LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

¿Qué es la distancia?

Casi nadie lo sabe, bueno sí, saben que son quilómetros de un lugar a otro del mundo, pero no saben qué es sentir la distancia. Es la sensación que más impotencia puede dar a una persona.

La distancia es miedo, sueños, pensamientos, sentimientos, lágrimas… es un obstáculo para una relación, pero yo sé que aunque haya distancia de por medio, me encanta la sensación que se tiene en la barriga cada vez que me besa, la sensación de sonrojarme al verle, cuando mi estado de ánimo depende totalmente de esa persona.

Creo que estar enamorada es la mejor sensación del mundo, sentirme protegida y querida por alguien es lo mejor que me ha podido pasar en la vida, sentirme feliz con levantarme cada mañana y encontrarme en mi teléfono un buenos días de él… que con pequeños detalles me haga sentir especial.

Sé por propia experiencia, que la distancia y el amor en muchos casos pueden ser antónimos, pero yo puedo decir que los quilómetros que me separan de la persona a la que quiero son muchos, y aunque soy pequeña y pueda ser inmadura no quiero a otra persona que no sea él. El amor es ciego y uno se enamora de quien decide su corazón y cuando ese sentimiento te recorre el cuerpo te da igual la distancia, la edad… Porque cuando llega la hora de verle te olvidas de todo lo que has pasado para llegar a ese momento: los nervios, las inseguridades las lagrimas… Y lo único que haces es disfrutar de ese instante.

Te quiero,

Blanca

L’altre dia veia un programa de televisió a TV3, concretament l’APM, on plantejaven com de costum, aquesta qüestió: la televisió és cultura? A cada programa hi surt un artista diferent parlant-ne entre acudits. I jo em vaig preguntar: i a que se li pot considerar cultura avui en dia?

A l’APM sempre se’n riuen de gent que surt per la televisió o internet fent el ridícul, tant sigui perquè s’embarbussen, perquè cauen, perquè canten malament o perquè no tenen ni gota de cultura. Que una dona digui “Cómo se acuestan las manzanas para tener manzanas?” o que una noia de Gal·les digui “Espero que en Londres también hablen inglés”  és força greu.

L’APM és un reflex de la nostra societat. Es podria arribar a pensar que és una exageració, però la ficció supera la realitat. Només són petits fragments de la barbàrie humana.

El problema és que generalment, molts programes de televisió que fan actualment, es basen ja en aquesta mísera cultura que té bastanta gent . “Hi ha molta maldat en este món” I molta incultura, al loro! El jovent d’avui en dia creix mirant programes que se’ls hi mengen l’olla, amb tant de Justin Bieber i One Direction. Van sortir unes noies dient que salvarien abans a en Justin Bieber que als seus pares! “El mundo a veces hace señales de haberse vuelto loco“. Que hi hagin programes en contra del català, dels homosexuals, del Barça,… “Esto es el  Bronx!” O que diguin que els abrics de pell són llei de vida! “Sort que me pres una pastilla abans de vindre!” I només falten aquella colla que ens governa, “es de ser inútiles!” Sí, els polítics també hi queden ben retratats al APM. “A robar carteras, que no hay pasta pa’ comer!”

I és que en aquest país, “se va haber un follón que no sabe ni donde se ha metido!”

Aina Ros Alsina.

Vilassar de Dalt, el meu estimat poble on he viscut tota la vida, des de ben petita. És un poble petit amb 8865 habitants, on és coneix tothom, molt normal i bastant tranquil. Està situat al Maresme prop de Vilassar de Mar, Premià de Dalt i Cabrils.

A Vilassar hi ha diferents espais turístics, com per exemple els Forns Romans, el cau del Cargol, el Teatre la Massa, etc. Normalment aquests llocs són visitats tant per la gent del propi poble com per gent de fora. També s’hi poden practicar quasi bé tots els esports, bàsquet, futbol, patinatge, natació… Normalment també és celebren festes, pels esdeveniments més importants, com Sant Jordi, la Castanyada, Nadal…

És un poble on es agradable viure, ja que també hi viuen els meus amics i amigues, que conec de sempre, on hi ha el meu dia a dia, el meu institut i moltes coses més que formen la meva vida.

Carla

L’altre dia les meves amigues i jo vam decidir anar a veure una pel·lícula al cinema titulada “Prisioneros”.

