LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Són les 23:06 d’un repetitiu i avorrit diumenge dia 27 d’octubre. Em trobo situat en una posició gairebé paral·lela al terra, davant de l’ordinador, escrivint un text que fa 8 dies que havia d’haver penjat. Segueixo encara amb l’estrafolari pentinat que el coixí m’ha perfilat aquesta nit. I si no recordo malament, demà tinc un examen que gairebé no he estudiat. Sí nois, aquest sóc jo. La veritat, no sé si molts de vosaltres m’heu vist actuar en el meu hàbitat natural, però els que ho han vist i ho saben, us ho poden explicar.

Cada dia em llevo quan gairebé ja són les vuit, m’aixeco ràpid, esquivant els crits i les amenaces de tota la meva família, esmorzo quatre coses que enxampo per allà i pujo ràpid a vestir-me. Quan ja ho tinc tot llest, baixo altre cop camí de la porta, i llavors recordo que m’he deixat alguna cosa, però penso i em dic “bah tampoc no et farà falta”. Faig tot el camí fins a l’institut amb el meu germà al costat dient-me burro i altres “paraules tendres”. Segons ma mare ell expressa així el seu “amor”. Bé, en arribar manicomi, perdó institut, corro fins a la meva classe, i si tinc sort, el profe encara no ha arribat. Entro a classe i en Ricard m’etziba un copet de res, mentre el professor entra a classe i comença  un altre dia a l’institut. Obro la motxilla i descobreixo que m’he deixat un boli, la maquineta, la bossa de gimnàstica i a més el jersei em sobra perquè fa calor. A l’hora del pati, desconnecto i ric una mica amb els meus amics i faig les xorrades que em descriuen tal com sóc. Sona el timbre i cap amunt, i com era d’esperar, a la meva cadira hi falta un cosa. La motxilla. I torna avall.

I després… bé, saps que et dic? Com que no crec que a ningú li interessi la rutina d’un adolescent despistat, millor ho acabem aquí, i si algú vol saber més de mi, que m’ho pregunti, que dona menys feina.

Narcís

Faig bé? La veritat no sabria que dir, una acció que per a tu és bona pot ser perjudicial o fins i tot terrible per a un altre.

El fet és que no es pot saber si el que has fet es irrefutablement bo, per posar un exemple explicaré una història real que va passar en un campament americà situat a l’Irak.

El que va passar és que un soldat americà va ser traslladat a aquest campament. Aquest soldat estava encarregat de vigilar amb el seu rifle tot el que passés al campament. El fet és que aquest soldat mai havia disparat a ningú, i el que feia cada matí era apuntar a un blanc dues-centes vegades i s’anava a cobrir el seu lloc. Van passar dos anys i no havia passat res de nou, el soldat s’estava desesperant perquè no havia fet res important durant dos anys i sabia que la setmana següent tindria que tornar cap a casa seva, perquè en aquella zona ja s’havien acabat els comflictes, i va decidir agafar el seu rifle i en la seva posició disparar a cinc persones a l’atzar. El cas és que les cinc persones a les que va disparar eren cinc persones que havien fet crims que podien ser jutjats amb la cadena perpetua i també amb la pena de mort. El soldat després d’aixó va ser jutjat i va sortir il•lés de qualsevol crim que haguès comés.

Jo, després d’escoltar aquesta història em vaig quedar pensant i vaig arribar a la conclusió de que aquella no era una bona acció, però em podria estar equivocant ja que altres persones poden pensar diferent.
Ara mateix, sempre que hagi de fer res important em faré aquesta pregunta: Faig bé?

Guillem

“El millor dia de la meva vida”, tothom ha pronunciat aquestes paraules algun cop. Un dia especial, divertit, que ens hagi marcat d’alguna manera o d’una altre… hi ha moltes maneres per a definir-lo, però mai sabries com acabar de fer-ho. No hi ha adjectius concrets o específics que expressin tal i com és o com el veiem, però saps que no són unes vint-i-quatre hores qualssevol; acostumen a ser diferents de les dels altres dies, potser perquè s’allunyen de la nostra rutina, no ho sé.

Quan et pares a pensar com el definiries no et surten les paraules, vols dir tant en tan poc temps que acabes quedant-te callat. Saps el que vols dir, però no com expressar-ho, és una sensació molt estranya que, amb els anys i l’experiència espero poder resoldre-la.

M’agradaria imaginar-me’l, però no puc. Tantes coses voldria fer que al final no em donaria temps de fer-ne cap, i es que quan ens va tot bé, el temps passa massa ràpid.

