LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molta gent es pensa que el patinatge sobre rodes és molt fàcil. Que només cal posar-te dos patins als peus i fer un parell de girs sobre ells però no, no és així. El patinatge és un esport com molts d’altres però jo crec que és diferent. Tu pots haver provat de xutar una pilota dins una porteria o encistellar una pilota de bàsquet a la cistella, o també pots haver provat de fer el pi dins l’aigua o donar-li a una pilota amb un bat de beisbol. Però poca gent té l’oportunitat de posar-se un patins de debò i intentar aguantar-se dret sobre ells. D’acord que pots anar a l’Skating i posar-te’n uns de patinatge sobre gel, però és molt diferent. Els patins que et deixen a allà, a part que no serveixen per patinar, pesen menys que els de patinatge sobre rodes perquè no tenen ni rodes, ni frens… simplement una ganiveta que et permet lliscar sobre el gel.

M’agradaria que la gent tingués l’oportunitat de posar-se un patins per una hora encara que fos. Que tingués l’oportunitat d’intentar saltar, girar… sobretot aquella gent que a vegades passa pel poliesportiu mentre tu estàs entrenant i es riu de tu si et caus, segurament aquesta gent ni sabria com cordar-se uns patins.

La definició sobre el patinatge sobre rodes que posa a la Wikipedia és aquesta: “El patinaje artístico sobre ruedas es una disciplina deportiva de deslizamiento donde los deportistas compiten sobre patines, combinando elementos técnicos con facetas artísticas. Este deporte es difícil, pues requiere a la vez una buena preparación física y una gran capacidad de concentración. Además, el patinador debe tener buen oído para sentir la música y adecuar sus movimientos a ella.” Crec que aquesta definició ho diu tot. Aquest esport necessita moltes hores d’entrenament. Jo, a vegades, he arribat a entrenar sis dies dels set que té la setmana, i no només al meu poble, sinó per Dosrius, Vilassar de Dalt i Cabrils (jo sóc de Premià de Mar). És un esport que necessita molta formació física, habilitat, resistència, flexibilitat, i encara que sembli que no, també es necessita molta valentia, valentia per saltar un salt encara que tinguis por per si et caus o perquè vas molt ràpid.

El patinatge no és tant bonic com sembla a la tele, darrere d’aquelles cares somrients que posen els patinadors professionals hi ha moltes gotes de suor, llàgrimes, dies en que et fa mal tot el cos de tantes vegades que t’has caigut, dies de tenir ganes de deixar-ho tot, bronques de l’entrenador, càstigs perquè no has fet el que havies de fer, èpoques que t’has volgut desapuntar…Com tots els esports té les seves coses bones i les seves coses més dolentes, però que no són dolentes del tot, sinó que, simplement ens ajuden a millorar, a créixer com a persona i a madurar. Perquè el que importa no és no haver-te caigut mai, sinó haver-te sabut aixecar després de cada caiguda.

Anna

Ahir vaig veure la tele, a les noticies sortia la gent que votaria als partits de les pròximes eleccions, i la veritat és que em van deprimir una mica. Cap dels partits m’agrada, però el que crec que no ha de continuar al poder, sens dubte, és Rajoy. Per casualitat, a l’enquesta he vist que hi guanyava ell. Jo no sé en què pensa la població d’Espanya en general, ja que aquest  temps que ha estat al poder ha estat catastròfic, no només per les noves lleis, sinó perquè, en comptes de semblar una democràcia era una DICTADURA. Per exemple el José Ignacio Wert, que va implantar la norma de que el català i el basc passarien de ser una llengua obligatòria a ser una optativa, és clar, als dos dies d’haver-la implantat no es va tardar res en fer una vaga, ja que no només afectava a Catalunya sino tambè a Canarias, al Pais vasc…

En conclusió no entenc res del que passa en aquest pais, i molt menys del que pensa la població.