La pel·lícula explicava la història d’un pare, Keller Dover, que s’enfronta a la pitjor experiència que li pot passar a qualsevol pare. La seva filla Anna, de sis anys, i la seva amiga Joy, havien desaparegut. Després de què la policia comencés a investigar, l’única pista que varen trobar va ser una sospitosa caravana, on abans les nenes havien estat jugant. A l’iniciar la investigació, l’agent Loki, que va ser l’agent que els hi va portar el cas, va detenir el conductor de la caravana, l’Alex, un noi que vivia amb la seva tieta, que rondava a la vora dels trenta anys i que per causes desconegudes tenia un coeficient d’un nen de deu anys. Al cap de dos dies com que l’agent no té cap mena de proves, es va veure obligat a deixar a l’Alex en llibertat.

Els dies varen passar i la desesperació de Keller anava augmentant. Llavors Keller va decidir ocupar-se de l’assumpte pel seu compte i com que estava molt segur de què havia estat l’Alex qui havia segrestat a la seva filla, va decidir segrestar-lo.

L’agent Loki cada vegada va anant esbrinant més pistes fins que totes aquestes el van conduir a la pista definitiva per saber tot el que havia succeït.

Finalment l’agent Loki va resoldre el cas i va rescatar a l’Anna i a la Joy, però en Keller que s’havia donat compte abans d’on es trobaven les nenes, va anar a per elles. Però quan estava en el lloc on es trobaven li va sortir un imprevist que li va impedir rescatar-les i, a més, va fer que ell desaparegés i no tornés mai més…

Aquesta pel·lícula em va sorprendre molt, ja que quan vaig pensar en el seu títol no m’esperava pas que anés de la desaparició de dues nenes. I a més em va agradar molt perquè em va mantenir amb intriga fins al final de la pel·lícula i va demostrar que els pares són capaços de fer qualsevol cosa per tal de què els seus fills estiguin bé.

Eva

Tot el que puc dir d’aquell dilluns, és que era del tot normal, però un error tecnològic canviaria la meva rutina i em faria veure aquell petit detall tan particular.

Com de tant en tant faig els dilluns cap a dos quarts de nou, vaig vestir-me per anar a entrenament de futbol a Vilassar (de Mar) i vaig anar a buscar el bus. Normalment entro al bus, demano un bitllet, pago 2 euros i sec en un seient del final. Però aquell dia no, vaig demanar un bitllet, però la màquina no funcionava i el conductor em va dir que seiés a prop. Així que vaig seure en un els primers seients, i des d’allà ho vaig veure ben clar. El conductor, més aviat gran, amb canes i ulleres, mentre conduïa i intentava arreglar la màquina, a més a més en els semàfors i petites pauses, obria un llumet i es posava a fer el sudoku del diari a sobre del volant.

El més curiós o inquietant, és que metre encara estava fent-lo, començava a conduir, sense ni tan sols mirar la carretera. Sincerament em feia patir una mica. Podem dir que aquell conductor no m’inspirava gaire confiança.

Àurea Grau Loire

Ahir a la nit, després de sopar vam decidir mirar “The purge: La nit de les bèsties”, una pel·lícula que ens havien recomanat. Primer no ho teníem molt clar, ja que ens havien dit que era un film de terror, i a casa meva no som molt fans de passar por. Però vam decidir de mirar-la.

Us faré un petit resum perquè si no l’heu vist, o no sabeu de que va, el meu escrit no tindria cap mena de sentit.

La pel·lícula età basada en un futur alternatiu el 2022 als Estats Units. Representa que la gent durant tot l’any ha estat reprimida, sense poder expressar el seu odi ni els seus pensament cap a la resta de la societat, cosa que es reflecteix en els índexs de criminalitat del país, que baixen significativament. Però hi ha una nit l’any en la que la gent pot expressar tots els seus sentiments reprimits durant l’any, aquesta nit li diuen La Purga. Una nit on tots els crims estan permesos, les violacions, robatoris, inclús l’assassinat. Tot i així hi ha persones i famílies que es neguen a participar en aquests actes salvatges, i que es tanquen hermèticament a casa seva i esperen a que acabi aquesta horrible nit.

En acabar la pel·lícula, vam començar a pensar que si realment aquesta nit existís, que faria la gent? La resposta dels quatre sorprenentment va ser la mateixa, que tot i que nosaltres vam dir que no faríem mal a ningú i ens tancaríem a casa esperant que passés tot, hi hauria molta gent que aprofitant la invulnerabilitat que ofereix la purga cometria tots els crims que sempre ha reprimit.

La pregunta final seria: La gent del nostre voltant, la gent en la qual confiem…ens sorprendrien?

Marc