LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un temps vaig escoltar per primera vegada una cançó de la que tinc molt bon record. Em va picar la curiositat des del primer moment en que vaig sentir el títol, ja que es extremadament llarg. Vaig preguntar “De qui és?”. Van respondre “Maldita Nerea”. I el meu pare ja va començar a fer bromes sobre el nom del grup i una amiga que es diu Nerea. Jo reia i pensava “No seran tan bons”, perquè per aquells volts havia perdut el gust per la música.
Al sentir-la per primer cop, a tot volum, amb una amiga cantant –cridant– la lletra, alguna cosa se’m va moure a dins. Era emoció barrejada amb ganes d’aprendre’n la lletra, de cantar-la fins quedar-me sense veu. No és la millor cançó del món, però és el que em feia sentir una de les raons que va fer que ara sigui tant important per mi.
Setmanes després, quan ja sabia la cançó de memòria i estàvem sopant amb amics a un bar, van posar la cançó a la televisió. Em vaig quedar embadalida mirant les tres pantalles per on sortia la mateixa imatge: un hospital. Tot aquell temps havia pensat – sospito que les meves amigues també- que era una cançó d’amor entre un noi i una noia. Però el que hi havia a la pantalla era una sala d’aquestes a les que ningú li agrada anar plena de nens i nenes malalts. Tothom estava rient i fent cas omís al videoclip. Puc recordar les llums grogues contra les parets del bar, el soroll de les copes que xocaven mesclats amb les rialles i converses dels clients, l’olor en aquell precís instant. Vaig guardar aquell flash en el meu subconscient i de tant en tant apareix en somnis, mentre dormo, sense que me n’adoni.
Llavors algú va dir-me “No és una cançó d’aquest tipus d’amor”, em vaig girar estranyada buscant el propietari de la veu. “Parla d’amor entre germans, amics, o família, i el desig que la malaltia no se’ls emporti”. Al acabar la frase vaig saber que aquesta cançó no sortiria mai més del meu cap.
A partir de llavors només escolto cançons que em facin sentir alguna cosa. Rabia, tristesa, alegria, melancolia, ganes de ballar… Sons que evoquin un sabor, una olor, una imatge. Que em recordin a moments precisos de la meva vida, llibres que he llegit, pel·lícules o moments tristos. Perquè al capdavall, tot i que tristos, són retalls del que he viscut que puc presumir de recordar, cosa que potser d’aquí uns anys no podré fer.

Valentina

Tictac, tictac, tictac, tictac… Me levanto, busco a tientas el reloj y le quito las pilas.

Clic, clic, clic, clic… Oigo a mi madre que está trabajando en el ordenador.

Ploc, ploc, ploc, ploc… Me he dejado el grifo del lavabo mal cerrado. Voy allí y lo aprieto bien.

Niinoo, niinoo, niinoo, niinoo… Ha pasado una ambulancia por la carretera de Cabrils. Debe de venir de la autopista. Después la volveré a oír bajar.

Din don, din don… Son las dos de la madrugada. Sólo han sonado dos campanadas de la iglesia.

Tengo sed y me levanto a beber agua.

¡Achís, achís, achís, achís! Ya le ha vuelto a dar la alergia a mi hermano pequeño.

Miau, miau, miau, miau… El gato de mis vecinos se dedica por las noches a visitar la comunidad.

¡Rrrrrrrrrrrrrr! Me levanto y voy a la habitación de mis padres. Mi padre ronca como una locomotora. Como mi madre está trabajando abajo en la sala, le doy unos golpecitos a ver si deja de rugir.

Plic, plic, plic, plic… ¡Vaya, ahora empieza a llover!

Cof, cof, cof, cof… Mi hermano mediano lleva una semana resfriado y tosiendo.

Esto es lo que me pasa los domingos por la noche. Me levanto tarde por la mañana, porque salgo el sábado y después me cuesta coger el sueño.

Probaré a contar ovejitas.