En conclusió: després d’haver-m’ho pensat i repensat m’he plantejat uns série de preguntes: És veritat que hi ha un dia en concret que hagi sigut el millor? Quin va ser? Només n’hi ha un? I la més important: Existeix?

La veritat és que no tinc resposta a tot això però m’agradaria pensar que encara no ha passat, que no hem tingut la oportunitat de viure’l. Perquè si no, quina gràcia tindria haver passat ja el millor dia de les nostres vides?

Marta

Defecte, allò que en una persona no és com ha d’ésser. Virtut, qualitat personal que es considera bona i correcta.

Em dic Santi Tierz i tinc les orelles petites, les dents separades, una taca de naixement al peu esquerre i no puc amagar la veritat perquè al poc temps ja estic vermell. He de ser menys que ningú per ser així? Aquesta qüestió no va dirigida únicament a mi, sinó que va dirigida a tothom que es consideri humà en aquest món, perquè tots tenim els nostres defectes.

Defecte és una paraula que no m’agrada, no seria millor dir-li virtut? Perquè, ens agradi o no, és el que ens diferència dels altres i tampoc hem escollit ser així. L’única persona que té un defecte és aquella que no para d’enriure’s de les virtuts dels altres. Perquè la persona perfecta no és aquella que aparenta tenir menys defectes, sinó la que no s’avergonyeix dels que té.
Hem de ser prou madurs de sortir al carrer i dir: Aquest sóc jo, i si no t’agrado no em miris!

Santi

Primer de tot us ho voldria explicar tot més detalladament. Abans, i per abans vull dir fa quatre dies, el meu ordinador era horrorós i no en el sentit físic, que també, sinó en que era molt lent, per exemple: quan obries un document de word l’ordinador es tornava boig i quasi sempre es reiniciava. Fins que el dimecres passat vam anar a recollir el nou ordinador a la botiga. Estic molt content i, com dimecres i dijous va ser vaga em vaig passar tot el dia enganxat al ordinador. És fantastic poder jugar a videojocs amb total fluidesa, tenir oberts mil programes, etc. A sobre físicament aquest ordinador és molt més bonic, tot el que pot ser un ordinador, però estic molt feliç.

L’únic que no m’acaba de convèncer d’aquest ordinador és el sistema operatiu que és el Windows 8, que no m’agrada. Em costa situar-me: té com dos escritoris, les aplicacions te les has de descarregar del Windows store, però suposo que ma mare te raó quan diu que ja m’acostumaré.

En general estic feliç amb el nou ordinador.

Jesús Valera

Comença a sortir el sol per les muntanyes dels Pirineus, i les vaques s’aixequen amb tota la calma del món per començar el seu dia. Quan tenen gana, mengen; quan tenen set, van al riu i beuen aigua; quan tenen son, dormen… i així de senzill és el seu dia. A l’hivern quan fa fred i se’n va el sol, s’ajunten totes per no tenir-ne tant. Quan plou, van sota els arbres i es refugien de la pluja o simplement es queden quietes  i continuen menjant, al cap i a la fi només és aigua.

Les vaques són molt tossudes, si volen anar a dalt de tot d’un turó hi van sense que ningú els ho impedeixi. De fet, quan vam anar de campaments amb el cau vam anar a acampar a un prat molt gran amb un ramat de vaques, i tota l’estona les teníem darrere amb l’objectiu de fer-nos fora, aquell era el seu territori i punt.

Tenen una vida simple i senzilla, i si la comparem amb la nostre? Tenim un cervell completament diferent d’elles, les vaques dubto que arribin mai a crear electricitat, però tant elles com nosaltres necessitem aigua, menjar, dormir, respirar i defecar per poder viure. De fet, la vida va començar així, vam ser nosaltres qui vam començar a crear i construir coses per afavorir-nos. No estic dient que la vida de la vaca sigui la correcta, i tampoc que ara ens posem a viure tots com elles, però a vegades ens pensem que per poder existir necessitem moltes coses, però si t’ho penses bé hi ha elements que si no els tinguessis no els trobaries a faltar. Sempre estem pensant en consumir i consumir, però de vegades tot el que necessites ja ho tens.

Anna

Avui, m’he llevat i he mirat el mòbil. M’he trobat un missatge d’un dels meus grups de música que deia que avui, diumenge dia 27 d’octubre a les deu del matí, havíem quedat per gravar una cançó. M’he sorprès perquè feia temps que no assajàvem amb aquest grup, i avui, que havia d’estudiar pel control de matemàtiques, hem d’editar una pista i fer un vídeo promocional per anunciar-nos en aquests móns de déu. Cal dir que gravar una cançó és més divertit i entretingut que estudiar matemàtiques, i que l’estona que passo amb els meus companys del grup, és ben bona.

