LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia

Donde el corazón te lleve es una obra de Susanna Tamaro escrita el año 1994 donde se una abuela escribe unas cartas a su nieta (huérfana de sus padres y sin ningún otro familiar) cuando ella se va a estudiar a América después de aprobar la selectividad. La abuela cae enferma, ésta será una enfermedad mortal. La madre de la niña, llamada Ilaria, falleció en un accidente de tráfico cuando la niña era pequeña. También había muerto a causa de un accidente el señor Ernesto, el abuelo de la criatura. En las cartas podemos ver la relación que había mantenido la abuela con sus padres, con su hija Ilaria y con la nieta. Por desgracia la pobre abuela siempre había sido maltratada, si lo podemos llamar así, por la gente de su alrededor. Sus padres no la dejaban decidir, es decir, ella quería entrar a la universidad y como muchas otras cosas ellos no la dejaron. Cuando tuvo a Ilaria pensó que ella no sería como su madre y de tan buena y tan liberal que fue la niña pasaba de lo que la madre le decía y al final acabó con una relación nefasta. Al morir ésta, la nieta quedó a su cargo, con ella, durante la infancia, mantuvo una bonita relación. Compraron una rosa y un perro para simular el lobo y la rosa del libro del principito cuyo libro le había gustado mucho a la pequeña. Pero la adolescencia hizo cambiar a la niña y finalmente tuvieron una misma relación que mantuvo con Ilaria.

Éste ha sido un libro que gracias a las reflexiones que hace la abuela que a veces son un poco filosóficas te hacen volver a leer este fragmento e interpretar bien lo que quiere llegar a trasmitir, y a veces te hace pensar, te hace intentar llevar estas palabras al mundo real, al día a día. La frase que más me ha gustado de todo el libro ha sido la última que dice así: Quédate quieta, en silencio, y escucha a tu corazón. Y cuando te hable, levántate y ve donde él te lleve. Está muy bien pensar las cosas antes de hacerlas y realmente los humanos ya que tenemos esta habilidad la tenemos que aprovechar y sacarle el máximo partido posible pero, a diferencia de los otros seres vivos los humanos somos capaces de escuchar el corazón. A veces pensamos demasiado y no podemos o no sabemos escuchar lo que nos dice el corazón, lo que realmente sentimos, lo que realmente queremos hacer o queremos que suceda. Tenemos que ir más allá de las palabras, tenemos que llegar al fondo, a los sentimientos, que estos son los que de verdad nos hacen ser personas.

Júlia

Tenim molt de temps en endavant per pensar com ens ho podem passar bé. Tenim uns quants mesos per planejar tot el que vulguem fer, per exemple nosaltres ja començarem anant a Itàlia durant una setmana per oblidar-nos dels exàmens i passar-ho el millor possible.

Quan ja acabem el curs jo i el meu pare ens n’anirem a Cantabria com vam fer l’any passat a fer esports de risc, (canoa kraft, barranquisme, rafting…) anirem a la platja a fer body surf, amb bici per la muntanya… En general repetirem el que vam fer l’any passat. El poble on anem es diu Comillas, a Santander i anem allà perquè el meu pare té família allà i és on va néixer la seva mare, la meva àvia. El primer cop que vaig anar a Comillas vaig anar amb el meu pare, la meva mare i la meva germana i vam anar amb autocaravana, jo tenia set anys. Vam fer tot tipus d’esports i ens ho vam passar molt bé.

Tres anys més tard vam tornar però vam anar amb uns amics dels meus pares i va ser molt divertit, per la meva part crec que m’ho vaig passar millor aquesta vegada perquè els amics dels meus pares tenien dos fills una mica més grans que jo però no gaire, eren del meu caràcter i ens agradava fer el mateix: juga a futbol a la platja, fer body surf, vam anar a fer painball…

Aquest any i l’any passat vam anar a l’hotel perquè vam vendre l’autocaravana i una de les coses que m’agrada d’aquest hotel es que té camp de golf, ja que jo hi jugo.
Esperem passar-nos-ho igual de bé que els altres anys ho millor.

Marc

Just ara al final de curs és quan més hem de treballar, per dues raons: la primera perquè hem d’estudiar per intentar treure’ns el curs de sobre al juny, i no tenir que estudiar durant tot l’estiu per fer les recuperacions al setembre i arriscar-te de no aprovar i no passar de curs. I la segona es pel motiu de que ens  n’anem de viatge i hem d’aconseguir beneficis per treure’l el més barat possible. En la meva opinió aquestes dues setmanes finals de maig i la primera de juny han sigut les més pesades de tot l’any, de moment. Era el fet només de pensar que havies d’estudiar durant cada tarda ja se’m feia un infern, i a més a més hem hagut de fer treballs per recaudar diners pel viatge de final de curs.