Pablo Padial

L’altre dia mirant un web d’entreteniment, “Cuanta Razón” vaig veure una noticia que parlava d’un pare que havia denunciat la seva dona per haver-li donat uns fills extremadament lletjos. Primer no m’ho vaig creure, així que vaig buscar-ho a internet, on vaig trobar un article de “el Periódico” on parlava d’aquesta estrafolària noticia.

Em vaig llegir l’article, en ell deia que la dona s’havia sotmès a nombroses operacions d’estètica, per valor de més de 100.000 dòlars. L’home recolzava la denuncia dient que havia estat enganyat per la seva dona, que ell realment no sabia com era ella en realitat. El més curiós és que va guanyar la demanda, i la seva dona li ha de pagar una indemnització de 120.000 dòlars.

A on ha anat a parar la societat, que és capaç de tals atrocitats? Com un pare pot denunciar a la persona que “suposadament” estima perquè els seus fills no són com ell volia? i el més impactant, com un jutge, que suposadament te uns estudis… pot donar-li la raó a una persona com aquesta? En definitiva, encara que no està bé el que va fer la seva dona ocultant-li la seva veritable imatge, no entenc com pots fer-li això a una persona que estimes, i sobretot tractar així als teus propis fills.

Marc

A l’estiu de 2005 vaig anar de vacances dues setmanes a Menorca, el meu germà tenia 5 anys i jo en tenia 7.  El dia abans de marxar pel que recordo estàvem els dos molt inquiets, perquè era la primera vegada que anàvem en avió. Quan els pares ens van dir que aniríem amb avió, nosaltres dos teníem una mica de por, però a la vegada estàvem contents, pel fet de que era una cosa nova, i encara no sabíem què era.

Ens vam aixecar molt aviat per anar a l’aeroport. En arribar ho miràvem tot amb uns ulls ben grans, semblava un somni, tota la gent que hi havia, les maletes, les màquines, i moltes coses més que ens deixaven amb la boca oberta. En pujar a l’avió, ens vam asseure, i tota l’estona miràvem per la finestra, vèiem tot el paisatge, com la gent cada vegada es feia més petita i ens anàvem allunyant  fins que començàvem a veure el núvols, els dos estàvem molt al·lucinats.

Finalment vam arribar a Menorca, ens ho passavem molt bé allà i no puc negar que em va agradar molt , però crec que durant aquelles dues setmanes d’estada el que més esperàvem el meu germà i jo era tornar a agafar l’avió per tornar a Vilassar, i gaudir per segon cop del que tant ens havia agradat d’aquell estiu.

Carla

Cada dia ho veig tot més fosc, més negre, més difícil! Es com si fos a una nau espacial caient en un forat negre espacial, sense poder sortir-ne per la seva força gravitatòria, sense poder escapar d’aquell destí funest.

No cal dir que no m’agrada estudiar, però no solament no m’agrada sinó que a més no ho faig; no ho faig perquè no vull o no em surt fer-ho. Igual em passa amb els deures i treballs. No lluito pel que vull, no tinc voluntat per fer-ho i faig les coses sense pensar-me-les dues vegades, sense pensar detingudament en les conseqüències. Apart, no estic bé amb les relacions, concretament amb la família, i quan dic família és el meu pare. No porto una vida de la qual estigui molt agraït i per rematar ara ho veig pitjor que mai. Moltes vegades he volgut fer un “reset” global a la meva vida, però això no pot ser. L’únic que m’ajuda a seguir endavant són els amics, és el més important per a mi ara mateix. Dins meu porto càrregues de pena i ràbia que tinc por a deixar-les sortir de cop i poder ferir a les persones que estimo.

Tot i així he de dir que tinc una autoestima alta i generalment sóc feliç. Espero que amb el pas del temps i madurant canviï alguns aspectes. Estic molt agraït als meus amics pel simple fet de ser els meus amics.