Marc Ariza

Aquest dimarts com un dia més vaig anar al gimnàs per a entrenar una mica. Després d’estar una bona estona entrenant uns companys i amics es van posar a entrenar amb mi i després d’una llarga conversa va sorgir el tema del que m’interessaria fer l’any vinent. Després d’explicar-los-hi que m’agradaria poder-me treure el batxillerat tecnològic, i amb una mica de sort, fer un mòdul superior d’esports i condició física, o bé per defecte, un d’altre sobre mecànica, per posteriorment poder fer les oposicions a bomber. Va donar la casualitat de que un dels meus companys tenia pensat fer una cosa semblant, però a ell li venia de gust treure’s un modul mitjà i un altre de superior i després fer les oposicions a bomber com jo. Varem estar parlant una estona i gràcies a ell i la seva informació em vaig adonar que podia fer de voluntari i així guanyar punts per a l’hora de fer les oposicions.

També varem parlar que la cosa estava molt difícil per a poder entrar en el cos de bombers i que calia esforçar-se molt per a poder-hi accedir. Així que ara, amb una mica més de ganes vull seguir els estudis al Jaume Almera i intentar aconseguir el títol de batxillerat.

Àlex

Quan era petit volia tenir una mascota, com molts altres nens. No passava un dia que no recordés als meus pares que m’agradaria tenir un gos, un conill o un hàmster. I, és clar, els meus pares van optar pel hàmster. Per què?  Doncs, perquè és petit i no s’ha de treure a passejar.

Me’l van regalar pel meu aniversari, juntament amb una gran gàbia plena d’atraccions per l’animal. Era molt bonic: marró amb taques negres i blanques. Se m’ha oblidat el nom que li vaig posar. Serà pel mal record que tinc d’ell?

Els primers dies de tenir-lo m’ocupava de posar-li el menjar, l’aigua i de netejar-li la gàbia. L’intentava acariciar, però ell fugia de mi. Jo volia treure’l de la gàbia i jugar amb ell, cosa difícil perquè no es deixava. Dies més tard vaig deixar d’interessar-me per ell: no li donava el menjar ni l’agua ni tampoc el netejava. Passava d’ell com ell passava de mi. Se n’havia d’ocupar el meu pare.

No el vaig tenir gaire temps. Un dia que el meu pare el va agafar per netejar la gàbia, li va fer tal mossegada al dit que vam decidir regalar-lo.

Marc Ariza

Tot just queden 26 dies perquè sigui 21 de juny. 26 dies per començar les vacances i acabar el curs.

Tots estem desitjant que arribi ja aquest dia, estem cansats d’estudiar i treballar. Només queda fer aquest esforç final i tot s’haurà acabat. Si tot va bé, la majoria de nosaltres a setembre ja començarem batxillerat, i aquí si que ens haurem d’esforçar. Però bé encara queda, ara hem d’acabar aquesta recta final, i després podrem gaudir d’aquests tres mesos, no perdre ni un segon i viure les màximes experiències possibles.

Així que a esforçar-se durant aquests breus dies, que entre el viatge, els assaigs de la obra i els caps de setmana sens redueix a menys de 15 dies. Tots podem.

Cristina

El descens no només consisteix en baixar per un camí amb salts i obstacles. El descens, és saber dir que no pots anar a alguna festa, o no pots quedar, perquè has d’entrenar. És vèncer la por a saltar aquell salt que et sembla tant difícil de fer. És ser dona i saber enroscar i desenroscar un cargol, saber canviar una roda, embrutar-te les mans de greix, estar fastigosament plena de fang… El descens és saber que hi ha molta gent millor que tu, però tot i així no rendir-te mai i sempre intentar-te superar. És tenir el cos ple de blaus. És tenir els braços destrossats i seguir entrenant. És saber-te aixecar després de cada caiguda i continuar endavant. És aguantar els nervis abans de cada competició i tremolar quan estàs a la parrilla de sortida i comença el compte enrere. És demostrar tot el que saps fer lluitant contra el cronòmetre. És sentir-te lliure al circuit. Passar-t-ho bé. És esforçar-te al màxim per aconseguir els teus somnis. Per molts és un simple esport, per mi un sentiment, una passió, un estil de vida.

Carla

Estábamos en la compañía de danza y era sábado por la tarde. Paso allí todos los sábados y no paro en todo el día. Siempre hacemos cosas distintas y, por eso, no me aburre. La directora nos dijo que aquella tarde había programada “clase sorpresa” y nosotros supusimos que vendría algún bailarín famosillo (siempre vienen bailarines a darnos clase cuando toca sorpresa). Pero esa tarde no bailamos, eso sí que era sorpresa de verdad. Vino una actriz – no sé qué obra estaba haciendo, no era conocida- y nos dio clase de interpretación.

