LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic a la cuina, asseguda davant l’ordinador, escolto com el rentaplats està en marxa amb l’aigua caient pels plats, sorolls de vehicles em despisten, fa un dia gris, però m’agrada. M’encantaria estar: al sofà amb una manta i dormir, tocant el piano, viatjant per tot el món observant llocs nous o en una creperia; fent qualsevol cosa menys aquesta: deures. No és el fet que tingui mandra, sinó és el fet que no tinc idees per escriure. El problema és que se m’acudeixen molts temes variats, però no sé com descriure’ls i reflexionar sobre ells.

Ara m’ha vingut a la ment quan es va morir el meu avi, tenia 10 anys i va ser una mort molt dura. No perquè hagués passat molts moments amb ell, sinó perquè me’n penedeixo de moltes coses que no vaig poder-li dir o fer amb ell. Sempre, quan trucava a casa preguntava per mi, volia parlar amb mi i saber com estava; però jo sempre deia alguna excusa per no parlar amb ell. Encara em pregunto per què tenia aquest comportament, suposo que no ho valorava prou.  Quan només li quedaven uns dies de vida, va néixer la meva cosina Mariamma. Va ser com l’alegria d’aquella tristor. Tornant al tema del meu avi vull dir que era d’aquelles persones que tothom el saluda i li pregunta que tal tot, que troba els somriures de la gent només dient unes paraules que t’alegren,  fins a l’últim moment ell va estar rient; encara que no tingués dents i anés amb dentadura postissa, sempre reia. Al cap d’unes setmanes de la seva mort, jo sortia del col·legi i vaig veure un senyor gran que era idèntic a ell, em va venir un calfred que em va recórrer tot el cos. Sempre tindré un record preciós d’ell, i cada cop que hi penso me’n penedeixo més de no haver pogut passar més moments amb ell, però si va ser així és per alguna raó. Tot té alguna raó, tot té una causa encara que sigui desconeguda.

Al final m’ha sortit un tema per escriure i tot, tinc una sensació de felicitat i enyorança. Recordar un familiar teu del qual t’han parlat tan bé i el veies que tenia una ànima tan neta i pura de vegades fa mal, però per sort el vaig poder conèixer. Siguis on siguis, gràcies i ho sento pels meus errors que vaig cometre. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Marta

¿Qué adolescente no tiene un facebook? El facebook, es una red social donde compartimos fotos y videos con nuestros amigos de momentos claves de nuestra vida.

Hablamos por un mini chat, etiquetamos a nuestros amigos con fotos graciosas, compartimos regalitos y hacemos encuestas curiosas para saber detalles de la vida de la gente que apreciamos y que personalmente sería atrevido preguntar.

En facebook también puedes tener presente los eventos importantes, como son las actividades de algún famoso o la fecha de cumpleaños de tu mejor amigo o de alguna chica que te interese.

Facebook parece ser la mejor página de la época… Pero ninguna página de internet es perfecta y facebook podría ser dañino sino tomas las precauciones debidas.

Generalmente y casi inconscientemente colocas información personal que podría ser de utilidad para alguna persona que pretenda hacerte daño, como tu edad, dónde vives, cuántos hermanos tienes, dónde acostumbras a ir y hasta cuántas veces has roto con tu novia. Datos que manejados por una mente maquiavélica podrían ser mortales.

Además si te lees detenidamente el contrato virtual que aceptas cuando te haces miembro de la página, dice que aunque tu cuenta sea borrada, FB tiene derecho a las fotos que han sido subidas y que estas permanecerán en FB hasta que ellos consideren.

Lógicamente te emocionas tanto preparando tu presentación que no das importancia a este detalle, pero debemos tener mucho cuidado, porque facebook es una excelente herramienta social para nosotros los adolescentes que nos encanta cultivar amigos, pero mal manejada podría ser muy peligrosa.

Zaka

L’altre dia, més precisament un divendres 4 d’octubre, vaig anar a Barcelona a un esdeveniment de videojocs. Vaig anar amb en Kevin, l’Eloi, en Pablo, el Mark i el Jesús. Va ser una experiència increïble ja que mai havia anat sense pares o gent més gran a una ciutat tan gran. Vam agafar l’autobús de les 15:45. Em feia molta il·lusió. Sempre que he anat a Barcelona m’ho he passat genial.

