LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Un final pesat!

| 9 juny 2013

Just ara al final de curs és quan més hem de treballar, per dues raons: la primera perquè hem d’estudiar per intentar treure’ns el curs de sobre al juny, i no tenir que estudiar durant tot l’estiu per fer les recuperacions al setembre i arriscar-te de no aprovar i no passar de curs. I la segona es pel motiu de que ens  n’anem de viatge i hem d’aconseguir beneficis per treure’l el més barat possible. En la meva opinió aquestes dues setmanes finals de maig i la primera de juny han sigut les més pesades de tot l’any, de moment. Era el fet només de pensar que havies d’estudiar durant cada tarda ja se’m feia un infern, i a més a més hem hagut de fer treballs per recaudar diners pel viatge de final de curs.

Pel nostre viatge el que ens ha donat més diners va ser una obra de teatre celebrada al teatre La Massa que va ser tot un èxit, entre tots vam treballar molt i van ser moltes hores per preparar-ho tot i desitjar que surtís tot molt bé. A l’hora de l’actuació tots estàvem molt nerviosos per una part perquè era bastant llarga l’obra, però si algú fallava teníem un as a la màniga com per exemple si a un actor se li oblidava el seu paper teníem dues apuntadores per recordar-los els papers.

L’obra va ser tot un èxit ja que tot el teatre va omplir-se i al final de l’obra molta gent ens felicitava a tots i per nosaltres el millor de tot es que es van recaudar a prop de 2.000 euros.

Marc

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Exàmens, Èxit, Final de curs, Marc Gasulla, Teatre
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La vida

| 9 juny 2013

La vida es curiosa, durante años uno se pregunta cual es el sentido de este baile, para qué luchar, porque la vida es una eterna pelea. Si la vida es curiosa y vueltera, llena de vericuetos, de giros absurdos, inexplicables. La vida tiene esas casualidades tan sospechosas. Tanto que nos hacen pensar que todo tiene un para qué. Sí, un sentido. La vida cambia todo el tiempo. No nos deja acostumbrarnos a un golpe que enseguida viene otro atrás. Y uno se sorprende siempre y así sigue preguntándose por el sentido de todo. Preguntándose el sentido de estar presente en el momento y el lugar equivocados. El sentido de ser buenos y malos. Habrá premios y castigos para unos y otros? Uno pasa por la vida haciéndose esas preguntas y muchas otras más pero en el fondo todo se resume en una sola: cuál es el sentido de la vida? Qué irónico, ahora empiezo a entender el sentido de la vida.
Y es asi, uno pasa la vida preguntandose por el sentido de ella. Esperando ese algo que falta y que nos hará felices. Y tal vez la respuesta, sea que la vida no tiene sentido. Que la vida simplemente se vive. Y simplemente viviendo, podamos decir al final, que nuestra vida valió la pena.

Toni

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Significats, Toni Acosta, Vida
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El Retaule del Flautista

arnausaborit | 9 juny 2013

Tot va començar fa uns mesos, quan ens van proposar de representar aquesta obra de teatre com a projecte de recerca de final de curs. Al sentir aquesta notícia el meu primer pensament va ser: Realment això pot sortir bé? Sincerament pensava que l’obra no sortiria gens bé, som un grup d’adolescents que ens importen ben poc aquestes coses i això em feia no veure-ho gens clar. A mi em feia bastanta vergonya sortir davant de 300 persones a cantar, i estava gairebé segur que a tots els altres actors també.

Al principi no hi havia res que em sorprengués gaire. Cadascú tenia la seva feina assignada i la feia sense gaire ganes. Però tot va anar canviant mica en mica, i així va ser com tots ens vam anar implicant cada vegada més en aquest projecte que ja començava a tenir color. I així va ser com van anar passant els dies i com els assajos cada vegada eren millors. On tots nosaltres ens ajudavem mutuament buscant la perfecció d’aquella escena.

I així va ser com al arribar al dia de l’obra va sortir un espectacle perfecte. Aquells dies d’estudi aprenent els papers havien donat fruit, i els nervis d’última hora no van evitar que sortís una magnífica representació on el públic va quedar realment meravellat. Tots els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Jaume Almera haviem format una gran família i haviem sigut un mateix per tal d’aconseguir un èxit com el que vam aconseguir. Gràcies a tots els alumnes i professors per la feina feta.

Arnau

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Arnau Saborit, Cooperar, Èxit, Teatre, Treball
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El perdón

carlacalado | 9 juny 2013

¿Os habéis parado algún día a pensar el que es el perdón? Pues yo sí. Un día de ésos, cuando yo no tenía nada que hacer empecé a pensar sobre el que sería el perdón y por qué perdonamos.

