LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà una setmana vaig veure per les notícies que una nena d’uns 13 o 14 anys s’havia suicidat perquè li feien bullying. Quan ho vaig veure se’m va quedar el cos com amb un malestar, com si m’ho haguessin fet a mi o algú del meu entorn, quan en veritat a mi no tenia per què afectar-me. Vaig reflexionar, em preguntava com algú és capaç de fer-li una cosa així a una altra persona fins que arribi a aquest punt, a suicidar-se.

Suicidar-se és una paraula molt dura, però per tota aquesta gent que sofreix aquest tipus d’assatjament simbolitza la solució a tots els seus problemes, treure’s la vida els suposa la llibertat i felicitat que busquen perquè no troben cap altra alternativa.

El que més em va sobtar és que la nena no era grassa, lletja, anormal… ni res d’això, ja que normalment quan la gent es fica amb algú es fica amb el seu aspecte físic, per la seva manera de vestir o pensar… i ningú té dret a jutjar a un altre sense saber jutjar-se primer a un mateix.

Jo penso que coses com aquestes són injustícies i haurien de ser castigades com un delicte, inclús més que un delicte. Perquè la diferència que hi ha entre la pèrdua de coses materials (en el cas dels robatoris) no és res comaparat amb la pèrdua d’una vida com és en aquest cas.

Núria

Aquest estiu vaig viure una nova aventura.

Vaig anar a un campus per aprendre anglès als Estats Units. Mai havia viatjat sola tan lluny.

Quan em van dir que m’havien acceptat, no estava segura. Sempre diuen que davant els nous reptes, la inseguretat crea una certa por. Però quan ja estava al seient de l’avió, vaig veure-ho tot diferent. Potser si que al principi no em sentia del tot integrada, érem 20 persones i només coneixia a una, però al cap de pocs dies ja érem com una família.

A mesura que passaven els dies, noves sensacions s’apoderaven de mi; em sentia independent, emocionada, feliç, lliure i integrada.

El campus pertanyia a Western Washington Univeristy, a la ciutat de Seattle, estat de Washington, al nord-oest d’Estats Units. Les instal·lacions eren grandioses, tenien un gimnàs, piscina, residències, menjadors, pistes de: bàsquet, tennis, beisbol, futbol i d’atletisme… per unes 2000 persones. Estava tot net i cuidat.

Una de les coses que no em va agradar va ser que tots els meus companys eren de Madrid i de Catalunya, així que només parlàvem en anglès a les classes i quan fèiem activitats per les tardes amb estudiants voluntaris amb parla anglesa. A part, els monitors eren bastant estrictes amb nosaltres, perquè un dia anant amb el mini-autocar per fer una visita a Canadà no ens van deixar dormir durant el viatge, perquè segons ells volia dir que no havíem dormit durant la nit. Però bé, ja diuen que tot té la seva part positiva i negativa.

Ha sigut un viatge únic, on he conegut a gent que sempre recordaré. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no us ho penseu dos cops, us ho recomano! Madures com a persona.

Marta

Avui fa un mes, els Grallers Canyats de Mataró vam participar en un concurs, el pique de colles de grallers de Granollers. És un concurs en el qual es demostra les utilitats i les possibilitats que té, que pot tenir i que se li dónen als grups de grallers.

Quan vam aribar a la capital del Vallès Oriental, els membres del grup ens vam trobar a l’escenari del nostre espectacle. L’espera es va fer llarga, teniem moltes ganes de compartir la nostra música amb el públic i sobretot amb el jurat. Vam tocar quatre peces, una dues de tradicionals: el Bequetero amb l’Himne nocturn i el Toc de castells juntament amb l’Albertina; i dues peces bastant actuals: el mama mia amb el Saturday night i Accidentaly love de Smash Mouth. un cop acabada l’actuació i la dels demés grups, el jurat va procedir a deliberar a qui proclamarien guanyador.

Sorprenentment, vam guanyar nosaltres! Ens va fer molta il·lusió, va ser una disputa molt complicada, participavem amb gent que ananava a escoles superiors de música. Va ser una experiència molt gratificant, l’any que ve ens toca defensar el títol.

Gerard

L’aniversari. Sí, és allò que es celebra anualment. Avui m’ha tocat a mi. És curiós eh? Passen i passen els anys, sense adonar-te. Un, dos, tres, quatre… En aquesta època de l’adolescència m’agrada sumar anys.

Recordo que quan era petit donava igual el dia que fos el meu aniversari, cada diumenge es celebrava. Un pastís, els tiets, els avis, regals com un cotxe teledirigit, un joc, entre d’altres. Ara els gustos canvien, ja no vols ni joguines ni jocs de taula, roba en tens molta… Vols diners. T’agrada aquell ratolí que vas veure a Internet i amb els diners que et donen te’l compres. Vols estalviar pel viatge de fi de curs. O simplement t’agrada guardar diners.

En faig 15. M’agrada. Crec que quan ets petit t’agrada sumar anys però quan ja ets més grandet (uns 20 anys), no et fa tanta il·lusió. Has d’anar assumint responsabilitats que abans no tenies. La gent ja no et pren com aquell nen que li agradava jugar amb cotxes sinó que ara et veu com un petit home que ha d’assumir els reptes de la vida.

Moltes gràcies per invertir el vostre temps en llegir-me. Ens veiem!

Àlex.