Vam arribar allà a plaça Catalunya i vàrem anar cap a la fàbrica Moritz, que és on tenia lloc la trobada. 5 minuts de cua i ja estàvem a dins. Era un espai petit per la gent que hi havia. Era un lloc increïble, hi havia ordinadors, podies provar jocs i jugar contra un home que és bastant conegut al món de l’internet. Ja l’havia vist en altres ocasions així que ja ens coneixíem. Vam estar parlant una estona amb ell i la veritat és que és molt bona persona. Vaig tenir la possibilitat de jugar al FIFA 14 a resolució 4K (3840 x 2160), per dir-ho d’alguna manera, és com quatre vegades l’alta definició. No es veia molt bé però va ser una gran experiència i vaig guanyar una samarreta. Més tard vaig jugar contra aquest home a l’ordinador, era molt divertit. Estava jugant a un ordinador que valia 2.000 €. El teclat i el ratolí eren magnífics i els auriculars brutals…

Quan vaig acabar de jugar, vaig sortir al carrer ja que havien vingut unes amigues. Teníem una mica de gana i vàrem decidir anar a algun lloc a berenar. Vam acabar a un McDonald’s tot junts i al cap d’una estona, vaig mirar per la finestra i estava diluviant. No es podia sortir, estàvem atrapats allà. Quan va afluixar una mica vam sortir i vam anar a la parada de l’autobús per tornar cap a Vilassar de Dalt.

Em va agradar molt l’experiència ja que m’agrada molt Barcelona i més si estic amb amics. La seva grandesa, la gent que hi viu, botigues, llocs estranys i demés coses fan que m’encanti Barcelona. Espero poder-hi anar molts cops més, i qui sap, si de gran hi visc allà.

Àlex.

05/12/2012 Este día, nunca se me olvidará, siempre quedará en mis recuerdos. Fue el día en que me expulsaron para siempre de mí instituto. Me expulsaron porque, según la directora, me pillaron con drogas en horario escolar, llevaba un grinder lleno de Marihuana.

Todo empezó, cuando estaba en las gradas del polideportivo, vi que tenía algo en el bolsillo, lo saqué y me di cuenta de  que era el grinder, yo sin saber que el profesor estaba detrás lo abrí, había  un poco de polvo que se había quedado pegado en el grinder, me giré y me lo encontré de brazos cruzados mirándome, me preguntó que era eso que tenia en las manos? En ese momento se me pasaron mil excusas por la cabeza, pero no podía hablar, me quedé en blanco.  Me dijo que se lo diera, yo no quise, me hice el loco, me siguió insistiendo hasta que se lo di. Tres horas mas tarde me sacan de medio de clase. Me llevan a la sala de actos y mi tutora me comunica que estoy expulsado durante 3 días (de momento), me dice que ya no puedo seguir haciendo  clases durante este día, que me esperara a que acabaran las clases, cogiera mis cosas, y me fuera para mí casa. Sería la última vez que volvería a hacer clase en ese instituto.

Llegué a casa a las 15:30, las clases de tarde empiezan a las 15:00. Mí padre me preguntó que por qué había llegado tarde. Le contesté susurrando “me han expulsado, papa”  no me escucho me dijo  “Zakaria dime porque has llegado tarde!”  le conté que me habían expulsado.  Hubo un silencio incómodo, entonces me giré, y fui a mi habitación antes de que me preguntara el por qué de la expulsión. Después de un rato vino a mi habitación y me lo preguntó. Yo le respondí : me han expulsado porque me han pillado con un grinder. Él, curioso, me preguntó que es un grinder? (para él, era la primera vez que escuchaba aquella palabra) y le dije para qué servía, entonces se quedo callado y se fue.  Mi madre llegó de trabajar le habían llamado, y  ya sabía todo, pero aún así me preguntó por qué estaba en casa,  para ver lo que le contestaba, Le dije la verdad y me dijo: Zakaria estoy decepcionada nunca pensé que tu llegaras a hacer esto.

Después de tres días fui a la reunión entre mis padres, mí tutora y la directora. Me dijeron que quedaba expulsado para siempre y que la inspectora de educación ya me estaba buscando otro colegio.  Esa fue la última vez que pisé ese colegio.