PD: Aquest escrit és una necessitat d’exposar un mal que residia dins meu, res més.

Marcel

Aquest estiu vaig anar una setmana de vacances a Sardenya, Itàlia. Uns dies abans de marxar, vam anar a comprar al Decathlon, aletes i ulleres de busseig per fer Snorkel. A Sardenya hi ha platges d’aigües cristal·lines amb gran varietat de peixos. Mai havia bussejat, atès que tenia por del mar i els seus éssers inexplorats per mi. Diuen que el desconegut fa por.

El primer cop va ser a una illeta a prop de Sardenya. Hi vam anar amb una llanxa, vam posar l’àncora, i el meu pare i jo vam baixar; mentrestant ma germana es va quedar a la llanxa vigilant-la. Quan ja m’havia posat les aletes i les ulleres, em vaig sentir incapaç de mirar per sota d’aquelles aigües, de la por que tenia. Però el meu pare, em va agafar la mà, perquè tingués confiança, i vam anar nedant pel voltant de l’illa. Tenia els ulls ben obert i estava bocabadada davant de tot aquell món, que per mi era nou.

La velocitat que agafaves amb aquelles aletes, era sorprenent. Però el més impressionant era la sensació: una tranquil·litat sensacional i només estava pendent de la meva respiració. Era com si no m’importés res del que passava a l’exterior. Mai havia sentit aquesta sensació tant plaent, imagino que és com estar al paradís.

Des d’aquell dia, m’ha interessat molt el tema del busseig, sobretot, m’ha ajudat a conèixer més sobre el mar. Crec que és un espai preciós, grandiós i imprevisible; ja que mai saps què et pots trobar.

De vegades cal mirar més enllà de les nostres pors per poder descobrir coses increïbles.

Marta

Quan s’apropa l’aniversari , el Nadal o algun moment especial en que es celebri alguna cosa i s’hagi de fer un regal, normalment ens trobem amb el dilema de què podem regalar.

En primer lloc, saber quant ens volem gastar i partir d’aquí intentar buscar alguna cosa d’aquest preu. Si coneixem molt bé la persona, serà més fàcil saber el que li pot agradar o que li fa falta, no hem de comprar alguna cosa que a nosaltres ens agrada sinó pensar què li agrada a l’altra persona, en definitiva és personalitzar el regal, però això no passa sempre, ja que avegades hem de fer un regal a persones que no són tan properes a nosaltres i no sabem les seves aficions o gustos personals. En aquestes ocasions crec que el més adient és comprar alguna cosa que ens agradi a nosaltres.

Molta gent pensa que un regal agrada més o menys depenent dels diners que s’han gastat, però un regal no simplement es basa en la qualitat o el preu que costa. No cal que sigui molt car, pot ser una cosa feta per un mateix.

Laia

La mort, és un tema que en algun moment hem viscut de prop, però alhora el sentim molt lluny. Tothom pensa que morirà quan sigui gran, hagi tingut fills i conegut els seus nets. Però jo que tinc 15, portant una vida normal, he estat dues vegades a punt de morir.

La primera vegada, l’hem de situar uns anys enrere, si no recordo malament devia tenir uns 9 anys. Estava jugant un partit de bàsquet en un camp exterior de Barcelona, crec que a prop de la Sagrada Família. Ja feia dies que hi havia unes fortes ventades, i aquell dia feia molt de vent. Tot era del més normal quan de sobte, un bloc de vidre (d’aquells que es posen en banys i terrats) de quasi un metre, va caure a la pista de costat. Per sort no hi havia ningú, però la nostra pista va quedar plena de vidres. En aquell moment no en vaig ser gaire conscient de la gravetat, però la diferencia d’uns metres em va salvar la vida.

