LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hay un programa televisivo que emiten los lunes a las 22h, llamado “la Voz”. Tratra sobre gente que canta muy bien y ha de competir con otros rivales. En este programa no puede entrar todo el mundo, está claro. Solo entran unas determinadas personas que escoje un jurado, las que cree que lo hacen mejor.

No todo el mundo canta los mismos estilos, hay de todo; jazz, rock, flamenco, pop…

Los coaches son cuatro cantantes famosos; David Bisbal, Malú, Antonio Orozco y Rosario Flores. Son cuatro equipos de dieciséis cantantes cada uno, que competirán entre ellos a lo largo de los siguientes programas.

Estas semanas hacen “Audiciones a ciegas” es decir, la gente escojida para participar en la Voz, sube al plató y canta un trozo de canción que solo puede durar un minuto y medio. Los coaches están girados para que no les influencie el fisico o la manera de moverse de ellos cuando van a elegir. Cuando a un coach le gusta un cantante por la audición, pulsa un botón y se gira, si lo hacen más de uno el cantante ha de escojer con qué equipo se quiere quedar. Si nadie lo escoje, dejan de participar en el programa.

En el momento que cada coach tiene escojidos los 16 cantantes, hacen que compitan entre ellos por equipos y los menos votados se van eliminando hasta que queda uno, que será el ganador de la Voz.

Yo creo que llegar hasta este programa es muy importante aunque haya gente que no triunfe en quedarse, porque hay mucha rivalidad y un alto nivel. Me gustan los participantes que aunque no sean escojidos, agradecen la oportunidad que les ha dado el programa para poder cantar ya que hay una audiencia televisiva muy amplia y piensan que participar en el programa les puede ayudar en su carrera profesional.

Maria

Avui estava al cotxe i hem tardat més de lo normal degut al tràfic, així que la meva mare s’ha queixat de la caravana. I pensareu, què passa? Doncs no passa res. Però que pensaríeu d’una altre persona que s’estigués queixant tota l’estona per tot el que li passa i el que no li passa a la vida? Llavors diríeu que es molt pesada o que es molt negativa, inclús us podria aclaparar.

El que vull dir és que tot i que no ens donem comte, aquests petits comentaris o pensaments, són una autèntica pèrdua de temps i d’energia. Primer de tot perquè no guanyes res i després perquè en aquest meravellós temps podries estar dient: no m’havia fixat però avui hi ha un cel ben maco. I es que això es projecta cap a les persones amb qui et relaciones, per això, a vegades tenim la sensació que una persona ens desagrada sense saber ben bé per què.

Així que, quan tingueu algun tipus de pensament negatiu, per molt petit que sigui, us convido a veure el bo de l’assumpte i no amargar-se pel que no es té sinó posar-se content pel que sí es té.

Marta

La meva mare és professora d’infantil des de fa uns quants anys i aquest curs li ha tocat P-3. Com molts de vosaltres sabreu, en aquestes edats, la classe ha de tenir un nom, és a dir, es pot ser l’aula dels cavalls, la de les girafes, la dels conills, etc. El cas és que els nens de la meva mare van escollir les gallines, ja que només podien ser animals de granja. Un cop triat l’animal cal comprar la mascota, aleshores, una companya de la meva mare va passar el dia en una fira i es va presentar a casa amb un peluix d’una gallina, tal i com jo m’imaginava, i amb dos pollets. La veritat és que allò no m’ho esperava i per experiència sabia que cuidar dels pollets resultaria bastant difícil. Estaven un enganxat al costat de l’altre i morts de por. La meva mare em va explicar que els petits es quedarien durant la setmana a l’escola i el cap de setmana els portaria a casa.

A partir d’aquí vaig estar analitzant la situació durant uns minuts. A aquells dos pobres pollets els havien separat de la mare i dels germans als pocs dies de sortir de l’ou, a penes sabien caminar i, el pitjor de tot, és que desconeixien el que els esperava, estaven en un món inexplorat. Com es deurien sentir en aquell moment? Sincerament a mi em van fer molta pena, simplement perquè, en el hipotètic cas de que a mi em fessin el mateix, em sentiria més perduda que mai i tindria por, molta por. Tot i que, evidentment, els pollets no tenen la mateixa mentalitat que els humans, crec que ells se senten igual d’incòmodes amb aquesta situació i per tant, intentaré cuidar-los el màxim de bé que pugui i acabaré aconseguint que es trobin a gust en el seu nou món.

Marina

Estic a la cuina, asseguda davant l’ordinador, escolto com el rentaplats està en marxa amb l’aigua caient pels plats, sorolls de vehicles em despisten, fa un dia gris, però m’agrada. M’encantaria estar: al sofà amb una manta i dormir, tocant el piano, viatjant per tot el món observant llocs nous o en una creperia; fent qualsevol cosa menys aquesta: deures. No és el fet que tingui mandra, sinó és el fet que no tinc idees per escriure. El problema és que se m’acudeixen molts temes variats, però no sé com descriure’ls i reflexionar sobre ells.