La conclusión que yo saqué fue que el perdón es un acto de benevolencia hacia aquellas personas que nos han hecho daño, tanto físico como emocional. Cuando perdonamos quiere decir que no estamos enfadados con esta persona, aunque nos acordaremos de lo que hizo.

¿Por qué perdonamos? perdonamos a alguien porqué la queremos o porqué  hay gente que es muy sensible y perdona cualquier cosa. Yo por ejemplo he perdonado muchas personas que  me hicieron daño. Com algunas de ellas todo volvió a la normalidad, como si nada hubiera pasado, pero la mayoria las cosas nunca más volvieron a ser como antes.

A parte de eso, perdonar es de sabio. Tú tendrás la conciencia tranquila y la vida te irá mejor. Además no te quedarás triste por no haber perdido a un amigo.

Carla

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amistat, Carla Calado, Perdó
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Eurovisió

| 9 juny 2013

El dia 19 de Maig es va celebrar el cinquanta-setè  festival anual d’Eurovisió a Malmo (Suècia). Aquest any, degut a la crisi econòmica que estem vivint, molts països han decidit no participar-hi, ja que això comporta grans despeses. Per exemple, cada participant ha de pagar pel seu escenari  i això costa uns tres milions d’euros. Tot i això,  Espanya va optar per participar.

Jo crec que no hauríem d’haver concursat per vàries raons:

Principalment, perquè no ens convé guanyar, ja que el vencedor,  s’ha d’encarregar d’organitzar el festival l’any següent al seu país. Això vol dir, fer noves infraestructures per acollir a tanta gent només per uns dies.

En segon lloc, perquè en els últims anys les votacions no qualifiquen l’actuació en si, sinó que es basen en la relació que tenen els països entre ells. Per exemple, Noruega rep sempre la màxima puntuació de Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Aquest any, una de les raons d’haver quedat en un lloc tant baix, és perquè ni Portugal ni Andorra han participat i per tant, només hem rebut dos punts d’Itàlia i sis d’Albània.

Finalment, crec que si participem, no hauríem de cantar una cançó en una llengua que només comprenem nosaltres. Molts països, com per exemple Rússia i Alemanya, opten per cantar en anglès ja que és l’ idioma més internacional i per tant gairebé tothom pot entendre el missatge que vol donar la cançó.

En conclusió, crec que hauríem de ser autocrítics i pensar si participem per guanyar o només per intentar donar una bona imatge, ja que no participar seria acceptar que estem a un nivell inferior a la resta dels països europeus.

Pau Cuenca

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Eurovisió, Pau Cuenca
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El Show de Jim Carrey

didacabril | 9 juny 2013

Tancat a l’habitació, desde fa 20 minuts, pensant en què puc escriure a la Tertúlia. Sempre em passa el mateix. Sobre quin tema escric? La pregunta que em volta pel cap tot el temps. Com que sóc un amant del cinema, us parlaré sobre una pel·lícula molt curiosa que acabo de veure. Es titula: El Show de Truman.

El Show de Truman és un film protagintzat per Jim Carrey. Un actor que des de ben petit que m’agrada per les seves comèdies. Sempre m’ha tret un somriure amb alguna pallassada de les seves. El Show de Truman explica la història sobre un home que es diu Truman Burbank que viu en un poble ben petit i ell té una vida ben normal. El que passa és que ell no sap la veritat. En realitat, ell viu en el plató de televisió més gran del món. Dins d’aquest plató hi ha un milió de càmeres: com pot ser en un arbre, en una habitació i, fins i tot, en una tassa de te. Les càmeres tenen l’objectiu de grabar tota l’activitat de Truman. Però ell no sempre viurà enganyat. Van passant coses extranyes que ell va detectant i sospita de que tot no va molt bé. Mentre passen els dies va deduïnt que la seva vida no és normal i lluita per descobrir que és el que està passant.

Potser molta gent diu que aquesta pel·lícula és una porqueria i que és molt aburrida. Però no sempre els films s’han de mirar amb els ulls. També s’ha de pensar i reflexionar sobre els fets que passen, quin missatge ens vol dir. Sincerament m’ha distret molt. Mai havia pensat que existís una pel·lícula així. Aquests tipus de films que et deixen enganxat tots els minuts que dura, m’encanten.

Dídac

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Cinema, Dídac Abril
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Mi príncipe azul tirando a marrón oscuro

| 9 juny 2013

Cuenta la leyenda, que solo las mujeres afortunadas encuentran a su hombre perfecto.  También cuenta la leyenda, que cuando se encuentra a ese hombre perfecto, eres la más feliz del mundo mundial. Pues bien, como su propio nombre indica se trata de una “leyenda”, en las leyendas no siempre es cierto lo que dicen, ¿Por qué? Os preguntaréis, fácil, porque no sabes quién es ese hombre perfecto, que hay gente que lo nota a simple vista y que incluso sabe de qué color será la ropa que le comprará a los hijos que tenga con él, sí, seguro que hay muchas “iluminadas”, pero las mujeres normales como yo, no tienen por qué saber ese tipo de cosas. Nos fijamos demasiado en el físico y poco en cómo es la persona.

