LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A la vida hi han molts canvis.

Quan som petits no pensem en les conseqüències, simplement gaudim de la nostra infància, però a mida que anem creixent ens adonem que a poc a poc la nostra infància s’esvaeix, a alguns abans que a d’altres. Anem reflexionant que no tothom té la mateixa sort, no tothom pot dir: “he tingut una infància feliç”, alguns nens i nenes han hagut de treballar, passar fred i gana, i mantenir a la seva família. Ells qualsevol detall s’hi fixen, es fixen en tot allò que tenen i en tots aquells que els ajuden a tenir-ho, agraeixen tot. I nosaltres no agraïm el que tenim perquè ja ho veiem normal.

A l’adolescència som nosaltres contra el món, ningú es pot ficar al mig, hem passat de ser dependents a intentar anar a la teva, però no per això som independents perquè pensem en nosaltres i ja està, però en pensar en nosaltres també pensem que els pares ens han de mantenir perquè és la seva obligació i això no és independència.
En aquesta època has de decidir tota la teva vida, has de decidir quin batxillerat fer, la carrera, què vols ser de gran, quina actitud vols tenir davant dels problemes, etc.

I quan ja tens tot clar, ets adult i has de començar un altre món, aquest cop no tindràs als pares al costat i hauràs de fer-ho tu solet. Has de pensar per tu mateix, decidint si això és bo o dolent, si això et convé o no, hauràs de ser independent a la força però amb les teves decisions del passat des de la infància fins que ets adult.

Àfrica

Hi ha vegades que et sents desconcertada quan t’adones que has oblidat una cosa o un fet important. Tens una sensació a la panxa que no té la treu ningú i et quedes pensativa durant un moment. Al cap d’uns segons reacciones. Aleshores, a poc a poc et van arribant imatges al cap del que se t’ha oblidat fer o de quan et trobes en una situació que no t’acostuma a passar mai. Bé, doncs això és el que m’ha passat avui.

M’ha sonat un dels despertadors a les 7:05 del matí. Abans de que pregunteu, sí, tinc dos despertadors perquè sé que amb un no en tinc suficient. En apagar-lo, m’he tornat a adormir sense adonar-me’n. Cinc minuts després, a les 7:10, m’ha sonat l’altre despertador. El tinc posat en mode repetició per si de cas em torno a adormir; doncs avui per algun motiu només ha sonat un cop. Evidentment hi ha hagut conseqüències, m’he adormit un altre cop. A les 7:46 m’han vingut a despertar; ha sigut en aquell moment quan he notat aquella sensació a la panxa tan angoixant. Quan he reaccionat se m’ha passat pel cap totes les accions que havia de fer a continuació, i a la vegada una frase no em parava de donar voltes contïnuament: ”no et dona temps”. En 10 minuts em passaven a buscar per anar a l’institut i encara no m’havia aixecat del llit. M’havia de vestir, pentinar, fer la motxilla, esmorzar….  No havia fet res i seguia quieta! Tots aquests remordiments no han marxat fins que una veu que semblava venir del pis de baix ha dit: Alba, espavila! En aquell moment ja m’he posat les piles. He agafat les primeres peces de roba que he trobat al calaix i m’he vestit en 1 minut. Baixant de dos en dos les escales, m’he anat corrents a l’habitació a fer-me la motxila sense mirar l’horari, només recordant allò que se m’havia quedat d’haver-la fet tantes vegades. En acabar d’esmorzar ha sonat el timbre i, una cosa que m’ha sorprès és que, a la mateixa hora de sempre ja estava preparada. He reduït un temps de 50 minuts, en 10 minuts.

Aquest matí no ha sigut com els altres, tot ha passat de manera diferent. I una de les coses que de vegades no ens adonem és que, només una simple estupidesa o tonteria ens pot fer canviar els plans.  I en el meu cas, el que diferencia aquest matí dels altres és un despertador. Un petit i simple despertador que segurament no ha sonat una altra vegada perquè se li han acabat les piles.

I el que em fa més gràcia de tot és que, les piles que m’he posat per espavilar-me, haurien d’haver sigut pel despertador.

Alba