La segona vegada, va ser aquest estiu, el 5 de juliol, exactament. Amb el grup de joves de l’esplai, ens vam proposar fer el cim del Pedraforca. Però resulta que no és una muntanya fàcil. S’ha de grimpar i en algunes parts fins i tot escalar, i jo no n’estic gaire acostumada. Doncs bé, quan ja portàvem unes hores pujant, de cop, ens vam trobar amb una zona on encara no li havia tocat el sol i estava mullada, a més estava erosionada i era bastant llisa, vaja, que relliscava més que un sabó! Per sort hi havia una corda per ajudar-te a pujar. M’hi vaig agafar amb la mà dreta, vaig col·locar amb seguretat el peu dret a la roca, però quan vaig voler fer el següent pas, el peu esquerre em va relliscar i la mà dreta em va fallar. Tot el meu voltant es va aturar per unes mil·lèsimes de segon. Em van passar moltes coses pel cap; per una part em pensava que queia, que tot s’acabava allà, que em moria, (i no, no vaig veure cap llum blanca ni res d’això). Però sí que és cert que vaig pensar en totes les coses importants a la meva vida, la família, els amics, l’esplai, el futbol, i totes les coses que encara em falten per fer. Suposo, que això em va donar forces per agafar-me amb la mà esquerra a la corda i seguir escalant.

I és que viure no és res més que trobar l’equilibri perfecte entre la vida i la mort. S’ha de saber caminar, però has de tenir en compte que pots caure.

Àurea

Avui m’he aixecat amb ganes d’escriure. Sí, ja sé que no em tocava penjar un escrit avui però mira, crec que tampoc està malament escriure de més. Cada dia penso més en el meu futur. De petit era tot tan bonic, volia ser futbolista però amb el pas dels anys em vaig adonar que era una professió on molt poca gent la podia practicar professionalment i tampoc és que jo fos un noi molt bo jugant a futbol. Ja sé el que vull estudiar, fa anys que ja ho sé (informàtica) però tinc bastants dubtes amb les coses que puc escollir. Batxillerat i universitat? Faig un grau mitjà o què faig? Cada vegada que hi penso em complico més i la veritat és que, ja sé que encara queda, però m’agrada tenir les coses pensades.

Quina és la millor opció? Sempre he volgut anar a la universitat però últimament hi dubto massa. Espero que, esculli el que esculli, sigui l’opció correcta i em vagi bé.

Àlex.

Ara farà uns dies vaig tornar a mirar una pel·lícula titulada “Siete almas”.

Ben Thomas, el protagonista d’aquesta pel·lícula, està deprimit i turmentat per un error del passat on un accident de cotxe va endur-se la vida de 7 persones (inclosa la seva dona) i el va deixar com a únic supervivent. És aquest l’esdeveniment que el porta a voler-se matar, no sense abans decidir a qui donar els seus òrgans. Ben intenta compensar el seu error i es fa passar per un empleat d’hisenda, ajudant així a 7 desconeguts escollits que necessiten ajuda desesperadament, ja sigui financera, mèdica etc. Les set ànimes que ajuda són: el seu germà, donant un lòbul pulmonar; una treballadora de serveis socials, donant part del seu fetge; un entrenador d’hoquei júnior, a qui dóna un ronyó; una dona que esta sent maltractada per la seva parella, que ajuda donant-li una nova llar on viure a ella i als seus fills; un venedor de carn vegetarià que és cec i li dona els ulls i una dona amb una estranya malaltia al cor, de qui s’acaba enamorant.

La veritat és que sempre que veig aquesta pel·lícula se’m posa la pell de gallina, té un argument impactant i un final emotiu al morir ajudant a la dona de la qual s’enamora. La sola idea de pensar que hi ha persones que donen parts del seu cos desinteressadament per tal que altres puguin viure, és fascinant i admirable. Quan vaig acabar de mirar aquesta pel·lícula vaig pensar en la sort que tenia comparat amb totes aquelles persones i en la fortuna que tenim d’estar envoltats d’aquests petits herois que han salvat a tanta gent.

Marta