LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir vaig quedar amb les meves amigues per anar a veure un espectacle de màgia d’en Mag Lari. Estava molt contenta de poder anar perquè sempre hem quedo al·lucinada amb els trucs que poden fer els mags.

Jo sé fer-ne uns quants, però són els típics que tothom sap fer, per això sempre que veig un mag que fa un truc em faig la pregunta de com s’ho fan i quan s’acaba em quedo molta estona pensant en com ho ha fet, em passen mil possibilitats pel cap, però mai sabré com són en realitat.

Quan vaig arribar al teatre i va començar ja es veia que anava a ser molt divertit. Va començar amb molt d’humor, i tot l’espectacle va anar així, ens estàvem rient tota l’estona. La màgia també era molt bona i em va agradar molt. Quan es va acabar, amb les meves amigues ens vam esperar a fora i va sortir ell, el Mag, i ens vam poder fer una foto amb ell i també li vaig poder demanar un autògraf, és el primer cop que en tinc de un famós.

Tot i així, va ser una tarda genial, feia molt que no anava al teatre i la veritat es que vull tornar, i aquest cop pujar jo sobre ell i poder ballar com abans feia.

Salomé

El mes passat, vaig llegir una notícia que em va indignar molt. Estic segura que molts de vosaltres (per no dir tots) no us n’heu assabentat pas, ja que no s’ha fet la publicitat adequada als mitjans de comunicació.

El passat 19 de setembre, el vaixell de Greenpeace “Arctic Sunrise” va ser assaltat per les autoritats russes. 27 activistes i 3 periodistes van ser detinguts de manera il·legal i violenta (disparant-los, amenaçant-los amb armes de foc i armes blanques, ruixant-los amb aigua freda etc.) a l’Àrtic rus quan intentaven impedir pacíficament que l’empresa sòcia de Shell, Gazprom, fes la primera perforació per extreure petroli al Pol Nord. Des de llavors, els 30 tripulants romanen detinguts. Els activistes s’enfronten a possibles penes de presó fins a 15 anys. El govern rus els acusa de “pirateria”.

Tinc entès que Greenpeace fa protestes pacífiques tot defensant el planeta Terra que els humans estem destruït. Ara un dels seus projectes principals és el de “Save the Arctic” (salvem l’Àrtic), ja que els gasos contaminants que produïm els humans (em refereixo els vehicles) provoquen forats a la capa d’ozó, que aquesta deixa entrar els raigs del sol (raigs violetes) i desfan el gel de l’Àrtic (espero haver-me explicat bé). Vivim en un món materialista on a la gent només li importen els diners i no l’entorn on vivim. El planeta Terra és casa nostra, és el que la mare natura ens ha donat, i la millor manera de agrair-li, és destruint-la. Per això mateix es manifesten tots els voluntaris i activistes de Greenpeace.

Resulta que els 30 tripulants del “Arctic Sunrise” no estan sols. Cada dia, al davant d’una ambaixada russa de algun cantó del planeta, es fa una manifestació proclamant l’alliberament dels 30 tripulants. S’ha arribat a fer una manifestació d’una sola persona, però el que conta és el recolzament dels familiars, amics i desconeguts que proclamen la seva llibertat. No entenc com aquests 30 activistes han estat detinguts per defensar l’Àrtic pacíficament quan en aquets món hi ha un munt de criminals fent de les seves.

Podrien passar fins a 15 anys en una presó russa, per això no hem de parar de fer-los costat no només a ells, sinó a casa nostra, el planeta Terra.

Helena

Hace unas semanas colgué una foto en el facebook con un texto que decía:

“¿SIRENA O BALLENA?
Estimados señores: las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, focas, humanos curiosos), tienen una vida sexual muy activa y crían a sus pequeños con mucho cariño. Se divierten como locas con los delfines y comen gambas hasta empacharse. Nadan todo el día y viajan hasta lugares fantásticos como la Patagonia, el mar de Barens o las barreras coralinas de Polinesia. Cantan estupendamente y algunas veces hasta graban CDs. Son animales impresionantes y muy queridos, a los que se defiende y admira en todo el mundo.
Las sirenas no existen. Pero si existieran harían cola en la consulta del psicólogo debido a un problema de desdoblamiento de la personalidad, ¿mujer o pescado? No tendrían vida sexual y no podrían tener hijos. Serian graciosas, es cierto, pero solitarias y tristes. Y además, ¿quien querría a su lado una chica que huele a pescado? Sin lugar a dudas, yo prefiero ser una ballena. En una época en la que los medios de comunicación nos meten en la cabeza que solo las delgadas son bellas.”

Este texto, no sé cuanta gente se lo leyó, pero las personas que lo hicieron seguramente reflexionaron un poco sobre el tema. Siempre juzgamos a la una persona por su apariencia, y no deberíamos decir nada de nadie solo por cómo es físicamente, porque quizás esa persona sea un grandioso amigo. Así que, ¿por qué no intentarlo? ¿por qué no dejar de conocer a las personas con los ojos y empezar a conocerlas con el corazón?

