LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa temps que hi penso: la gent té por a morir o no?

És clar el més normal, o gairebé sempre és tenir por. Però per altra part potser si que no s’hauria de tenir gaire por a morir, ja que sigui per la raó que sigui, algun dia o altre ens tocarà, potser més aviat, potser més tard, o potser a vegades encara ni ens ha arribat l’hora però ha passat. Sí, tothom diu: però si no era la seva hora, per què? Què ha passat? Per què ell i no un altre? Doncs potser perquè ja era gran, ja no estava bé…

Hi ha vegades que la gent diu: Millor així que no patint. I sí potser tenen tota la raó, però per què dir això quan pots dir: Millor que es recuperi, esperem que se’n surti? Doncs simplement per una raó, i és que saps i tens “assumit” que aquella persona ja no està bé, i ho passa malament.

Un exemple molt fàcil que em ve pensant en aquest tema, és la mort del meu tiet. A penes fa un any es va morir per càncer. S’ha de dir que va ser un cop molt fort, i que encara no està assumit, perquè va ser una cosa molt ràpida. Sí que potser ara hi penso, i encara se’m fa dur i em pregunto: per què s’ha hagut de morir ell? Per què tan ràpid?

A penes feia vuit mesos que li havien detectat, i d’un mes per l’altre s’emblava que estava millor, però de cop, tot es va empitjorar. Cada dia una noticia diferent, cada dia n’era una de dolenta, mai una de bona. Jo ja pensava, això serà el final, però em van fer creure que no, que se’n sortiria, però no va ser així.

Perquè no fos tant dur, la meva mare em va dir que seria millor que estigués mort que no patint com patia, i que ell en realitat mai ha marxat. Però totes aquestes coses en aquell moment no t’entren. Ara sí, mica en mica, ja ho assumeixes i penses que sí que en aquestes coses tenen raó.

Amb això, el que vull dir es que, no hem de tenir por a morir. Ja que a vegades si una persona no esta bé, ja sigui que tingui algun tipus de malaltia, com sigui vell i no pugui caminar, no hi vegi, no hi senti, o simplement tingui una certa edat i no estigui bé, no s’ha de tenir por. Es millor que estigui en un lloc bé tranquils, sense patir, que entre nosaltres patint i veure’ns patir per ells.

Mariona.

Sincerament, jo en tinc moltes, de manies. De fet crec que tothom en té alguna, per molt petita que sigui. Potser és només el petit detall de passar la ma per sobre el paper desprès d’esborrar, de posar abans la llet que el Colacao, o simplement el sol fet de mastegar quan menges iogurt. En tot cas, les manies poden arribar a ser molt patètiques, i per desgràcia, les meves ho són.

Jo, per exemple, no suporto seure en una cadira on hi hagi un coixí. Això em fa passar una mala estona sempre que vaig a casa d’algú i haig de seure a algun lloc on n’hi ha un, ja que queda molt malament desempallegar-se’n. Estic tot el dinar incòmoda. I no només per això, i és que tampoc m’agrada la idea de tenir un cobert a cada banda del plat, els haig de tenir els dos a la dreta. Clar, ja us podeu imaginar, tothom a taula ben assegut i jo amb la forquilla i el ganivet canviats de lloc. El pitjor dels casos, per això, seria si, a més a més, per dinar hi haguessin gambes. M’encanten, però es que tinc la mania de pelar-les amb les mans, i clar, no em puc eixugar amb el tovalló que posen perquè és de roba i sap greu tacar-lo. Personalment no em fa res tenir les mans olioses, però es que m’enrabia molt quan haig d’agafar el got i s’embruta. Total, que quedo fatal.

Ja ho veieu, manies, totes ridícules, això sí, em nego rotundament a treure-me-les del damunt. I aquesta és la cosa que no entenc, perquè costa tant parar de tenir-les?

Maria

Últimament corre per les xarxes socials un reportatge que tracta de la vida de molts gossos a la Xina. Hi ha màfies que es dediquen a caçar gossos que troben pels carrers i també els roben de les cases. Els engabien i els transporten fins a l’escorxador, on són sacrificats per servir d’aliment a les persones. En una gàbia petita de conill poden haver-hi fins a tres gossos. Alguns d’ells pareixen allà i els cadells moren aixafats. Durant els dies que romanen a les gàbies mentre no els porten a l’escorxador, no els donen ni de menjar ni de beure.

Jo estic d’acord en què a la Xina es mengi carn de gos, ja que aquí també mengem carn d’animals com el pollastre, conill…, però no em sembla bé la manera com aconsegueixen aquests animals. Primer, no es pot robar i segon, els gossos agafats del carrer poden transmetre malalties en ser consumits per les persones. Crec que els gossos haurien de criar-se en granges on estigués controlada la seva alimentació i la seva salut.

Com és possible que existeixin aquestes màfies i no s’hi posi fi? Com és possible que hi hagi persones tan cruels? Sembla increïble com en el segle XXI puguin passar aquests fets.