Pel nostre viatge el que ens ha donat més diners va ser una obra de teatre celebrada al teatre La Massa que va ser tot un èxit, entre tots vam treballar molt i van ser moltes hores per preparar-ho tot i desitjar que surtís tot molt bé. A l’hora de l’actuació tots estàvem molt nerviosos per una part perquè era bastant llarga l’obra, però si algú fallava teníem un as a la màniga com per exemple si a un actor se li oblidava el seu paper teníem dues apuntadores per recordar-los els papers.

L’obra va ser tot un èxit ja que tot el teatre va omplir-se i al final de l’obra molta gent ens felicitava a tots i per nosaltres el millor de tot es que es van recaudar a prop de 2.000 euros.

Marc

La vida es curiosa, durante años uno se pregunta cual es el sentido de este baile, para qué luchar, porque la vida es una eterna pelea. Si la vida es curiosa y vueltera, llena de vericuetos, de giros absurdos, inexplicables. La vida tiene esas casualidades tan sospechosas. Tanto que nos hacen pensar que todo tiene un para qué. Sí, un sentido. La vida cambia todo el tiempo. No nos deja acostumbrarnos a un golpe que enseguida viene otro atrás. Y uno se sorprende siempre y así sigue preguntándose por el sentido de todo. Preguntándose el sentido de estar presente en el momento y el lugar equivocados. El sentido de ser buenos y malos. Habrá premios y castigos para unos y otros? Uno pasa por la vida haciéndose esas preguntas y muchas otras más pero en el fondo todo se resume en una sola: cuál es el sentido de la vida? Qué irónico, ahora empiezo a entender el sentido de la vida.
Y es asi, uno pasa la vida preguntandose por el sentido de ella. Esperando ese algo que falta y que nos hará felices. Y tal vez la respuesta, sea que la vida no tiene sentido. Que la vida simplemente se vive. Y simplemente viviendo, podamos decir al final, que nuestra vida valió la pena.

Toni

Tot va començar fa uns mesos, quan ens van proposar de representar aquesta obra de teatre com a projecte de recerca de final de curs. Al sentir aquesta notícia el meu primer pensament va ser: Realment això pot sortir bé? Sincerament pensava que l’obra no sortiria gens bé, som un grup d’adolescents que ens importen ben poc aquestes coses i això em feia no veure-ho gens clar. A mi em feia bastanta vergonya sortir davant de 300 persones a cantar, i estava gairebé segur que a tots els altres actors també.

Al principi no hi havia res que em sorprengués gaire. Cadascú tenia la seva feina assignada i la feia sense gaire ganes. Però tot va anar canviant mica en mica, i així va ser com tots ens vam anar implicant cada vegada més en aquest projecte que ja començava a tenir color. I així va ser com van anar passant els dies i com els assajos cada vegada eren millors. On tots nosaltres ens ajudavem mutuament buscant la perfecció d’aquella escena.

I així va ser com al arribar al dia de l’obra va sortir un espectacle perfecte. Aquells dies d’estudi aprenent els papers havien donat fruit, i els nervis d’última hora no van evitar que sortís una magnífica representació on el públic va quedar realment meravellat. Tots els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Jaume Almera haviem format una gran família i haviem sigut un mateix per tal d’aconseguir un èxit com el que vam aconseguir. Gràcies a tots els alumnes i professors per la feina feta.

Arnau

¿Os habéis parado algún día a pensar el que es el perdón? Pues yo sí. Un día de ésos, cuando yo no tenía nada que hacer empecé a pensar sobre el que sería el perdón y por qué perdonamos.

La conclusión que yo saqué fue que el perdón es un acto de benevolencia hacia aquellas personas que nos han hecho daño, tanto físico como emocional. Cuando perdonamos quiere decir que no estamos enfadados con esta persona, aunque nos acordaremos de lo que hizo.

¿Por qué perdonamos? perdonamos a alguien porqué la queremos o porqué  hay gente que es muy sensible y perdona cualquier cosa. Yo por ejemplo he perdonado muchas personas que  me hicieron daño. Com algunas de ellas todo volvió a la normalidad, como si nada hubiera pasado, pero la mayoria las cosas nunca más volvieron a ser como antes.

A parte de eso, perdonar es de sabio. Tú tendrás la conciencia tranquila y la vida te irá mejor. Además no te quedarás triste por no haber perdido a un amigo.

Carla

El dia 19 de Maig es va celebrar el cinquanta-setè  festival anual d’Eurovisió a Malmo (Suècia). Aquest any, degut a la crisi econòmica que estem vivint, molts països han decidit no participar-hi, ja que això comporta grans despeses. Per exemple, cada participant ha de pagar pel seu escenari  i això costa uns tres milions d’euros. Tot i això,  Espanya va optar per participar.

Jo crec que no hauríem d’haver concursat per vàries raons:

Principalment, perquè no ens convé guanyar, ja que el vencedor,  s’ha d’encarregar d’organitzar el festival l’any següent al seu país. Això vol dir, fer noves infraestructures per acollir a tanta gent només per uns dies.

