LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia a classe el professor d’ètica ens va dir que havíem d’escriure sobre temes que volguéssim per penjar-los en un bloc, anomenat “La tertúlia del quart pis”. Aquesta pàgina està feta pels alumnes de 4rt d’ESO de l’institut Jaume Almera, encara que hi pot entrar qui vulgui a xafardejar.

La tertúlia del quart pis ens dóna l’oportunitat d’expressar el que pensem, sentiments, coses que ens inquieten, comentaris, anècdotes, coses que ens han passat, problemes que ens angoixen… Jo en un principi estava nerviosa, em preguntava si seria capaç d’escriure un article adequat per no quedar malament davant de tothom, de gent desconeguda d’arreu del món. Mica en mica, amb pràctica penso que me’n vaig en sortint.

Ara reconec que és molt bona idea escriure en aquesta pàgina perquè m’agrada molt llegir els escrits dels altres companys, per saber com pensen, les diferents opinions, i també, per conèixer les persones amb què no tinc tanta relació, o que aparenten ser d’una manera i són d’una altra, o inclòs per llegir coses divertides i infinitat de temes variats. Hi ha escrits que m’han sorprès per la sinceritat i les emocions que s’hi han expressat.

Com que veig que la gent escriu el que pensa, em fa tenir més seguretat i dir el que sento o penso, ara ja no tinc la inquietud d’escriure que tenia al principi.

Maria

Dilluns, probablement el pitjor dia de la setmana per a tothom. Cada dilluns quan sona el despertador és com un malson i penses: no pot ser, no em penso aixecar. Finalment t’aixeques i comences el dia sense cap ganes. Vas a l’escola sense ganes, escoltes als professors sense dona’ls-hi importància i gairebé passant d’ells però quan acaba l’institut tot canvia. El meu pensament dona un gir i passa d’estar d’un negatiu insuperable a tenir un somriure sincer, i és que els dilluns tinc aquell moment de desconnexió que tant espero.

A les sis surto de casa per arribar a un quart de set a casa de la Maria Jesús, la meva professora particular de piano. Vaig pujant les escales fins arribar al 2n 1a, on ella viu. Arribo a les escales prèvies i ella ja m’està esperant amb un somriure i donant-me la benvinguda. Em demana com ha anat la setmana i comencem la classe. Ella em pregunta si m’he estudiat les peces que m’havia dit, i jo, sense cap excepció sempre li dic que sí. Ella em toca la peça que sap que més m’agrada i després és el meu torn. Em poso a escoltar com les seves mans acaricien les notes del piano i es va formant la música. Quan és el moment de que jo interpreti la cançó, em deixo portar per allò que tant m’agrada, la música. En aquell moment m’oblido de tot sense cap excepció i només em concentro en veure aquelles diminutes notes escrites en un paper i en tocar-les el millor possible.

La classe té una durada de quaranta-cinc minuts però a mi s’em passen en un tres i no res i quan tot just surto per la porta del piset, torno a estar d’aquell mal humor que em caracteritza de cada dilluns.

Laia

Portava molt de temps esperant aquell moment, des de ben petita sempre havia desitjat tenir un gos com a mascota però el meu pare no era partidari de tenir un altre animal a casa, amb un gat ja en tenia prou. Va arribar la meva mare a casa després d’una llarga compra, les primeres i úniques paraules que va dir abans de que la meva germana i jo féssim un bot i ens aixequéssim del sofà sense pensar-ho dos cops van ser: “anem a buscar un gos”.

Vam anar a la gossera de Cabrils, estava plena de gossos de totes les races i mides però cap d’ells ens va cridar l’atenció. Per tant, sense perdre ni un minut més, vam decidir anar a la gossera de Dosrius on ens van dir que hi havia un cadell de “Pastor Alemany”. Només tenia quatre mesos, era molt gran i guapa. De seguida ens la vam endur a casa perquè formés part de la família. Es diu Ona i ara té dos anys, aviat complirà els tres.

Carla

Hoy es mi cumpleaños y soy consciente de que hay gente que sueña con tener alguno de los regalos que me han hecho pero yo soy muy feliz con solo uno: la felicitación de mi padre.