Judith

On vas quan et mors? Què sents? Què passa amb l’ànima en cas de que existeixi? Aquestes són les preguntes més freqüents que es formula la gent al tractar aquest tema. He de dir que la mort és tan misteriosa, tant que ningú viu ho pot saber amb exactitud tots els seus aspectes. Jo també m’he fet aquestes preguntes i al llarg de la vida que porto he anat descobrint coses al respecte, tot i així és molt confús.

El juliol de 2006 va morir una persona molt propera a mi, la meva mare. Jo només tenia 9 anys; això va ser un cop molt dur a la meva vida, ja podeu imaginar-vos-ho. La meva germana va caure en depressió durant molt de temps i va tenir problemes amb el meu pare; i jo, jo estava destrossat. El meu padrí diu que ella sempre em faria companyia, que sempre estarà amb mi i amb tots, però jo no ho veia ni ho veig. Potser és degut a la mentalitat científica que tinc. Per superar-ho vaig necessitar dos anys, sense ajuda. El meu pare volia posar-me un psicòleg, deia que ho necessitava, que no podia fer-ho sol. M’hi vaig negar; sempre he denegat l’ajuda de altres persones en aquest aspecte. La meva germana si que va necessitar-ho. Així doncs jo vaig superar-ho sol i ho vaig aconseguir. No tothom pot fer-ho, de fet  vaig portar-ho tot molt bé.

Segons el meu punt de vista la mort té una importància vital tan gran com la vida mateixa. Es tan natural viure com morir. No obstant, sempre queden els misteris com: on estan les persones que moren? O bé: perquè havia de morir aquella persona? La religió té les seves respostes pròpies i moltes vegades s’associa al destí, però això ja és un altre tema que ja tindrem ocasió de parlar.

Marcel

Des de ben petita volia tenir una mascota, però els meus pares no em deixaven; deien que no era prou responsable. A mesura que van passar els anys, em van donar un vot de confiança i em van comprar un gos, en Son. Ja fan dos anys que el tinc, i amb el temps, m’he adonat que cada cop m’agraden més els animals. Per aquest motiu, he decidit que vull estudiar veterinària.

Pel que m’he informat i el que m’han dit, és una carrera bastant difícil, per no dir una de les més complicades que hi ha. S’ha d’estudiar durant uns cinc anys i treure bones notes. Això em comportarà fer molts sacrificis en la meva vida personal, però sé que al llarg del temps em donarà un bon resultat, i podré portar la vida que vulgui.

Per mi, aquesta carrera té un gran defecte: veure patir els animals. Si un gat s’ha dislocat la pota, haver-li de posar al seu lloc; si un gos és atropellat, veure totes les ferides que té i curar-li; si un ocell té un tumor al cap, haver de treure-li… Però, possiblement, la feina més dura sigui sacrificar un animal per tal que no pateixi.

La meva elecció sobre estudiar veterinària, crec que és la correcta i la que em farà més feliç.

Mireia

Cada dia, quan sona l’últim timbre a l’institut, agafo la motxilla i me’n vaig a dinar i descansar, sovint a casa dels meus avis i a vegades a casa meva. Un cop he acabat de dinar i he descansat, és hora de posar-se a estudiar, però no és tan fàcil.

Hi ha dies que ens han posat molts deures, i els començo a fer, però al cap de dos o tres quarts d’hora ja me’n he fartat, i potser en el camí de l’habitació al lavabo ja he trobat una distracció que m’ocupa un quart d’hora, dos, tres, o tota la tarda. I què passa amb aquests deures? Doncs que queden sense acabar potser fins a la nit, o fins l’endemà al matí, o si no, sense acabar. I si en lloc de fer deures he d’estudiar per un examen, passa el mateix, amb l’única diferència que el resultat final és pitjor ja que em costa un examen o fins i tot un trimestre.

La solució que sempre m’ofereixen davant d’aquest problema és, per exemple, estudiar amb antelació als examens, i més d’un cop se m’ha passat pel cap de provar-ho però m’ha acabat passant el mateix que en aquelles tardes de molts deures o de llargs examens, i he pensat: Bé ja estudiaré quan toqui. Però després m’acaba passant factura.

I és que, en la meva opinió, he abusat tant d’aquests mals hàbits, que ara que m’interessa abandonar-los, em trobo amb que els tinc tant gravats al meu cervell que se’m fa pràcticament impossible de deixar-los d’una vegada per totes.

He de dir que no és la primera vegada que faig aquesta mateixa reflexió, és més, cada cop que ve una mala nota els meus pares i jo mateix m’insisteixo en canviar-ho, peró quasi mai m’ha acabat servint de gaire, simplement m’ha fet entendre millor la meva situació. Clar que intentaré que aquest cop sigui més efectiu que els altres.