En segon lloc, perquè en els últims anys les votacions no qualifiquen l’actuació en si, sinó que es basen en la relació que tenen els països entre ells. Per exemple, Noruega rep sempre la màxima puntuació de Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Aquest any, una de les raons d’haver quedat en un lloc tant baix, és perquè ni Portugal ni Andorra han participat i per tant, només hem rebut dos punts d’Itàlia i sis d’Albània.

Finalment, crec que si participem, no hauríem de cantar una cançó en una llengua que només comprenem nosaltres. Molts països, com per exemple Rússia i Alemanya, opten per cantar en anglès ja que és l’ idioma més internacional i per tant gairebé tothom pot entendre el missatge que vol donar la cançó.

En conclusió, crec que hauríem de ser autocrítics i pensar si participem per guanyar o només per intentar donar una bona imatge, ja que no participar seria acceptar que estem a un nivell inferior a la resta dels països europeus.

Pau Cuenca

Tancat a l’habitació, desde fa 20 minuts, pensant en què puc escriure a la Tertúlia. Sempre em passa el mateix. Sobre quin tema escric? La pregunta que em volta pel cap tot el temps. Com que sóc un amant del cinema, us parlaré sobre una pel·lícula molt curiosa que acabo de veure. Es titula: El Show de Truman.

El Show de Truman és un film protagintzat per Jim Carrey. Un actor que des de ben petit que m’agrada per les seves comèdies. Sempre m’ha tret un somriure amb alguna pallassada de les seves. El Show de Truman explica la història sobre un home que es diu Truman Burbank que viu en un poble ben petit i ell té una vida ben normal. El que passa és que ell no sap la veritat. En realitat, ell viu en el plató de televisió més gran del món. Dins d’aquest plató hi ha un milió de càmeres: com pot ser en un arbre, en una habitació i, fins i tot, en una tassa de te. Les càmeres tenen l’objectiu de grabar tota l’activitat de Truman. Però ell no sempre viurà enganyat. Van passant coses extranyes que ell va detectant i sospita de que tot no va molt bé. Mentre passen els dies va deduïnt que la seva vida no és normal i lluita per descobrir que és el que està passant.

Potser molta gent diu que aquesta pel·lícula és una porqueria i que és molt aburrida. Però no sempre els films s’han de mirar amb els ulls. També s’ha de pensar i reflexionar sobre els fets que passen, quin missatge ens vol dir. Sincerament m’ha distret molt. Mai havia pensat que existís una pel·lícula així. Aquests tipus de films que et deixen enganxat tots els minuts que dura, m’encanten.

Dídac

Cuenta la leyenda, que solo las mujeres afortunadas encuentran a su hombre perfecto.  También cuenta la leyenda, que cuando se encuentra a ese hombre perfecto, eres la más feliz del mundo mundial. Pues bien, como su propio nombre indica se trata de una “leyenda”, en las leyendas no siempre es cierto lo que dicen, ¿Por qué? Os preguntaréis, fácil, porque no sabes quién es ese hombre perfecto, que hay gente que lo nota a simple vista y que incluso sabe de qué color será la ropa que le comprará a los hijos que tenga con él, sí, seguro que hay muchas “iluminadas”, pero las mujeres normales como yo, no tienen por qué saber ese tipo de cosas. Nos fijamos demasiado en el físico y poco en cómo es la persona.

O a veces pasa, que nos imaginamos a un hombre perfecto, con todos los rasgos que nos gustaría que tuviera, y le ponemos la cara de alguien conocido, luego, ¿qué pasa? Que te acabas enamorando de ese ser creado a partir de tu mente, y esperas que la realidad sea como tú te la has imaginado. Claro está que siempre no es lo que uno espera, y, ¿luego qué ocurre? Que te decepcionas de él. Pero si la culpa es nuestra, por ingenuas, que pensamos que todos los hombres serán buenos y nos harán felices, y que los hombres malos son aquellos que aun no han madurado lo suficiente para nosotras… ¿o quizás somos nosotras a las que les falta madurar?

No lo sé, pero si sé una cosa.  Nos dejamos llevar, y hablo en “nos” porque yo también me incluyo, mucho por los sentimientos que imaginamos en la cabeza, es decir, que nos enamoramos de nuestra imaginación.

Pero no todo es malo y decepcionante, a veces pasa que nos enamoramos de alguien que de verdad es perfecto, perfecto para uno mismo, es decir, no hace falta que sea el hombre más guapo el  mundo, ni el más simpático, ni el más listo, simplemente te tiene que gustar a ti, tiene que complementarte, tiene que hacerte sentir bien.

Hay gente que no puede darse cuenta de que quizás el amor de su vida está delante suyo. No se puede dejar pasar las oportunidades que la vida te da, “lamentarse por lo que no tenemos es desperdiciar aquello que poseemos”.

Cristina Sirvent