Alex

Ahir vaig quedar amb les meves amigues per anar a veure un espectacle de màgia d’en Mag Lari. Estava molt contenta de poder anar perquè sempre hem quedo al·lucinada amb els trucs que poden fer els mags.

Jo sé fer-ne uns quants, però són els típics que tothom sap fer, per això sempre que veig un mag que fa un truc em faig la pregunta de com s’ho fan i quan s’acaba em quedo molta estona pensant en com ho ha fet, em passen mil possibilitats pel cap, però mai sabré com són en realitat.

Quan vaig arribar al teatre i va començar ja es veia que anava a ser molt divertit. Va començar amb molt d’humor, i tot l’espectacle va anar així, ens estàvem rient tota l’estona. La màgia també era molt bona i em va agradar molt. Quan es va acabar, amb les meves amigues ens vam esperar a fora i va sortir ell, el Mag, i ens vam poder fer una foto amb ell i també li vaig poder demanar un autògraf, és el primer cop que en tinc de un famós.

Tot i així, va ser una tarda genial, feia molt que no anava al teatre i la veritat es que vull tornar, i aquest cop pujar jo sobre ell i poder ballar com abans feia.

Salomé

El mes passat, vaig llegir una notícia que em va indignar molt. Estic segura que molts de vosaltres (per no dir tots) no us n’heu assabentat pas, ja que no s’ha fet la publicitat adequada als mitjans de comunicació.

El passat 19 de setembre, el vaixell de Greenpeace “Arctic Sunrise” va ser assaltat per les autoritats russes. 27 activistes i 3 periodistes van ser detinguts de manera il·legal i violenta (disparant-los, amenaçant-los amb armes de foc i armes blanques, ruixant-los amb aigua freda etc.) a l’Àrtic rus quan intentaven impedir pacíficament que l’empresa sòcia de Shell, Gazprom, fes la primera perforació per extreure petroli al Pol Nord. Des de llavors, els 30 tripulants romanen detinguts. Els activistes s’enfronten a possibles penes de presó fins a 15 anys. El govern rus els acusa de “pirateria”.

Tinc entès que Greenpeace fa protestes pacífiques tot defensant el planeta Terra que els humans estem destruït. Ara un dels seus projectes principals és el de “Save the Arctic” (salvem l’Àrtic), ja que els gasos contaminants que produïm els humans (em refereixo els vehicles) provoquen forats a la capa d’ozó, que aquesta deixa entrar els raigs del sol (raigs violetes) i desfan el gel de l’Àrtic (espero haver-me explicat bé). Vivim en un món materialista on a la gent només li importen els diners i no l’entorn on vivim. El planeta Terra és casa nostra, és el que la mare natura ens ha donat, i la millor manera de agrair-li, és destruint-la. Per això mateix es manifesten tots els voluntaris i activistes de Greenpeace.

Resulta que els 30 tripulants del “Arctic Sunrise” no estan sols. Cada dia, al davant d’una ambaixada russa de algun cantó del planeta, es fa una manifestació proclamant l’alliberament dels 30 tripulants. S’ha arribat a fer una manifestació d’una sola persona, però el que conta és el recolzament dels familiars, amics i desconeguts que proclamen la seva llibertat. No entenc com aquests 30 activistes han estat detinguts per defensar l’Àrtic pacíficament quan en aquets món hi ha un munt de criminals fent de les seves.

Podrien passar fins a 15 anys en una presó russa, per això no hem de parar de fer-los costat no només a ells, sinó a casa nostra, el planeta Terra.

Helena

Hace unas semanas colgué una foto en el facebook con un texto que decía:

“¿SIRENA O BALLENA?
Estimados señores: las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, focas, humanos curiosos), tienen una vida sexual muy activa y crían a sus pequeños con mucho cariño. Se divierten como locas con los delfines y comen gambas hasta empacharse. Nadan todo el día y viajan hasta lugares fantásticos como la Patagonia, el mar de Barens o las barreras coralinas de Polinesia. Cantan estupendamente y algunas veces hasta graban CDs. Son animales impresionantes y muy queridos, a los que se defiende y admira en todo el mundo.
Las sirenas no existen. Pero si existieran harían cola en la consulta del psicólogo debido a un problema de desdoblamiento de la personalidad, ¿mujer o pescado? No tendrían vida sexual y no podrían tener hijos. Serian graciosas, es cierto, pero solitarias y tristes. Y además, ¿quien querría a su lado una chica que huele a pescado? Sin lugar a dudas, yo prefiero ser una ballena. En una época en la que los medios de comunicación nos meten en la cabeza que solo las delgadas son bellas.”

Este texto, no sé cuanta gente se lo leyó, pero las personas que lo hicieron seguramente reflexionaron un poco sobre el tema. Siempre juzgamos a la una persona por su apariencia, y no deberíamos decir nada de nadie solo por cómo es físicamente, porque quizás esa persona sea un grandioso amigo. Así que, ¿por qué no intentarlo? ¿por qué no dejar de conocer a las personas con los ojos y empezar a conocerlas con el corazón?

Judith