LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No fa gaire, vaig veure un programa a la televisió anomenat CATFISH mentides a la xarxa. Ja l’havia vist varies vegades, i cada una era més impactant que l’anterior.

Resulta que són dos homes, en Yaniv i en Max que investiguen relacions amoroses per Internet. Al 2010 van fer un documental on es mostrava això; una persona s’enamora d’una altra per Internet (acostuma a ser a través de Facebook), llavors s’envien missatges i es crea un gran vincle d’“amistat” i “amor”. Ara s’ha convertit en una sèrie on exposen el mateix. En Yaniv i en Max ajuden a la víctima enamorada a descobrir amb qui realment parla ja que mai ha vist la persona a la realitat sinó únicament en fotografies. A la majoria dels casos, quan sol·liciten una trobada amb la suposada persona que la víctima parla, acostuma a ser una persona amb baixa autoestima o una persona que ho ha passat molt malament a la vida i l’única manera de trobar-se millor amb si mateix és creant una perfil fals. És trist veure quina decepció s’emporten les víctimes en veure que aquella no és la persona que han estat parlant i explicant-se coses (que jo no vull saber) durant mesos i fins i tot anys. Alguna vegada, m’he trobat que era la (suposada) millor amiga de la víctima. Però no sempre surt malament. Tots el capítols que he vist, només un (un!) era la persona que deia que era. Quina alegria per la víctima!

El que realment vull explicar en aquest escrit, és que hauríem de vigilar més la nostra privacitat de les xarxes socials, perquè per molt impossible que sembli, qualsevol criminal o persona de mala fe, en podria estar investigant en aquets moments i adquirint coneixements sobre nosaltres. Mentre tinguis un compte a una xarxa social, tu també pots ser víctima (fins i tot jo!). Hem d’anar ben en comte del que publiquem tant fotos com vídeos. Mai podem dir “A mi això no em passarà” quan ho tenim a la porta de casa.

Helena

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina