LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest cap de setmana he anat a Cambrils. El meu pare i els seus amics de la infància, havien quedat per anar tots junts amb les famílies a uns bungalows de per allà.

Quan vam arribar ens van donar unes polseres a cadascun conforme hi estàvem allotjats. Hi havia carrers amb fileres de palmeres perfectament col·locades i, a banda i banda estava ple de bungalows iguals però de diferent colors cadascun, era veritablement sorprenent quanta gent hi havia en tot aquell espai. Pel carrer hi havia grups de famílies passejant feliçment i d’altres a la piscina o a la platja artificial. A la nit hi havia un espectacle que tothom anava a veure des de les taules dels restaurants on sopava. El que hem va sorprendre, va ser que a les 12 de la nit tothom estava dormint i no quedava ningú fora.

Em va semblar tot tan fals, tan irreal, tan de plàstic…Entre tot era una paranoia molt gran. Tothom estava marcat amb una polsera, com si estiguéssim allà per alguna raó i ens estiguessin controlant des d’algun lloc. Semblava una d’aquelles pel·lícules en que al principi tot es perfecte, fins que t’entabanen i després acaben passant coses dolentes i ningú se salva.

Marta

Des de ben petita sempre m’ha agradat molt l’aigua. Vaig començar el curset de natació quan només tenia vuit mesos, a la piscina de Vilassar de Dalt, però al cap de nou anys, ja n’estava una mica farta així que vaig decidir provar coses noves.

Ara fa set anys que faig natació sincronitzada a Mataró. La veritat és que vaig ser valenta a l’hora d’escollir aquest esport, ja que tothom em deia que era, si no el més dur, un dels esports més durs i que suposava més sacrifici. Els primers dies d’entrenament no em sortia res però amb constància i paciència vaig seguir lluitant.

El que més m’agrada de la sincro és el companyerisme que es crea, tant a dins, com fora de l’aigua. Dins del grup és vital que hi hagi bon ambient així que ens ajudem en tot el que podem. A més a més, en cada entrenament ens tirem a l’aigua a donar-ho tot i, per molt cansades que estiguem, sempre nedem amb tota la nostra energia.

Amb l’equip que he estat aquests últims anys hem anat als campionats d’Espanya i de Catalunya aconseguint una bona posició, això demostra que tot esforç obté la seva recompensa. Però, no tan sols s’han de tenir en compte els resultats del campionat ja que, al sortir de l’aigua, tens una sensació de felicitat i satisfacció indescriptible que diu molt de la rutina que acabes de nedar.
El públic no es pot arribar a imaginar totes les hores d’entrenament que hi ha darrere d’aquella actuació!

Marina

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

No fa gaire, vaig veure un programa de televisió on apareixia el famós cuiner Gordon Ramsay. És famós per escridassar i posar molta pressió als seus aprenents. Però aquest cop no es tractava d’això. Gordon Ramsay tenia un altre projecte al cap.
Es va dirigir a la presó de Brixton a Anglaterra amb la intenció de trobar alguns presos que sabessin cuinar. Un cop escollits, l’objectiu del programa era muntar un petit negoci de dolços en sis mesos. Al principi hi havia discussions i baralles entre els presos, però després ja van anar cessant. Tots els estris de cuina esmolats estaven molt restringits i el pobre Gordon havia de portar un manyoc de claus interminable per obrir i tancar armaris. El grup de presos va decidir posar-se com a nom de negoci “Bad Boys’ Bakery” (pel meu gust és un nom bastant “cutre”).

Quan Gorndon venia totes les magdalenes i pastissos a la ciutat, preguntava als clients què els semblava que tot aquell menjar ho haguessin fet uns presos. Sorprenentment la gent opinava que era millor, que estava molt bé que els presos tinguessin alguna bona cosa a fer.

Jo penso el mateix, ja que una presó no només hauria de sevir per castigar els homes que hagin fet un delicte, sinó per aprendre coses noves.

Helena

Des de petits ja ens ensenyen que per guanyar-nos la vida i viure mitjanament bé s’ha d’estudiar. I els professors i pares de ja ens preguntaven de què ens agradaria treballar, però llavors semblava que teníem més clar el que ens agradava i ens semblava més fàcil respondre a aquella pregunta. Una decisió important que hem de prendre és saber a què dedicar-nos. El problema és, que van passant els cursos i et vas fent gran, llavors arriba el moment que hauries de tenir més o menys clar què estudiar i comences a dubtar, probablement ja no t’interessa l’ofici que volies fer o et feia gràcia quan erets petit. 

