ens espera. D’aquesta manera podrem corregir tot allò que ha passat i no ens ha agradat, començar de zero i tenir una segona oportunitat per fer les coses ben fetes.
Sé que tot això és una mica absurd, però com he dit, tothom és lliure d’inventar la seva pròpia història sobre el que ens depararà després d’aquesta vida. És dificil de creure en un més enllà, és massa surrealista. Però us imagineu que existeix? Tinc la inquietut i la impaciència de conèixer moltes respostes sobre aquest tema, però això significaria que primer hauria de passar per la mort -cosa que no em fa gaire gràcia-. Llàstima que no hi hagi ningú per explicar-ho! No m’agraden les preguntes sense resposta…

El que s’ha de fer ara és continuar amb les nostres vides, deixar que el temps passi al seu ritme i esperar la nostra hora. Qui sap, pot acabar passant el que un menys s’espera…

Marta

Crec que parlo en nom de tots quan dic que el viatge de final de curs de 4rt és la cosa més esperada des de que entres a l’institut. És per molts el comiat d’estar amb els amics a l’escola, i per mi serà el comiat de compartir moments màgics amb tots els meus amics.

Els professors ens amenacen amb quedar-nos sense pati, estar una estona més a classe després de que soni el timbre etc. A quart ens amenacen amb quedar-nos sense viatge. Jo crec que no és just que algú es quedi sense viatge. Els professors han de saber que els alumnes canviem dintre una classe i fora, que una persona parli a classe no es motiu pel qual no pugi anar. Si algú es porta horrorosament malament llavors sí, que es quedi sense viatge però si no, no.

Si jo fos professor sabent que algú es pot quedar sense viatge faria lo possible per no posar faltes, però ells no, a la mínima ja en posen. Clar que no parlo en general alguns no en posen gaires, d’altres directament ni ens posen. A mi em recauria a la consciència deixar algú sense viatge per qualsevol tonteria meva, no dic que no tinguin motius per posar faltes però moltes vegades fan tot el possible per posar-ne.

Si ells fossin els alumnes m’agradaria expulsar-los de classe i fer-los callar, seria una mena de venjança. Estaria bé!

Adriana

M’estic adonant, com segurament molts de vosaltres, que a l’adolescència canviem, no només en l’aspecte físic, sinó mentalment també. Ja no som el fills del papa i de la mama (com alguns diuen), prenem les nostres pròpies decisions i no els hi fem tant de cas, nosaltres canviem de personalitat i volem ser diferents als altres.

Us explicaré com he arribat a aquesta reflexió. Primer em vaig fer un segon forat a l’orella, i això em va fer sentir diferent, però després vaig voler uns altre al cartílag i després dos més a l’altre orella. Al cap d’un temps em vaig voler fer el pírcing al nas, encara que els meus pares no estiguessin d’acord me’l van deixar fer per raons personals. A l’estiu em vaig posar metxes blaves, i m’agradava perquè em deia: “Ja no ets com tothom”. M’agrada ser així diferenciar-me, encara que quan els hi dic als meus pares que em vull fer més forats o algun tatuatge no em deixen, els puc entendre perquè encara sóc petita i no volen que me’n penedeixi quan sigui més gran. Però també ens fem més rebels i amb els pares no els hi tenim tant de respecte, i quan jo em volia fer una dilatació a l’orella ells no em van deixar, però jo ara me l’estic fent en contra seva. A vegades no els hi parlo com ho deuria fer i ho sé, però la meva mentalitat ha canviat i no sóc la nena petita d’abans.

Encara que m’estigui fent gran, estic prenent les meves decisions i sóc més rebel que abans, als meus pares no els hi faig tant de cas com abans i no els escolto tant, per sort, encara sé que ells estaran allà per mi i que faci el que faci sempre em donaran bons consells i, no perquè algun dia m’enfadi amb ells i em porti malament, no em deixaran d’estimar.

Salomé

El món dels somnis, és inacabable. No estic aquí per parlar-vos dels meus somnis i desitjos, sinó que dels somnis als que em refereixo són aquells que tenim a la nit, quan dormim. Bé, si estàs dormint i és de dia també pots somiar, que quedi clar, no sempre ha de ser de nit, ho he dit així perquè quedava millor.

Hi ha dos, o potser tres, tipus de somnis: els “bons”, els malsons, i els eròtics (que normalment són bons). Dels “bons” gairebé mai ens en recordem. Els malsons, en canvi, perduren en la nostra ment per sempre (o quasi sempre), fins i tot sé amb la total seguretat que cada un de vosaltres recordarà, com a mínim, un malson que va tenir quan era petit. És lògic, per això, que ens en recordem, ja que al ser petits ens sobtaria molt. Ara, quan tinc malsons, molts cops els intento “modificar” perquè surtin bé, ja que sovint sóc conscient de que estic dormint; si no ho aconsegueixo, em desperto i torno a tancar els ulls amb l’esperança de canviar de somni.