Desde hace unos meses nuestra relación no es muy buena y apenas cruzamos palabra. Tenía claro que no iba a recibir ningún regalo suyo y temía que ni siquiera se acordara de que hoy es mi cumpleaños porque eso iba a dolerme mucho pero por suerte no solo me ha felicitado, sino que, me ha abrazado y me ha dado un beso.

Eso para mi ha sido lo mejor que me ha pasado en meses y gracias a ello puedo confirmar que el dinero no da la felicidad.

Carla

No fa gaire, vaig veure un programa a la televisió anomenat CATFISH mentides a la xarxa. Ja l’havia vist varies vegades, i cada una era més impactant que l’anterior.

Resulta que són dos homes, en Yaniv i en Max que investiguen relacions amoroses per Internet. Al 2010 van fer un documental on es mostrava això; una persona s’enamora d’una altra per Internet (acostuma a ser a través de Facebook), llavors s’envien missatges i es crea un gran vincle d’“amistat” i “amor”. Ara s’ha convertit en una sèrie on exposen el mateix. En Yaniv i en Max ajuden a la víctima enamorada a descobrir amb qui realment parla ja que mai ha vist la persona a la realitat sinó únicament en fotografies. A la majoria dels casos, quan sol·liciten una trobada amb la suposada persona que la víctima parla, acostuma a ser una persona amb baixa autoestima o una persona que ho ha passat molt malament a la vida i l’única manera de trobar-se millor amb si mateix és creant una perfil fals. És trist veure quina decepció s’emporten les víctimes en veure que aquella no és la persona que han estat parlant i explicant-se coses (que jo no vull saber) durant mesos i fins i tot anys. Alguna vegada, m’he trobat que era la (suposada) millor amiga de la víctima. Però no sempre surt malament. Tots el capítols que he vist, només un (un!) era la persona que deia que era. Quina alegria per la víctima!

El que realment vull explicar en aquest escrit, és que hauríem de vigilar més la nostra privacitat de les xarxes socials, perquè per molt impossible que sembli, qualsevol criminal o persona de mala fe, en podria estar investigant en aquets moments i adquirint coneixements sobre nosaltres. Mentre tinguis un compte a una xarxa social, tu també pots ser víctima (fins i tot jo!). Hem d’anar ben en comte del que publiquem tant fotos com vídeos. Mai podem dir “A mi això no em passarà” quan ho tenim a la porta de casa.

Helena

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina

A la vida hi han molts canvis.

Quan som petits no pensem en les conseqüències, simplement gaudim de la nostra infància, però a mida que anem creixent ens adonem que a poc a poc la nostra infància s’esvaeix, a alguns abans que a d’altres. Anem reflexionant que no tothom té la mateixa sort, no tothom pot dir: “he tingut una infància feliç”, alguns nens i nenes han hagut de treballar, passar fred i gana, i mantenir a la seva família. Ells qualsevol detall s’hi fixen, es fixen en tot allò que tenen i en tots aquells que els ajuden a tenir-ho, agraeixen tot. I nosaltres no agraïm el que tenim perquè ja ho veiem normal.

A l’adolescència som nosaltres contra el món, ningú es pot ficar al mig, hem passat de ser dependents a intentar anar a la teva, però no per això som independents perquè pensem en nosaltres i ja està, però en pensar en nosaltres també pensem que els pares ens han de mantenir perquè és la seva obligació i això no és independència.
En aquesta època has de decidir tota la teva vida, has de decidir quin batxillerat fer, la carrera, què vols ser de gran, quina actitud vols tenir davant dels problemes, etc.

I quan ja tens tot clar, ets adult i has de començar un altre món, aquest cop no tindràs als pares al costat i hauràs de fer-ho tu solet. Has de pensar per tu mateix, decidint si això és bo o dolent, si això et convé o no, hauràs de ser independent a la força però amb les teves decisions del passat des de la infància fins que ets adult.

