LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia mirava a la televisió un programa titulat Encarcelados, on explicaven com vivien els delinqüents en una presó de Bolívia. Un grup de dones espanyoles complien condemna allà per haver traficat amb drogues i elles mateixes són les que expliquen el documental com es viu en aquell penal. És com una petita ciutat on hi ha restaurants, botigues, bars… Per gaudir d’aquests serveis s’ha de pagar i les presoneres fan servir els diners que els hi envien els amics i familiars. També utilitzen els diners per pagar el lloguer d’un dormitori i per anar al lavabo. D’amagat poden comprar droga a les botigues fàcilment.

Com és possible que la vida a les presons sigui tan variada d’un país a un altre? És injust que als presoners els tractin de manera diferent pel mateix delicte. Tots haurien de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. També haurien de complir la mateixa condemna pel mateix delicte.

Per una altra banda, no entenc per què s’ha de fer pagar per uns serveis bàsics, com són el dormir o anar al lavabo. Llavors, què passa si una persona no té diners, que no pot dormir sobre un matalàs ni fer les seves necessitats? És injust.

Com és possible que en una presó es pugui adquirir droga amb tanta facilitat? Allà dins no haurien de tenir aquests tipus de privilegis.

Tot plegat és injust.

Alex Ariza

Fa un mes vaig estar a Viena de viatge d’estudis. Per a mi allò va ser una experiència nova i genial, perquè tenia força llibertat respecte al que volia fer en cada moment. Jo anava amb un grup del qual n’era el més jove i per tant, el menys experimentat. No es que jo hagi viatjat molt durant la meva curta existència i em va fer molta il·lusió poder sortir del poble i veure una mica de món.

Tot i que el meu objectiu principal era aprendre l’ idioma, conviure amb la gent d’un altre païs, em va fer veure una altre manera de viure i relacionar-se, a part de divertir-me molt d’una manera una mica diferent (la primera discoteca a la que vaig i he d’anar fins a Viena).

En general, ha estat un viatge enriquidor i divertit.

Ferran

Al cap de tres mesos d’hospital, i altres dos més de vacances d’estiu, per fi he pogut tornar un dia sencer a l’institut.

Al matí, quan m’he llevat, estava molt nerviosa. Veure els meus amics i amigues, tornar a fer classes i veure els professors i conèixer uns de nous. No sabia com aniria, si la gent estaria contenta de tornar-me a veure o no, si s’em faria difícil tornar a concentrar-me a les classes… Però, quan vaig arribar, vaig estar molt feliç en tornar-me a trobar tot això que feia mesos que no feia. Pot semblar estrany, però no volia que s’acabessin les classes, s’em passaven massa ràpid i no volia que acabés mai.

Sé que de moment no aniré tots els dies, però els dies que hi vagi els aprofitaré al màxim, sempre amb bon humor. Havia sigut un dels dies més esperats des de fa molt de temps.

Salome

Tot va començar quan tenia sis anys a l’escola de música de Vilassar de Dalt, però no va ser fins als set, que la professora de solfeig ens va dir que havia arribat l’hora de triar un instrument. Vam tenir un temps determinat per pensar quin seria l’instrument el qual ens acompanyaria durant anys i anys.

Un dia, els meus pares em van preguntar quin era l’instrument que em feia més gràcia, tampoc hi vaig pensar gaire, però el que em feia més il·lusió era: el tambor. Cada vegada que m’ho preguntaven jo sempre els deia el mateix, fins que un dia em van dir que no podia tocar el tambor. Jo, decebuda, vaig haver de pensar-ne un altre fins que el fet de que el meu pare toqués el piano i en tinguéssim un a casa, em va ajudar decidir que aquell seria el meu instrument.

Va arribar un dia que la meva etapa a l’escola de música a Vilassar de Dalt es va acabar, i en vaig iniciar una altra, que és l’actual, a Premià de Mar. Recordo quan era petita, em van dir que quan acabés el quart curs i últim a l’escola de Vilassar em portarien a Premià, vaig estar tot el dia plorant perquè no ho volia. A Vilassar era tot tan familiar i on havia anat sempre, que no em podia imaginar haver de canviar, però al cap d’uns anys ho vaig anar assumint i al final em venia de gust i tot. L’escola de Premià tampoc és gaire gran, i m’ho he passat molt bé, a vegades sembla mentida que dos pobles veïns siguin tan diferents. El problema és, que aquesta etapa, també s’acaba.

Porto des de l’any passat tenint clar què vull ser de gran, vull ser professora de música. És la professió que em fa més il·lusió de totes i el que em surt millor, a vegades busco altres opcions, però no se me’n acut cap. Però el “problema” no és això, sinó que amb la meva professora de piano vam parlar sobre aquest tema, i una opció és fer el batxillerat musical a l’Oriol Martorell. Tot anava bé, fins que vaig descobrir com és de complicada la prova d’accés. Aquest any serà un any molt dur ja que hauré de tocar sis peces que són més altes que el meu nivell, i tot el que em falta de teoria que no és poc. La veritat és que cada vegada veig menys clar si hi entraré, però això si, m’hi esforçaré al màxim.

Anna