Com he dit, feia temps que no assajàvem, però també que no ens vèiem, potser ha sigut això el que ha fet que em passés aquest matí tan ràpid. I és que quan estàs amb la teva gent, t’ho passes d’allò més bé.

Gerard

Últimament m’he adonat que els dies passen molt de pressa.

En aquests dies d’exàmens, tots desitgem que passin els controls i que s’acabi la setmana per tenir un descans i, inclús, per poder estudiar pels propers.

Jo crec que això no hauria de ser així, que tenim edat d’aprofitar cada instant de la nostra vida. Edat de passar-nos-ho bé, de viure noves experiències. Edat de no tenir res clar (inclús els estudis que volem realitzar l’any vinent). Edat de sortir amb els amics, d’anar-nos-en de festa, de provar coses noves… En canvi, ens passem els dies estudiant, desitjant que les setmanes i els mesos passin ràpids perquè arribi l’estiu.

D’aquesta manera, pensem que la nostra vida no és divertida, sinó avorrida. Moltes vegades ens agradaria deixar-ho tot i dir: “Fins aquí he arribat, estic farta”; però no ho fem per una raó, perquè sabem que això ens marcarà el nostre futur.

I què serà el futur? Serà exactament el mateix d’ara. Si treballes desitjaràs que arribi el cap de setmana, si no treballes, sentiràs que no serveixes per a res.

Un dia em van explicar que un noi es va treure dues carreres a la vegada i es passava tots els dies a casa estudiant. Vosaltres creieu que això és vida? Jo, sincerament, no.

Ja sé que ara s’ha d’estudiar. És el que ens toca i que no podem fer res per canviar-ho perquè això és el que s’ha de fer. Només dic que hem d’aprofitar cada instant i que intentem viure cada dia com si fos l’últim, perquè cada moment que passa no tornarà.

Anna

Jo no ho entenc pas, aquest estiu em vaig mudar a la muntanya, a 4 minuts de Mataró Parc. La casa és bonica, és veritat, però l’Internet dona pena. Des que visc aquí m’haig d’aguantar amb molt poc internet, el problema no és esperar a què les pagines es carreguin, el problema ve després de la llarga espera, i ara us explicaré per què.

De vegades, si hi ha mala connexió d’Internet les pàgines no es carreguen del tot bé, això pot portar conseqüències catastròfiques, que poden ser des d’una foto no penjada, fins a un treball sencer que s’envia a cap part. Això últim, ho he experimentat, i sobretot a l’hora d’enviar treballs “pesats” a l’Emi. En aquest cas jo n’estic segur que ella entén els motius, però no sempre serà així amb altres professors. És d’aquí que puc treure una conclusió, les nostres vides estan arribant a un punt on la tecnologia resulta indispensable. Ja no val més l’excusa de què no t’agrada, per què de no tindre’n et jugues el futur.

On creieu que anirem a parar per aquest camí? Sincerament, d’aquí a vint anys jo ja em veig en un món d’arbres digitals en el qual fins al més simple mirall tindrà micro-xips i que ens donaran el bon matí.

I quasi me n’oblidava, VISCA CATALUNYA!

Mark

Hi ha certs moments que penses que el que has fet, està bé. Però, realment, la decisió que has pres és la correcta? No te n’adones de si ho has fet correctament fins que aquesta acció ja s’ha realitzat. És una de les preguntes que ens acostumem a fer després d’haver pres una decisió. A vegades tens un remordiment, d’altres no, però és el que ens toca.

En alguns casos, si tens una cosa a escollir i no saps quina és la millor, una de les preguntes que et fas és: quina és la opció que em convé més? o, què em serà més útil? En aquell moment estàs confusa, se’t boquegen els pensaments i, per molt que et facis moltes preguntes, la majoria no les saps respondre. Intentes donar-li voltes i més voltes… Res. Ja portem tres preguntes de les infinites que ens podem fer. Quan raones aquesta qüestió penses: per què és tant difícil? (Aquí en tenim una altra). Preguntes sense cap mena de resposta. Un cop ja t’has decidit, tens una resposta per a cada interrogant que t’has fet anteriorment.

Finalment, acabes escollint la opció que té menys inconvenients, però no estàs del tot segura i et  veus obligada a fer-te una altra pregunta: he fet el correcte?

Alba