Zaka

Avui en dia tot evoluciona ràpidament, com per exemple, les noves tecnologies, que ens faciliten la vida quotidiana, comunicació… Aquests són alguns dels aspectes positius, però també hi ha de negatius, fa anys els infants es distreien relacionant-se amb altres nens de la seva edat, jugant al carrer, amb una pilota… Només els calia una mica d’imaginació, és a dir que amb la mínima cosa que tenien ja es divertien i passaven l’estona.
En canvi, actualment, la majoria de vegades necessitem coses materials. Dins l’habitació amb els videojocs, ipad, música, ordinador… Es passa el temps volant! No paren d’inventar mòbils, aparells de música, ordinadors… Que tots o la majoria desitgem tenir. Un altre aspecte negatiu seria utilitzar-la abans d’hora, per exemple, l’altre dia anava pel carrer i vaig veure a un nen que no devia tenir més de deu anys que ja anava amb el mòbil enganxat a la mà.

A mi, personalment em sembla bé que la tecnologia en general avanci, perquè ens facilita molt el dia a dia, i té més aspectes a favor que en contra, però s’ha de vigilar en utilitzar-la quan toca, i no en excés, simplement fer-ne un bon ús.
Jo no puc evitar fer-me la pregunta de com serà tot d’aquí a uns quants anys, si tot avança a aquest ritme.

Aina

El dia abans del meu aniversari va ser el dia més llarg de la meva vida. A classe no podia pensar en res més del que faria l’endemà per la tarda, no em podia concentrar. Tot l’any esperant aquet dia tan especial, dotze mesos impacient per aquest moment.

Per fi em vaig despertar al dia següent, el dia del meu aniversari, les classes van passar volant, i no només les classes, sinó que tot el dia, va passar tant despresa que no em va donar temps ni de gaudir del dia.

Cada aniversari se’ns queda marcat al nostre cap per tota la vida. Jo encara me’n recordo la festa del 8 anys, el berenar al pati i la pinyata, i desprès el pastis de xocolata. Però ara les coses han canviat, ara ja no hi ha pastís ni pinyata, ara simplement un sopar, o una de aquestes coses avorrides.

El plaer de rebre una simple felicitació és increïble. Cada persona que em felicitava em feia sentir important durant aquell curt dia. I el millor és poder celebrar el teu aniversari envoltat de les persones que més estimes, aquelles que passi el que passi sempre estan amb tu, aquelles que et continuen estimant encara que s’enfadin amb tu, aquelles que arriscarien la vida per poder salvar la teva. La família i els bons amics.

En definitiva, et passes tres cent seixanta quatre dies esperant, per només vint-i-quatre hores, però vint-i-quatre hores inoblidables.

Pau

Des del seu primer dia com a entrenador del Barça, sempre que els deures i el temps que tinc disponible m’ho permeten, intento veure totes les rodes de premsa del Tata Martino, i simplement ho faig perquè m’agrada escoltar aquest autèntic mestre del futbol responent les preguntes que li fan els periodistes i també perquè la seva manera de veure el futbol i de dirigir al Barça m’apassionen. Gràcies a ell i a les seves rodes de premsa he aprés molts aspectes que desconeixia d’aquest magnífic esport que tant m’agrada.

El Tata Martino va arribar a Catalunya com un autèntic desconegut per la majoria de nosaltres i per aquest motiu se’l va menysprear de manera excessiva, dient de ell que no triomfaria al Barça per ser un entrenador novell a Europa, per no ser de la casa i per no tenir carisma, en definitiva que el lloc de entrenador blaugrana li venia gran.

Però el estil de treball del Tata, les seves variants tàctiques i el bon moment de forma del jugadors ha permès ja guanyar un títol, comptar tots els partits com a victòries i haver assolit el millor inici de tota la historia del Barça a la Lliga per sorpresa de tots els seus detractors.

En definitiva, espero que el Tata i el equip segueixin així perquè llavors tindrem el èxit assegurat.

Sergi

Fa temps que hi penso: la gent té por a morir o no?

És clar el més normal, o gairebé sempre és tenir por. Però per altra part potser si que no s’hauria de tenir gaire por a morir, ja que sigui per la raó que sigui, algun dia o altre ens tocarà, potser més aviat, potser més tard, o potser a vegades encara ni ens ha arribat l’hora però ha passat. Sí, tothom diu: però si no era la seva hora, per què? Què ha passat? Per què ell i no un altre? Doncs potser perquè ja era gran, ja no estava bé…

Hi ha vegades que la gent diu: Millor així que no patint. I sí potser tenen tota la raó, però per què dir això quan pots dir: Millor que es recuperi, esperem que se’n surti? Doncs simplement per una raó, i és que saps i tens “assumit” que aquella persona ja no està bé, i ho passa malament.

