LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

¿Qué es la distancia?

Casi nadie lo sabe, bueno sí, saben que son quilómetros de un lugar a otro del mundo, pero no saben qué es sentir la distancia. Es la sensación que más impotencia puede dar a una persona.

La distancia es miedo, sueños, pensamientos, sentimientos, lágrimas… es un obstáculo para una relación, pero yo sé que aunque haya distancia de por medio, me encanta la sensación que se tiene en la barriga cada vez que me besa, la sensación de sonrojarme al verle, cuando mi estado de ánimo depende totalmente de esa persona.

Creo que estar enamorada es la mejor sensación del mundo, sentirme protegida y querida por alguien es lo mejor que me ha podido pasar en la vida, sentirme feliz con levantarme cada mañana y encontrarme en mi teléfono un buenos días de él… que con pequeños detalles me haga sentir especial.

Sé por propia experiencia, que la distancia y el amor en muchos casos pueden ser antónimos, pero yo puedo decir que los quilómetros que me separan de la persona a la que quiero son muchos, y aunque soy pequeña y pueda ser inmadura no quiero a otra persona que no sea él. El amor es ciego y uno se enamora de quien decide su corazón y cuando ese sentimiento te recorre el cuerpo te da igual la distancia, la edad… Porque cuando llega la hora de verle te olvidas de todo lo que has pasado para llegar a ese momento: los nervios, las inseguridades las lagrimas… Y lo único que haces es disfrutar de ese instante.

Te quiero,

Blanca

L’altre dia veia un programa de televisió a TV3, concretament l’APM, on plantejaven com de costum, aquesta qüestió: la televisió és cultura? A cada programa hi surt un artista diferent parlant-ne entre acudits. I jo em vaig preguntar: i a que se li pot considerar cultura avui en dia?

A l’APM sempre se’n riuen de gent que surt per la televisió o internet fent el ridícul, tant sigui perquè s’embarbussen, perquè cauen, perquè canten malament o perquè no tenen ni gota de cultura. Que una dona digui “Cómo se acuestan las manzanas para tener manzanas?” o que una noia de Gal·les digui “Espero que en Londres también hablen inglés”  és força greu.

L’APM és un reflex de la nostra societat. Es podria arribar a pensar que és una exageració, però la ficció supera la realitat. Només són petits fragments de la barbàrie humana.

El problema és que generalment, molts programes de televisió que fan actualment, es basen ja en aquesta mísera cultura que té bastanta gent . “Hi ha molta maldat en este món” I molta incultura, al loro! El jovent d’avui en dia creix mirant programes que se’ls hi mengen l’olla, amb tant de Justin Bieber i One Direction. Van sortir unes noies dient que salvarien abans a en Justin Bieber que als seus pares! “El mundo a veces hace señales de haberse vuelto loco“. Que hi hagin programes en contra del català, dels homosexuals, del Barça,… “Esto es el  Bronx!” O que diguin que els abrics de pell són llei de vida! “Sort que me pres una pastilla abans de vindre!” I només falten aquella colla que ens governa, “es de ser inútiles!” Sí, els polítics també hi queden ben retratats al APM. “A robar carteras, que no hay pasta pa’ comer!”

I és que en aquest país, “se va haber un follón que no sabe ni donde se ha metido!”

Aina Ros Alsina.

Vilassar de Dalt, el meu estimat poble on he viscut tota la vida, des de ben petita. És un poble petit amb 8865 habitants, on és coneix tothom, molt normal i bastant tranquil. Està situat al Maresme prop de Vilassar de Mar, Premià de Dalt i Cabrils.

A Vilassar hi ha diferents espais turístics, com per exemple els Forns Romans, el cau del Cargol, el Teatre la Massa, etc. Normalment aquests llocs són visitats tant per la gent del propi poble com per gent de fora. També s’hi poden practicar quasi bé tots els esports, bàsquet, futbol, patinatge, natació… Normalment també és celebren festes, pels esdeveniments més importants, com Sant Jordi, la Castanyada, Nadal…

És un poble on es agradable viure, ja que també hi viuen els meus amics i amigues, que conec de sempre, on hi ha el meu dia a dia, el meu institut i moltes coses més que formen la meva vida.

Carla

L’altre dia les meves amigues i jo vam decidir anar a veure una pel·lícula al cinema titulada “Prisioneros”.

La pel·lícula explicava la història d’un pare, Keller Dover, que s’enfronta a la pitjor experiència que li pot passar a qualsevol pare. La seva filla Anna, de sis anys, i la seva amiga Joy, havien desaparegut. Després de què la policia comencés a investigar, l’única pista que varen trobar va ser una sospitosa caravana, on abans les nenes havien estat jugant. A l’iniciar la investigació, l’agent Loki, que va ser l’agent que els hi va portar el cas, va detenir el conductor de la caravana, l’Alex, un noi que vivia amb la seva tieta, que rondava a la vora dels trenta anys i que per causes desconegudes tenia un coeficient d’un nen de deu anys. Al cap de dos dies com que l’agent no té cap mena de proves, es va veure obligat a deixar a l’Alex en llibertat.