Però també n’hi ha que ja saben a què dedicar-se, a mi també m’agradaria saber-ho, perquè de moment no ho tinc clar, però encara tinc temps de pensar-m’ho, i a finals d’aquest curs espero tenir clar quin batxillerat triar.

Aina

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

Les pel·lícules i novel·les que parlen sobre els extraterrestres sempre en parlen d’ells com una raça superior, una raça que si trobés el nostre petit món anomenat terra, l’invadiria i el destruiria sense cap complexació.

Jo moltes vegades m’he parat a pensar, que en tot l’univers no hi pot haver vida més enllà del nostre planeta, però després penso que clar, si l’univers és infinit tal com diuen alguns científics el més normal seria que hi hagués més vida no? I en el cas de què hi hagués vida, per què han d’estar més avançats que nosaltres?

L’univers ens amaga moltes coses, com és possible que l’univers sigui infinit? Mai en tota la meva vida m’he arribat a explicar com és possible que existeixi l’infinit, tampoc m’he explicat mai que fan els forats negres, tampoc perquè vam tenir tanta sort de caure en aquest planeta.

Un altre tema, que mai no se per què el relaciono amb l’espai és la mort, veig l’espai i la mort com una relació, quan mors deu ser com que ja no existeixes, no ets res, és inimaginable, com l’univers. Moltes vegades he somiat que moria, però no parava d’existir, em reencarnava en un nadó, aleshores penso, potser el cristianisme s’equivoca amb què quan mors vas a un núvol que flota enmig de vés a saber on, penso que el cristianisme és una gran estafa, creada per a que la gent no li tingui por a la mort.

Parlar sobre l’espai, i la mort que penso que són dos temes relacionats, em posa els pèls de punta.

Pau

Els esports mai no han sigut el meu fort, mai no m’ha resultat fàcil, l’esport en general. Al llarg de la meva vida he provat, jo diria, tot els esports “comuns”. Des de natació, fins a hockey, passant per basquet, futbol i tennis. Una cosa que tenien en comú tots és que no durava més d’un any la pràctica de cada un d’ells.

El més curiós, és que quan era molt petit, uns tres o quatre anys, m’apassionava l’esport, especialment el futbol. Fins i tot els pares d’una de les meves millors amigues em van conèixer amb el nom de Rivaldo, un jugador del Barça del moment, que era com jo em presentava a la gent, fixeu-vos amb el que m’arribava a apassionar l’esport!

Més tard vaig començar a abandonar el món de l’esport, fins arribar al punt actual en el que només en faig a les hores d’educació física a l’escola. Ara no penseu que sóc un vegetal, que només està assegut mirant la televisió, no, també vaig a la muntanya amb el meu gos i a la piscina, però no amb un horari rigorós, sinó que hi vaig quan em ve de gust.

És curiós veure com canvien els gustos de les persones al llarg de la seva vida.

Marc Brugat Segalés.

Moltes vegades m’he preguntat si després de la mort hi ha alguna cosa, i de ser així, quina de de totes les religions existents?

Cada religió explica els orígens de la Terra d’una manera diferent a les altres, molt poques comparteixen els mateixos deus o creences, amb diferents rituals o depèn de quines també afecten a les lleis i vestimentes de la població.

Hi ha religions que diuen que els homes són millors que les dones i a vegades comparteixen el mateix futur per horrible que sigui.

Per desgràcia no es pot saber si passa alguna cosa després de la mort, així que tots haurem d’esperar per saber-ho.

Kevin

L’altre dia mirava a la televisió un programa titulat Encarcelados, on explicaven com vivien els delinqüents en una presó de Bolívia. Un grup de dones espanyoles complien condemna allà per haver traficat amb drogues i elles mateixes són les que expliquen el documental com es viu en aquell penal. És com una petita ciutat on hi ha restaurants, botigues, bars… Per gaudir d’aquests serveis s’ha de pagar i les presoneres fan servir els diners que els hi envien els amics i familiars. També utilitzen els diners per pagar el lloguer d’un dormitori i per anar al lavabo. D’amagat poden comprar droga a les botigues fàcilment.

Com és possible que la vida a les presons sigui tan variada d’un país a un altre? És injust que als presoners els tractin de manera diferent pel mateix delicte. Tots haurien de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. També haurien de complir la mateixa condemna pel mateix delicte.

Per una altra banda, no entenc per què s’ha de fer pagar per uns serveis bàsics, com són el dormir o anar al lavabo. Llavors, què passa si una persona no té diners, que no pot dormir sobre un matalàs ni fer les seves necessitats? És injust.

Com és possible que en una presó es pugui adquirir droga amb tanta facilitat? Allà dins no haurien de tenir aquests tipus de privilegis.

Tot plegat és injust.

Alex Ariza