Àfrica

Hi ha vegades que et sents desconcertada quan t’adones que has oblidat una cosa o un fet important. Tens una sensació a la panxa que no té la treu ningú i et quedes pensativa durant un moment. Al cap d’uns segons reacciones. Aleshores, a poc a poc et van arribant imatges al cap del que se t’ha oblidat fer o de quan et trobes en una situació que no t’acostuma a passar mai. Bé, doncs això és el que m’ha passat avui.

M’ha sonat un dels despertadors a les 7:05 del matí. Abans de que pregunteu, sí, tinc dos despertadors perquè sé que amb un no en tinc suficient. En apagar-lo, m’he tornat a adormir sense adonar-me’n. Cinc minuts després, a les 7:10, m’ha sonat l’altre despertador. El tinc posat en mode repetició per si de cas em torno a adormir; doncs avui per algun motiu només ha sonat un cop. Evidentment hi ha hagut conseqüències, m’he adormit un altre cop. A les 7:46 m’han vingut a despertar; ha sigut en aquell moment quan he notat aquella sensació a la panxa tan angoixant. Quan he reaccionat se m’ha passat pel cap totes les accions que havia de fer a continuació, i a la vegada una frase no em parava de donar voltes contïnuament: ”no et dona temps”. En 10 minuts em passaven a buscar per anar a l’institut i encara no m’havia aixecat del llit. M’havia de vestir, pentinar, fer la motxilla, esmorzar….  No havia fet res i seguia quieta! Tots aquests remordiments no han marxat fins que una veu que semblava venir del pis de baix ha dit: Alba, espavila! En aquell moment ja m’he posat les piles. He agafat les primeres peces de roba que he trobat al calaix i m’he vestit en 1 minut. Baixant de dos en dos les escales, m’he anat corrents a l’habitació a fer-me la motxila sense mirar l’horari, només recordant allò que se m’havia quedat d’haver-la fet tantes vegades. En acabar d’esmorzar ha sonat el timbre i, una cosa que m’ha sorprès és que, a la mateixa hora de sempre ja estava preparada. He reduït un temps de 50 minuts, en 10 minuts.

Aquest matí no ha sigut com els altres, tot ha passat de manera diferent. I una de les coses que de vegades no ens adonem és que, només una simple estupidesa o tonteria ens pot fer canviar els plans.  I en el meu cas, el que diferencia aquest matí dels altres és un despertador. Un petit i simple despertador que segurament no ha sonat una altra vegada perquè se li han acabat les piles.

I el que em fa més gràcia de tot és que, les piles que m’he posat per espavilar-me, haurien d’haver sigut pel despertador.

Alba

El dissabte pel matí, com és habitual, he anat a jugar un partit de bàsquet. Hem jugat contra el Barberà del Vallès. Jo anava amb la mentalitat de que el partit estava perdut, com els anteriors, a més que contra les noies que jugàvem es situaven les primeres de la lliga, eren dos anys mes grans i, d’altra banda, nosaltres tan sols erem 6 jugadores, perquè les altres dos estaven malaltes.

Vam començar el partit bastant igualdes, cosa que ens va motivar perquè des de l’aleshores teniem la petita esperança de guanyar el partit. A la mitja part tan sols perdiem de 8 punts.

Els dos següents quarts amb l’esperança de guanyar, moltes ganes i amb la motivació dels entrenadors i de la gent de les grades que ens animava, vam remuntar aquells vuit punts i ens posàrem davant d’elles amb sis punts d’avantatge. Després de l’últim quart, amb molta pressió i tan sols amb 5 jugadores a la zona de joc, ja que vaig ser expulsada, vàrem vèncer a l’equip contrari d’un punt.

Va ser molt emocionant, els entrenadors ens van donar l’enorabona, donàrem les mans a les altres jugadores, que també havien jugat bé. Després totes vam anar al centre del camp exaustes i després d’abraçar-nos, saltar i cridat, vam fer el notre crit com cada partit.

Crec que aquest partit ens ha fet reflexionar de què les coses mai les has de donar per fetes o/i perdudes, ens ha donat molta força com a equip i em demostrat que ens agrada el bàsquet i que si ens hi esforcem, hi posem ganes i seguim millorant podem guanyar a quasi tots els equips contra els que juguem.

Eva