Els dies varen passar i la desesperació de Keller anava augmentant. Llavors Keller va decidir ocupar-se de l’assumpte pel seu compte i com que estava molt segur de què havia estat l’Alex qui havia segrestat a la seva filla, va decidir segrestar-lo.

L’agent Loki cada vegada va anant esbrinant més pistes fins que totes aquestes el van conduir a la pista definitiva per saber tot el que havia succeït.

Finalment l’agent Loki va resoldre el cas i va rescatar a l’Anna i a la Joy, però en Keller que s’havia donat compte abans d’on es trobaven les nenes, va anar a per elles. Però quan estava en el lloc on es trobaven li va sortir un imprevist que li va impedir rescatar-les i, a més, va fer que ell desaparegés i no tornés mai més…

Aquesta pel·lícula em va sorprendre molt, ja que quan vaig pensar en el seu títol no m’esperava pas que anés de la desaparició de dues nenes. I a més em va agradar molt perquè em va mantenir amb intriga fins al final de la pel·lícula i va demostrar que els pares són capaços de fer qualsevol cosa per tal de què els seus fills estiguin bé.

Eva

Tot el que puc dir d’aquell dilluns, és que era del tot normal, però un error tecnològic canviaria la meva rutina i em faria veure aquell petit detall tan particular.

Com de tant en tant faig els dilluns cap a dos quarts de nou, vaig vestir-me per anar a entrenament de futbol a Vilassar (de Mar) i vaig anar a buscar el bus. Normalment entro al bus, demano un bitllet, pago 2 euros i sec en un seient del final. Però aquell dia no, vaig demanar un bitllet, però la màquina no funcionava i el conductor em va dir que seiés a prop. Així que vaig seure en un els primers seients, i des d’allà ho vaig veure ben clar. El conductor, més aviat gran, amb canes i ulleres, mentre conduïa i intentava arreglar la màquina, a més a més en els semàfors i petites pauses, obria un llumet i es posava a fer el sudoku del diari a sobre del volant.

El més curiós o inquietant, és que metre encara estava fent-lo, començava a conduir, sense ni tan sols mirar la carretera. Sincerament em feia patir una mica. Podem dir que aquell conductor no m’inspirava gaire confiança.

Àurea Grau Loire

Ahir a la nit, després de sopar vam decidir mirar “The purge: La nit de les bèsties”, una pel·lícula que ens havien recomanat. Primer no ho teníem molt clar, ja que ens havien dit que era un film de terror, i a casa meva no som molt fans de passar por. Però vam decidir de mirar-la.

Us faré un petit resum perquè si no l’heu vist, o no sabeu de que va, el meu escrit no tindria cap mena de sentit.

La pel·lícula età basada en un futur alternatiu el 2022 als Estats Units. Representa que la gent durant tot l’any ha estat reprimida, sense poder expressar el seu odi ni els seus pensament cap a la resta de la societat, cosa que es reflecteix en els índexs de criminalitat del país, que baixen significativament. Però hi ha una nit l’any en la que la gent pot expressar tots els seus sentiments reprimits durant l’any, aquesta nit li diuen La Purga. Una nit on tots els crims estan permesos, les violacions, robatoris, inclús l’assassinat. Tot i així hi ha persones i famílies que es neguen a participar en aquests actes salvatges, i que es tanquen hermèticament a casa seva i esperen a que acabi aquesta horrible nit.

En acabar la pel·lícula, vam començar a pensar que si realment aquesta nit existís, que faria la gent? La resposta dels quatre sorprenentment va ser la mateixa, que tot i que nosaltres vam dir que no faríem mal a ningú i ens tancaríem a casa esperant que passés tot, hi hauria molta gent que aprofitant la invulnerabilitat que ofereix la purga cometria tots els crims que sempre ha reprimit.

La pregunta final seria: La gent del nostre voltant, la gent en la qual confiem…ens sorprendrien?

Marc

11 de Setembre de 2013, per molta gent, en aquesta data Catalunya és aclamat per tot el món.

Aquesta dia va ser molt important per mi, i per molts altres catalans. No va ser un dia qualsevol, era especial. Aquell dia estava disposada a donar-ho tot per el peu petit país: CATALUNYA. La tarda d’aquell dia participaria a la Via per la Independència, un fet que m’il·lusionava molt.

Vaig estar tot el dia esperant que arribés la tarda amb moltes ganes, desitjava veure com el país que m’estimo, just a les 17:40 s’agafés de les mans de nord a sud, i fes història. Amb la samarreta posada i l’estelada lligada al coll me’n vaig anar a Vilassar de Mar per participar-hi. Un cop vaig arribar allà la meva cara va canviar, em sentia orgullosa d’ajudar Catalunya a fer un pas més cap a la Independència. Allà vaig poder veure de tot, gent amb la cara pintada, la samarreta, l’estelada, la motxilla i amb megàfons; altra gent amb gossos que portaven una bandereta petita amb l’estelada lligada al coll.