O a veces pasa, que nos imaginamos a un hombre perfecto, con todos los rasgos que nos gustaría que tuviera, y le ponemos la cara de alguien conocido, luego, ¿qué pasa? Que te acabas enamorando de ese ser creado a partir de tu mente, y esperas que la realidad sea como tú te la has imaginado. Claro está que siempre no es lo que uno espera, y, ¿luego qué ocurre? Que te decepcionas de él. Pero si la culpa es nuestra, por ingenuas, que pensamos que todos los hombres serán buenos y nos harán felices, y que los hombres malos son aquellos que aun no han madurado lo suficiente para nosotras… ¿o quizás somos nosotras a las que les falta madurar?

No lo sé, pero si sé una cosa.  Nos dejamos llevar, y hablo en “nos” porque yo también me incluyo, mucho por los sentimientos que imaginamos en la cabeza, es decir, que nos enamoramos de nuestra imaginación.

Pero no todo es malo y decepcionante, a veces pasa que nos enamoramos de alguien que de verdad es perfecto, perfecto para uno mismo, es decir, no hace falta que sea el hombre más guapo el  mundo, ni el más simpático, ni el más listo, simplemente te tiene que gustar a ti, tiene que complementarte, tiene que hacerte sentir bien.

Hay gente que no puede darse cuenta de que quizás el amor de su vida está delante suyo. No se puede dejar pasar las oportunidades que la vida te da, “lamentarse por lo que no tenemos es desperdiciar aquello que poseemos”.

Cristina Sirvent

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amor, Cristina Sirvent, Decepció, Enamorament, Imaginació
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

il mio amore è reale

| 9 juny 2013

¿Amor? Acaso es cierto eso que dicen, que el amor no entiende ni de edades, ni de culturas, ni de razas, ni de nada superficial, ¿o sólo es una patraña que nos han inculcado desde bien pequeños con esas típicas películas cursis donde su lema es “en el amor  todo vale”? Yo creo que el amor es algo que surge y que cuando surge ya no se puede parar, es como un volcán en erupción, una vez empieza a expulsar lava, no hay nada que pueda pararlo, y arrasa todo a su paso. No digo que el amor sea algo malo, pero si no se sabe llevarlo bien, puede acabar muy mal. En parte es algo peligroso, hace vulnerables a las personas, son más sensibles, y por decirlo de alguna manera, se vuelven más idiotas.

Dejemos opiniones aparte, y centrémonos en el amor a base de los años, qué pensábamos que era, y qué pensamos que es ahora, como nos afectaba antes y ahora.

Cuando éramos pequeños, y hablo de unos ocho nueve años de edad, si teníamos hermanos o hermanas mayores, veíamos como tenían “novio/novia”, y claro nosotros también queríamos tener uno, faltaría más. Pero entonces lo veíamos como una tontería absurda, ¿Qué era para entonces un novio a nuestra edad? ¿Una persona que por alguna manera es tuya, que tienes un cierto dominio en ella?

No sé, pero enseguida le decías a algún niño que si quería ser tu novio, y te decía que si, como quien dice que si a la pregunta de que si quería espaguetis para cenar. Todo muy espontáneo, pero claro, éramos niños, qué íbamos a saber.

Bien, ya tenias novio, ¿ahora qué?, ¿le dabas la mano en el recreo y fardabas de lo mayor que eras por tener un novio antes que tus amigas? Seguro que sí, y seguro que a los dos días dabas por finiquitada esa “relación”, como quien juega dos o tres días seguidos con los juguetes de los reyes, pero a la semana o así, ya te cansas y los dejas guardados en algún baúl. Claro que antes, poner fin a las relaciones era más fácil, -Oye, ya no somos novios, ¿vale? Y poco más. Porque claro, tú para qué querías tener novio, si tenías la nueva Barbie, con nuevos complementos, eso era mucho mejor, ¡dónde vamos a parar! Es decir, que ahí no había ni rastro de amor, solo era un juego, culo veo culo quiero.

A la edad de doce o trece años, ya tienes claro qué es un novio. Pero dudo mucho que se hable de amor verdadero, normalmente la gente confunde atracción y deseo, por amor. Atracción es eso de decir, -Uy, que guapo es Pepito, creo que me gusta. Y en el deseo, también puede haber unos celos por en medio. –Pepito es tan guapo, quiero que sea mi novio para que Fulanita no me lo robe.