Un exemple molt fàcil que em ve pensant en aquest tema, és la mort del meu tiet. A penes fa un any es va morir per càncer. S’ha de dir que va ser un cop molt fort, i que encara no està assumit, perquè va ser una cosa molt ràpida. Sí que potser ara hi penso, i encara se’m fa dur i em pregunto: per què s’ha hagut de morir ell? Per què tan ràpid?

A penes feia vuit mesos que li havien detectat, i d’un mes per l’altre s’emblava que estava millor, però de cop, tot es va empitjorar. Cada dia una noticia diferent, cada dia n’era una de dolenta, mai una de bona. Jo ja pensava, això serà el final, però em van fer creure que no, que se’n sortiria, però no va ser així.

Perquè no fos tant dur, la meva mare em va dir que seria millor que estigués mort que no patint com patia, i que ell en realitat mai ha marxat. Però totes aquestes coses en aquell moment no t’entren. Ara sí, mica en mica, ja ho assumeixes i penses que sí que en aquestes coses tenen raó.

Amb això, el que vull dir es que, no hem de tenir por a morir. Ja que a vegades si una persona no esta bé, ja sigui que tingui algun tipus de malaltia, com sigui vell i no pugui caminar, no hi vegi, no hi senti, o simplement tingui una certa edat i no estigui bé, no s’ha de tenir por. Es millor que estigui en un lloc bé tranquils, sense patir, que entre nosaltres patint i veure’ns patir per ells.

Mariona.

Sincerament, jo en tinc moltes, de manies. De fet crec que tothom en té alguna, per molt petita que sigui. Potser és només el petit detall de passar la ma per sobre el paper desprès d’esborrar, de posar abans la llet que el Colacao, o simplement el sol fet de mastegar quan menges iogurt. En tot cas, les manies poden arribar a ser molt patètiques, i per desgràcia, les meves ho són.

Jo, per exemple, no suporto seure en una cadira on hi hagi un coixí. Això em fa passar una mala estona sempre que vaig a casa d’algú i haig de seure a algun lloc on n’hi ha un, ja que queda molt malament desempallegar-se’n. Estic tot el dinar incòmoda. I no només per això, i és que tampoc m’agrada la idea de tenir un cobert a cada banda del plat, els haig de tenir els dos a la dreta. Clar, ja us podeu imaginar, tothom a taula ben assegut i jo amb la forquilla i el ganivet canviats de lloc. El pitjor dels casos, per això, seria si, a més a més, per dinar hi haguessin gambes. M’encanten, però es que tinc la mania de pelar-les amb les mans, i clar, no em puc eixugar amb el tovalló que posen perquè és de roba i sap greu tacar-lo. Personalment no em fa res tenir les mans olioses, però es que m’enrabia molt quan haig d’agafar el got i s’embruta. Total, que quedo fatal.

Ja ho veieu, manies, totes ridícules, això sí, em nego rotundament a treure-me-les del damunt. I aquesta és la cosa que no entenc, perquè costa tant parar de tenir-les?

Maria

Últimament corre per les xarxes socials un reportatge que tracta de la vida de molts gossos a la Xina. Hi ha màfies que es dediquen a caçar gossos que troben pels carrers i també els roben de les cases. Els engabien i els transporten fins a l’escorxador, on són sacrificats per servir d’aliment a les persones. En una gàbia petita de conill poden haver-hi fins a tres gossos. Alguns d’ells pareixen allà i els cadells moren aixafats. Durant els dies que romanen a les gàbies mentre no els porten a l’escorxador, no els donen ni de menjar ni de beure.

Jo estic d’acord en què a la Xina es mengi carn de gos, ja que aquí també mengem carn d’animals com el pollastre, conill…, però no em sembla bé la manera com aconsegueixen aquests animals. Primer, no es pot robar i segon, els gossos agafats del carrer poden transmetre malalties en ser consumits per les persones. Crec que els gossos haurien de criar-se en granges on estigués controlada la seva alimentació i la seva salut.

Com és possible que existeixin aquestes màfies i no s’hi posi fi? Com és possible que hi hagi persones tan cruels? Sembla increïble com en el segle XXI puguin passar aquests fets.

Alex