Poc a poc ens vam anar col·locant, i quan a les 17:40, ens vam agafar tots de les mans, em va recórrer un calfred per tot el cos.  Només de pensar que Catalunya va estar tota unida per una cadena humana se’m va posar la pell de gallina.

De tot aquell dia, em quedo amb una cosa, un fet el que sigui, i és que, quant d’aquí un temps la gent parli d’aquell onze de setembre on Catalunya es va unir per una cadena humana, podré dir que jo hi era.

VISCA CATALUNYA!

Mariona.

Hay un programa televisivo que emiten los lunes a las 22h, llamado “la Voz”. Tratra sobre gente que canta muy bien y ha de competir con otros rivales. En este programa no puede entrar todo el mundo, está claro. Solo entran unas determinadas personas que escoje un jurado, las que cree que lo hacen mejor.

No todo el mundo canta los mismos estilos, hay de todo; jazz, rock, flamenco, pop…

Los coaches son cuatro cantantes famosos; David Bisbal, Malú, Antonio Orozco y Rosario Flores. Son cuatro equipos de dieciséis cantantes cada uno, que competirán entre ellos a lo largo de los siguientes programas.

Estas semanas hacen “Audiciones a ciegas” es decir, la gente escojida para participar en la Voz, sube al plató y canta un trozo de canción que solo puede durar un minuto y medio. Los coaches están girados para que no les influencie el fisico o la manera de moverse de ellos cuando van a elegir. Cuando a un coach le gusta un cantante por la audición, pulsa un botón y se gira, si lo hacen más de uno el cantante ha de escojer con qué equipo se quiere quedar. Si nadie lo escoje, dejan de participar en el programa.

En el momento que cada coach tiene escojidos los 16 cantantes, hacen que compitan entre ellos por equipos y los menos votados se van eliminando hasta que queda uno, que será el ganador de la Voz.

Yo creo que llegar hasta este programa es muy importante aunque haya gente que no triunfe en quedarse, porque hay mucha rivalidad y un alto nivel. Me gustan los participantes que aunque no sean escojidos, agradecen la oportunidad que les ha dado el programa para poder cantar ya que hay una audiencia televisiva muy amplia y piensan que participar en el programa les puede ayudar en su carrera profesional.

Maria

Avui estava al cotxe i hem tardat més de lo normal degut al tràfic, així que la meva mare s’ha queixat de la caravana. I pensareu, què passa? Doncs no passa res. Però que pensaríeu d’una altre persona que s’estigués queixant tota l’estona per tot el que li passa i el que no li passa a la vida? Llavors diríeu que es molt pesada o que es molt negativa, inclús us podria aclaparar.

El que vull dir és que tot i que no ens donem comte, aquests petits comentaris o pensaments, són una autèntica pèrdua de temps i d’energia. Primer de tot perquè no guanyes res i després perquè en aquest meravellós temps podries estar dient: no m’havia fixat però avui hi ha un cel ben maco. I es que això es projecta cap a les persones amb qui et relaciones, per això, a vegades tenim la sensació que una persona ens desagrada sense saber ben bé per què.

Així que, quan tingueu algun tipus de pensament negatiu, per molt petit que sigui, us convido a veure el bo de l’assumpte i no amargar-se pel que no es té sinó posar-se content pel que sí es té.

Marta

La meva mare és professora d’infantil des de fa uns quants anys i aquest curs li ha tocat P-3. Com molts de vosaltres sabreu, en aquestes edats, la classe ha de tenir un nom, és a dir, es pot ser l’aula dels cavalls, la de les girafes, la dels conills, etc. El cas és que els nens de la meva mare van escollir les gallines, ja que només podien ser animals de granja. Un cop triat l’animal cal comprar la mascota, aleshores, una companya de la meva mare va passar el dia en una fira i es va presentar a casa amb un peluix d’una gallina, tal i com jo m’imaginava, i amb dos pollets. La veritat és que allò no m’ho esperava i per experiència sabia que cuidar dels pollets resultaria bastant difícil. Estaven un enganxat al costat de l’altre i morts de por. La meva mare em va explicar que els petits es quedarien durant la setmana a l’escola i el cap de setmana els portaria a casa.

A partir d’aquí vaig estar analitzant la situació durant uns minuts. A aquells dos pobres pollets els havien separat de la mare i dels germans als pocs dies de sortir de l’ou, a penes sabien caminar i, el pitjor de tot, és que desconeixien el que els esperava, estaven en un món inexplorat. Com es deurien sentir en aquell moment? Sincerament a mi em van fer molta pena, simplement perquè, en el hipotètic cas de que a mi em fessin el mateix, em sentiria més perduda que mai i tindria por, molta por. Tot i que, evidentment, els pollets no tenen la mateixa mentalitat que els humans, crec que ells se senten igual d’incòmodes amb aquesta situació i per tant, intentaré cuidar-los el màxim de bé que pugui i acabaré aconseguint que es trobin a gust en el seu nou món.

Marina