Al despertar-me, de vegades me’n adono que molts dels meus somnis són del tot il·lògics. Això no em sorprèn tan com el fet de que quan ho estava somiant donava absolutament per suposat que allò era el més normal del món mundial. De vegades em passen coses molt estranyes i no sé si a vosaltres també, per això he decidit posar-vos-en un exemple i així sabreu a què em refereixo: No us ha passat mai que de sobte us desperteu com si estiguéssiu caient? I, oi que, després d’obrir els ulls i comprovar que estàs damunt el matalàs, mires a banda i banda per si algú t’ha vist? Oi que et sents ximple? És que a mi em passa. Si mai heu viscut aquesta experiència, no em prengueu per boja, si us plau.

Sabent-me molt de greu deixarem de banda el tema dels somnis eròtics.

Maria

És possible que et preguntis sobre el teu futur i et diguis a tu mateix el que vols fer o vols estudiar, com per exemple; vull tenir un treball d’èxit i que em proporcioni diners o, a vegades veus a gent amb tratjes i diners, i ja creus que allò és èxit. Però això no és èxit, si vols fer el que aquesta gent fa, és només pels diners.

Però hi ha gent que somia amb coses que fer, dedicar-se…però no deixen de posar-se escuses com; és molt difícil arribar, no tinc recursos per fer-ho , no sé el suficient… Però tot això és mentida, el recurs més important està al teu cap. Si vols fer realitat el teu somni, t’esforçaràs cada hora, cada moment per fer-ho possible, però pensa que la competència serà brutal. Mentre tu estiguis dormint, altres estaran treballant per ser millor que tu, mentre tu estiguis menjant seguiran treballant per ser millors que tu. Mai t’acomodis en el teu talent, perquè d’altres seran deu vegades millor que tu si no treballes dur.

Quan tens la teva idea o somni, la gent del teu costat et dirà que siguis realista, fins i tot tu mateix penses que és impossible, però jo em pregunto, per què ser realista? Si quan estàs sent realista, estàs tancant i acceptant que aquell somni de impossibilitat es compleixi.

L’èxit és un u per cent de talent i un noranta-nou per cent de treballar el teu talent per millorar-ho. Això vol dir que si tens un talent en alguna especialitat, no paris de treballar i esforçar-te per millorar l’habilitat en el teu talent. Perquè si no mai arribaràs a ser ningú. El preu de l’èxit és altíssim, però la recompensa també. Si t’arrisques perdràs moltes coses bones, però en guanyaràs d’altres.

I si arribes, tothom que et deia que mai ho faries, vés i digue’ls que ja ho has fet.

Sergio

L’altre dia em vaig parar a mirar a la televisió un partit de la lliga d’Anglaterra. Era un partit molt emocionant en què l’equip que estava per davant en el marcador no feia altra cosa que perdre temps. De cop, dos jugadors es van encarar i un d’ells es va deixar caure al camp. L’àrbitre va xiular falta i va expulsar el jugador que suposadament havia fet caure l’altre.

No entenc per què els jugadors han de fer teatre en el terreny de joc. Exageren de tal manera que sembla com si els hagués passat alguna cosa molt greu. Però, després, a les repeticions que donen per la televisió es veuen tots els detalls de la jugada: si l’ha tocat o no, si s’ha fet mal, si s’ha deixat caure…

Em sembla una mica patètic que jugadors professionals facin servir aquest tipus de tàctica per treure un profit que no és real. Enganyen a altres persones i, principalment, a ells mateixos. A la vida s’ha de jugar net.

Àlex

Vaig parar l’alarma i em vaig aixecar del llit per preparar-me per anar al institut. Però alguna cosa no anava bé, sentia una forta pressió a l’ull dret que no em deixava veure gairebé res. Molt intrigada vaig anar al lavabo per mirar el que m’havia passat. Tenia tot l’ull inflamat i vermellós i un dolor inaguantable no em deixava en pau.

Quan vaig adonar-me de la gravetat de les coses, vaig despertar a la meva mare, em va portar de seguida al metge perquè ens diguessin què tenia i què havia de fer per millorar-ho, però no va servir de gaire ja que no se sabia exactament què m’havia passat, simplement em va receptar una pomada. La meva mare i jo vam suposar que es tractava d’un “mussol”, tot i així no ho vam pensar més i vam anar a la farmàcia per comprar el que m’havia receptat el metge.

Passaven les hores i no hi havia cap tipus de millora, l’ull seguia igual que com em vaig despertar, però amb paciència van anar passant els dies fins que per fi va desaparèixer i vaig recuperar la meva visibilitat i aspecte normal.

Carla