Una ullada general
Josep M. Altés Riera | 18 juny 2013Buon giorno!
Quan ens van dir que no podríem anar de viatge de final de curs, ens vam endur una forta sotragada. Però nosaltres no ens vàrem rendir i amb insistència vam lluitar per dur a terme el viatge, ja que sabíem que seria realment una experiència inoblidable. I així ha estat.
Per què ha estat espectacular? Bé, per on començar?…
Després d’un dur viatge amb vaixell, a Sirmione ens van rebre amb els braços ben oberts. Tot i que poca estona, vam poder visitar la ciutat ràpidament i vam vorejar la península en un iot.
“A la vila de Verona, ens van cridar amoïnats”, perquè els faltava gent alegre que visités la ciutat de Romeu i Julieta! Que romàntic! I li vam tocar la teta…
L’endemà vam visitar la bella ciutat de Venècia, amb els seus bonics canals i la preciosa Basílica de San Marco. Quina pau va ser passar sota el pont dels sospirs amb góndola…
Al Lido di Jésolo, on era l’hotel, després d’un refrescant bany a la platja, vam llogar dues bicicletes quàdruples i aquesta població tranquil·la i harmoniosa, es transformà en un circ romà. Com a la pel·lícula de Ben Hur, nois i noies vam competir en una trepidant cursa pels carrers. Quin riure!
De Florència podríem dir mil meravelles, però una de les coses que més ens va impactar, va ser el Duomo. Una catedral immensa i decorada a la perfecció. El Ponte Vecchio, la plaça Signoria, el palau de Pitti, l’ambient, el menjar, l’hotel… Tot era impressionant però, el que ens va deixar exhausts, va ser el mític David de Miquel Angelo. A l’Acadèmia, tot just entrar em va cridar un company perquè anés on era ell i només girar el cap a la dreta, allà estava. Immens, majestuós, esculpit fins l’últim detall, amb només una onda perquè quedés clar la seva valentia per derrotar Goliath. El David de Miquel Angelo, és sens dubte, una de les peces clau de Florència.
Després de repassar-nos Florència en bicicleta, ja ens dirigíem cap a Lucca per dinar i visitar la població. Però encara faltava el millor del dia, la Torre de Pisa. Cap de nosaltres pensava que des de la punta de la torre ens arribaríem a marejar tant i tornar-nos sords. Van sonar les campanes just quan nosaltres érem al costat…
Però tot el que és bo s’acabava i el viatge no ha estat menys. Ara mateix des de l’autobús direcció a Vilassar, recordem amb enyorança però felicitat, un viatge que ha estat, i ara ja ho podem dir, espectacular!
Pau Castillo i Aaron