Ara m’ha vingut a la ment quan es va morir el meu avi, tenia 10 anys i va ser una mort molt dura. No perquè hagués passat molts moments amb ell, sinó perquè me’n penedeixo de moltes coses que no vaig poder-li dir o fer amb ell. Sempre, quan trucava a casa preguntava per mi, volia parlar amb mi i saber com estava; però jo sempre deia alguna excusa per no parlar amb ell. Encara em pregunto per què tenia aquest comportament, suposo que no ho valorava prou.  Quan només li quedaven uns dies de vida, va néixer la meva cosina Mariamma. Va ser com l’alegria d’aquella tristor. Tornant al tema del meu avi vull dir que era d’aquelles persones que tothom el saluda i li pregunta que tal tot, que troba els somriures de la gent només dient unes paraules que t’alegren,  fins a l’últim moment ell va estar rient; encara que no tingués dents i anés amb dentadura postissa, sempre reia. Al cap d’unes setmanes de la seva mort, jo sortia del col·legi i vaig veure un senyor gran que era idèntic a ell, em va venir un calfred que em va recórrer tot el cos. Sempre tindré un record preciós d’ell, i cada cop que hi penso me’n penedeixo més de no haver pogut passar més moments amb ell, però si va ser així és per alguna raó. Tot té alguna raó, tot té una causa encara que sigui desconeguda.

Al final m’ha sortit un tema per escriure i tot, tinc una sensació de felicitat i enyorança. Recordar un familiar teu del qual t’han parlat tan bé i el veies que tenia una ànima tan neta i pura de vegades fa mal, però per sort el vaig poder conèixer. Siguis on siguis, gràcies i ho sento pels meus errors que vaig cometre. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Marta

¿Qué adolescente no tiene un facebook? El facebook, es una red social donde compartimos fotos y videos con nuestros amigos de momentos claves de nuestra vida.

Hablamos por un mini chat, etiquetamos a nuestros amigos con fotos graciosas, compartimos regalitos y hacemos encuestas curiosas para saber detalles de la vida de la gente que apreciamos y que personalmente sería atrevido preguntar.

En facebook también puedes tener presente los eventos importantes, como son las actividades de algún famoso o la fecha de cumpleaños de tu mejor amigo o de alguna chica que te interese.

Facebook parece ser la mejor página de la época… Pero ninguna página de internet es perfecta y facebook podría ser dañino sino tomas las precauciones debidas.

Generalmente y casi inconscientemente colocas información personal que podría ser de utilidad para alguna persona que pretenda hacerte daño, como tu edad, dónde vives, cuántos hermanos tienes, dónde acostumbras a ir y hasta cuántas veces has roto con tu novia. Datos que manejados por una mente maquiavélica podrían ser mortales.

Además si te lees detenidamente el contrato virtual que aceptas cuando te haces miembro de la página, dice que aunque tu cuenta sea borrada, FB tiene derecho a las fotos que han sido subidas y que estas permanecerán en FB hasta que ellos consideren.

Lógicamente te emocionas tanto preparando tu presentación que no das importancia a este detalle, pero debemos tener mucho cuidado, porque facebook es una excelente herramienta social para nosotros los adolescentes que nos encanta cultivar amigos, pero mal manejada podría ser muy peligrosa.

Zaka

L’altre dia, més precisament un divendres 4 d’octubre, vaig anar a Barcelona a un esdeveniment de videojocs. Vaig anar amb en Kevin, l’Eloi, en Pablo, el Mark i el Jesús. Va ser una experiència increïble ja que mai havia anat sense pares o gent més gran a una ciutat tan gran. Vam agafar l’autobús de les 15:45. Em feia molta il·lusió. Sempre que he anat a Barcelona m’ho he passat genial.

Vam arribar allà a plaça Catalunya i vàrem anar cap a la fàbrica Moritz, que és on tenia lloc la trobada. 5 minuts de cua i ja estàvem a dins. Era un espai petit per la gent que hi havia. Era un lloc increïble, hi havia ordinadors, podies provar jocs i jugar contra un home que és bastant conegut al món de l’internet. Ja l’havia vist en altres ocasions així que ja ens coneixíem. Vam estar parlant una estona amb ell i la veritat és que és molt bona persona. Vaig tenir la possibilitat de jugar al FIFA 14 a resolució 4K (3840 x 2160), per dir-ho d’alguna manera, és com quatre vegades l’alta definició. No es veia molt bé però va ser una gran experiència i vaig guanyar una samarreta. Més tard vaig jugar contra aquest home a l’ordinador, era molt divertit. Estava jugant a un ordinador que valia 2.000 €. El teclat i el ratolí eren magnífics i els auriculars brutals…

Quan vaig acabar de jugar, vaig sortir al carrer ja que havien vingut unes amigues. Teníem una mica de gana i vàrem decidir anar a algun lloc a berenar. Vam acabar a un McDonald’s tot junts i al cap d’una estona, vaig mirar per la finestra i estava diluviant. No es podia sortir, estàvem atrapats allà. Quan va afluixar una mica vam sortir i vam anar a la parada de l’autobús per tornar cap a Vilassar de Dalt.

Em va agradar molt l’experiència ja que m’agrada molt Barcelona i més si estic amb amics. La seva grandesa, la gent que hi viu, botigues, llocs estranys i demés coses fan que m’encanti Barcelona. Espero poder-hi anar molts cops més, i qui sap, si de gran hi visc allà.

Àlex.