Empezamos con caras largas, a veces juzgamos las cosas antes de hora. Yo, por ejemplo, cuando oigo “clase de interpretación” lo primero que me viene a la mente son esos actores que van en mallas recitando frases dramáticas. En lugar de eso, la chica nos sentó en medio de la sala y nos dijo “Presentaros con un secreto inconfesable, así os iré conociendo”. La chica loca no estaba, pero un poco particular sí que era. Al ver nuestras caras de indiferencia, se explicó más bien. Nos dijo que para conocer a una persona sólo basta saber un secreto, un miedo y un deseo. Dijo que podían ser cosas simples pero, según ella, con eso bastaba.

Íbamos en el tren de vuelta a casa cuando nos pusimos a pensar. ¿De verdad alguien tiene el valor de contarle sus temores o sus sueños a un desconocido? Creo que no, pero la pregunta más general sería: ¿Cuándo conocemos realmente a una persona? En el momento que nos encontramos con un desconocido, ¿qué mostramos de nosotros? Mi amiga decía que mostramos una cara externa que no tiene nada que ver con nuestro interior. Nuestra verdadera personalidad solo la compartimos con las personas a las que conocemos bien. Pero el tema está en qué hablamos de relaciones humanas, o sea, relaciones totalmente recíprocas. Por lo tanto, tenemos que tener en cuenta a las dos personas. Si solo mostramos nuestra verdadera persona cuando conocemos bien a la otra, pero resulta que la otra persona hace lo mismo, entonces nadie está mostrando su manera de ser de verdad porque nadie conoce a nadie realmente, ¿no? Ya sé que esta reflexión es un poco liosa, de hecho a mi amiga le costó entenderme. Yo intento expresarme de la manera más simple posible pero estos temas de las relaciones humanas me lían un poco. Atentos, podría ser que en el momento de simpatizar con alguien nos fijemos en la apariencia y solo nos mostremos tal como somos si encontramos al otro similar aparentemente? ¿Su similitud física nos hace pensar que lo conocemos, lo vemos más familiar o cercano? Si fuese así sería muy triste, decía mi amiga. Yo creo que es así, así de triste digo, porque personalmente yo no suelo abrirme a una persona que no tiene nada que ver conmigo exteriormente. Estamos constantemente perdiendo oportunidades de conocer a grandes personas porque nos guiamos por lo que vemos.

Mi amiga y yo no sacamos ninguna conclusión de todas estas dudas, pero escribiendo este texto, he reflexionado un poquito más. Yo diría que cuando conocemos a alguien no nos mostramos tal como somos hasta que no estamos seguros que a esa persona le vamos a gustar, porque lo último que queremos es ser rechazados. Por eso, mostramos otra cara, otra fachada, como una barrera protectora. La otra persona hace lo mismo y eso se convierte en un “tira-y-afloja” que poquito a poco puede acabar bien, si las dos partes se coordinan, o de lo contrario, si las dos partes no conectan.

Laia

Avui, un dijous com qualsevol altre he hagut d’aixecar-me a les 7:30, per a preparar-me l’esmorzar i la motxilla. Després d’això, m’he posat de camí al institut amb la meva moto i tota la pesca. Després de sis interminables hores entre les quals hi havia un control de matemàtiques, que la veritat no m’ha anat gens malament, m’he hagut de quedar amb la Júlia Montagut Mogas, una companya de classe, a assajar l’escena IX de l’obra que estem preparant a quart, tot i que a la fi no l’hem pogut assajar perquè faltava molta gent. Després hem anat a dinar la Julia i jo fora de l’institut per a poder respirar una mica, i hem tornat a entrar per fer l’assaig musical. La veritat és que aquest últim no ha sigut gaire avorrit però s’ha fet força pesat esperar a la gent per a que assagés i esperar el meu torn. Quan he sortit a la fi he anat al gimnàs i m’he esforçat tot el possible, amb l’ajuda d’un company. Me dutxat i me’n he anat cap a casa.

Després de tot aquest embolic ja tocava sopar a casa amb la família i parlar una mica amb ells, que si el meu pare m’explicava que li havia fet falta la meva ajuda avui per a fer una mudança, que ma mare havia tingut molt treball a la tenda…

I per fi després de tota aquesta moguda m’he posat a escriure aquest escrit per a fer temps abans d’anar a dormir i així poder-hi anar amb la consciència ben tranquila.

Àlex