De cap al forat negre
Marcel | 17 novembre 2013Cada dia ho veig tot més fosc, més negre, més difícil! Es com si fos a una nau espacial caient en un forat negre espacial, sense poder sortir-ne per la seva força gravitatòria, sense poder escapar d’aquell destí funest.
No cal dir que no m’agrada estudiar, però no solament no m’agrada sinó que a més no ho faig; no ho faig perquè no vull o no em surt fer-ho. Igual em passa amb els deures i treballs. No lluito pel que vull, no tinc voluntat per fer-ho i faig les coses sense pensar-me-les dues vegades, sense pensar detingudament en les conseqüències. Apart, no estic bé amb les relacions, concretament amb la família, i quan dic família és el meu pare. No porto una vida de la qual estigui molt agraït i per rematar ara ho veig pitjor que mai. Moltes vegades he volgut fer un “reset” global a la meva vida, però això no pot ser. L’únic que m’ajuda a seguir endavant són els amics, és el més important per a mi ara mateix. Dins meu porto càrregues de pena i ràbia que tinc por a deixar-les sortir de cop i poder ferir a les persones que estimo.
Tot i així he de dir que tinc una autoestima alta i generalment sóc feliç. Espero que amb el pas del temps i madurant canviï alguns aspectes. Estic molt agraït als meus amics pel simple fet de ser els meus amics.
PD: Aquest escrit és una necessitat d’exposar un mal que residia dins meu, res més.
Marcel