También se podría decir que es una especie de juego, el juego de haber quien consigue salir con Pepito primero. Es entonces cuando piensas, que simplemente con cogerle la mano no hace ver que es TU novio. Es ahí cuando surge el primer beso, un tímido pero cálido beso en los labios, hace entender que es tuyo y de nadie más, ya que habéis compartido algo especial para los dos.

Has dado un paso importante, ahora piensas que ya eres mayor, te arreglas más (en el caso de las chicas), te pones ropa más bonita, incluso te maquillas, para que ese vinculo que tienes con esa persona no se rompa, si él ve a una chica más guapa o más arreglada que tú. Te empiezas a preocupar más por lo que dicen los demás de ti, y por tu aspecto. Ahora todo es superficial.

A continuación viene la difícil etapa de los 20-25 años, ya no quieres un noviete, ahora quieres una pareja. El término pareja se refiere a compartirlo todo con esa persona, la casa, el baño, el perro… es algo más serio, digamos. Como siempre todo está a flor de piel, conoces un día a un chico que te parece perfecto y en seguida le das las llaves de tu casa. Podríamos llamarlo también, “desesperación por encontrar a tu príncipe azul, antes de que las amigas de tu madre digan que ya te puedes dar prisa o se te pasará el arroz y nadie te querrá”. Es todo una carrera, a ver quién se muda de casa primero, quién se casa antes que nadie, quién decide tener hijos… y finalmente, quién se separa primero.

No te das ni cuenta y ya han pasado 10 años, tienes un crio a tu cargo que te pide juguetes y chocolate en todo momento, y muchas facturas por pagar.  Y si no tienes a nadie que te ayude, aun es mucho peor.

Creer que sabías qué era el amor, que lo dominabas a la perfección, que pensabas que nunca se acabaría, te ha llevado a la soledad. No todo tiene que ser perfecto en este juego, mucha gente suele perder la batalla, y se queda más solo que la una, piensa que ya no podrá vivir más sin aquella persona especial, y se amarga en un rincón de la habitación escuchando baladas tristes de Alex Ubago.

No siempre las cosas salen bien, no te debes ilusionar con cualquiera, al fin y al cabo, solo es un juego.

Cristina Sirvent.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amor, Competició, Compromís, Cristina Sirvent, Desànim
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

L’últim sprint!

| 9 juny 2013

Ara mateix només queda una setmana per a que acabi el curs i comenci l’estiu.

Però abans d’arribar a la millor època de l’any, la més esperada per tothom, toca suportar la setmana més dura i més pesada de tota l’ ESO. La setmana d’exàmens finals, on molta gent, en la qual m’hi incloc, es juga passar de curs i aconseguir el títol de l’ESO. És una setmana molt difícil, cosa lògica ja que tots els alumnes de 4t ja tenim el cap posat en el viatge de final de curs a Itàlia.

Durant aquest període d’exàmens és quan toca deixar de banda els hobbies, els amics, la festa, i canviar-ho per hores d’estudi. Dit així sembla una bogeria, però quan en el futur et diuen que has aprovat tot et puja un sentiment d’alegria i d’orgull, que fa que tot el que has sacrificat, que tot allò que has deixat de banda hagi valgut la pena haver-ho fet.

Jo no sóc el més indicat per parlar de temes d’estudis ja que les meves notes no són gaire altes, però almenys puc dir que a vegades val la pena sacrificar algunes coses per tal d’aconseguir els teus propòsits.

Manel

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Exàmens, Final de curs, Manel Rodríguez
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La vida…

| 9 juny 2013

Per fi s’acosta el final d’aquest curs i conjuntament l’estiu. Ara és el moment de que cadascú triï el camí que vol seguir al llarg de la seva vida. És un moment molt dur, ja que comences una nova vida: nova gent, nous paisatges, nous aires.

És una època de molt canvis, on tot el que havies obtingut durant tota la teva vida, tot allò a lo que estaves acostumat podia canviar per a sempre. Quan passes de ser un adolescent a ser un adult i has d’aprendre a prendre decisions importants, decisions que repercutiran en el teu futur. Moltes seran bones i t’ajudaran en una millora de la teva vida, d’altres potser seran dolentes, però la vida és un cúmul de decisions bones i dolentes, on qualsevol cosa que facis estarà feta perquè tu ho has volgut, sense que ningú t’hagi de dir què fer ni que dir, on tu mateix podràs ser l’amo de la teva vida.

Serà un canvi molt difícil per a tothom, per a uns més que per a altres, però és un canvi que s’ha de fer sí o sí. Serà difícil, però ningú va dir que la vida seria fàcil i els canvis que l’acompanyen tampoc.

Manel

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Canvis, Créixer, Decisions, Manel Rodríguez
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

juny 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig   jul. »
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox