LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

No fa gaire, vaig veure un programa de televisió on apareixia el famós cuiner Gordon Ramsay. És famós per escridassar i posar molta pressió als seus aprenents. Però aquest cop no es tractava d’això. Gordon Ramsay tenia un altre projecte al cap.
Es va dirigir a la presó de Brixton a Anglaterra amb la intenció de trobar alguns presos que sabessin cuinar. Un cop escollits, l’objectiu del programa era muntar un petit negoci de dolços en sis mesos. Al principi hi havia discussions i baralles entre els presos, però després ja van anar cessant. Tots els estris de cuina esmolats estaven molt restringits i el pobre Gordon havia de portar un manyoc de claus interminable per obrir i tancar armaris. El grup de presos va decidir posar-se com a nom de negoci “Bad Boys’ Bakery” (pel meu gust és un nom bastant “cutre”).

Quan Gorndon venia totes les magdalenes i pastissos a la ciutat, preguntava als clients què els semblava que tot aquell menjar ho haguessin fet uns presos. Sorprenentment la gent opinava que era millor, que estava molt bé que els presos tinguessin alguna bona cosa a fer.

Jo penso el mateix, ja que una presó no només hauria de sevir per castigar els homes que hagin fet un delicte, sinó per aprendre coses noves.

Helena