Per acabar voldria aclarir que res del que he escrit ho vull utilitzar per exculpar-me dels problemes acadèmics que pugui tenir i dir a la gent que li passa igual que a mi, que aquesta actitud ja no ens serveix per a aprovar, i que hem de deixar enrere aquests costums i centrar-nos tant aviat com sigui possible.

Lluís

Vaig seure a l’escriptori de la meva habitació com cada tarda per posar-me a fer els deures de la setmana, però primer de tot, com de costum, vaig mirar per la finestra mentre pensava per dins en tot allò que m’envoltava.

A l’altra banda del carrer hi ha un seguit de cases adossades que són el primer que veig al mirar a través del vidre, però un petit detall em va cridar l’atenció. En una de les finestres d’una de les cases del carrer oposat hi descansava un gat gris, atrapat entre dos vidres en aquell petit espai, contemplant la vida humana des d’aquell punt alt.

A partir d’aquell dia vaig mirar sempre amb curiositat si em trobaria  aquell gat gris allà quiet com un estaquirot. Dia rere dia me’l trobava, fins que un dia una pregunta va començar a perseguir-me cada vegada que el veia: és real? Hi havia la possibilitat que fos un simple gat de peluix que donava pas a l’habitació d’una nena, o que no estigués atrapat simplement es posés allà per gust mentre veia el paisatge, o que no es mogués del lloc i passés dia i nit sense moure’s esperant menjar i aigua del seu amo… Mil coses se’m van passar pel cap en un instant, el més probable és que cap d’elles sigui la correcta. Tot i així, segueixo asseguda al meu escriptori, esperant algun moviment d’aquell maleït gat.

Carla

Sempre m’he sentit diferent a la resta, i al contrari del que es diu, no sempre m’he trobat satisfet amb això, no estic descontent ni amb el que soc, ni com soc, ni com penso, vesteixo o visc, ni com semblo per fora o per dins, estic descontent per com la majoria de gent em veu, per ells ser diferent en alguns aspectes es sinònim de ser pitjor.

Quan jo dic “doncs jo penso que val més sobreposar la felicitat dels altres a la teva pròpia” o “trobar un amic es fàcil, trobar una bona persona es difícil” la gent em mira amb cara rara. I quan dic “sí, tinc un problema ossi de hiperflexibilitat a les cames” mes lluny de que la gent ho accepti tinc la sensació que s’en riu. La gent pensa que he viscut una vida plena, en certa manera es així: plena de terror, plena d’inseguretats, plena de amargor, dolor que dia a dia m’esforço per no treure.

La gent pensa que riure molt es ser feliç, jo ric per no plorar, no mostro aquesta faceta meva per una raó, no vull provocar dolor a la gent a la que realment caic bé, de fet, soc incapaç de crear qualsevol tipus de dolor i quan ho faig per error ho recordo durant anys, i no me’n sento orgullós. Prefereixo guardar-me el dolor que mostrar-lo a gent que aprecio, no vull preocupar-los. Doncs, llavors, per que escric això? No ho sé. suposo que alguna cosa dintre meu crida.

Sempre m’he imaginat com seria un jo normal, algú que la gent veiés com un igual, algú que pugui anar pel carrer o llocs coberts sense burles, sense insults, sense violència, tinc una vida mes difícil del que la gent pensa. I a això responc: jo seria incapaç de fer que algú es senti tan similar a una merda com la resta de persones m’ho han fet sentir a mi, jo no sóc un d’ells, és per això que la pregunta no es  “qui soc?”, la pregunta es “què sóc?”

Una cosa que m’agrada de mí?  continuo dia a dia trobant forçes per continuar rient.

Firmat: Nil

Sóc a quart de l’ESO i quan acabi aquest curs, haig de decidir què fer, és a dir, si faig móduls o bé batxillerat.

He escollit l’itinerari tecnològic, que era el que em cridava més l’atenció, però en aquestes tres setmanas estic canviant d’opinió, ja que no m’acaba d’agradar gaire. Per saber què vull fer, ho decidiré a partir de com m’ensurti aquest curs; si trec bones notes, entre sisos i sets, passaré a batxillerat, però si no, seria preferible anar a móduls, ja que si trec menys d’un sis a les asignatures, voldrà dir que a batxillerat segurament no m’anirà molt bé. Per les meves observacions d’aquests últims dies, han sigut una mica dolentes, ja que han estat més díficils del que em pensava, i trobo que encara no m’he adaptat del tot. Però estic agafant el ritme.

En conclusió el que trec d’aquest raonament, és que ara mateix no tinc cap idea sobre el meu futur i del que faré, encara que els meus familiars diguin que encara sóc massa jove, però en veritat nomès tinc aquest any per decidir, i espero trobar-hi la solució.

Pablo

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia