LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En agosto del año pasado tuve un problema con mi padre. Este contratiempo se dio porque yo no quería ir de vacaciones a Cancún (México) y él sí. Discutimos un momento y no fue nada gratificante porque a nadie le gusta enfadarse con una persona querida.

En la mañana de la primera semana de agosto mi padre me dijo que quería ir a Cancún y yo no, porque hacía mal tiempo y mucho viento. Discutimos y discutimos hasta que llegamos a enfadarnos y no nos hablamos durante todo el día. A la tarde llegó mi abuelo y preguntó qué pasaba y se lo explicamos. El abuelo estuvo de acuerdo de no viajar en esos días, por las mismas razones que yo tenía. Por lo tanto me dio la razón y mi padre tuvo que cambiar de opinión y darme la razón para viajar en otro momento o día.

En conclusión, no se puede evitar una discusión si dos personas tienen opiniones distintas. Aún así se puede razonar con benevolencía para que las dos personas no se enfaden. La voz de la experiencia , mi abuelo en este caso, es la moduladora para resolver distendimientos.

Stuardo

Hace unos días, no sabría decir cuántos exactamente, leí que la memoria humana, tiene la capacidad de guardar -por decirlo de alguna manera- un uno por ciento de las vivencias.

Esta información me hizo reflexionar, y de hecho, a día de hoy, aún me da que pensar porque aunque parezca extraño, recordamos muchos más momentos insignificantes en nuestra vida, que los más relevantes, aunque estos últimos puedan ser los que más nos marquen. ‘Flashes’ de momentos concretos, probablemente sin mucha importancia, pero son los pedacitos de cada uno, o momentos significativos de tu vida, como puede ser tu primer beso, un gol en el último minuto que te da la victoria, o el momento en que conociste esa persona que tanto significa para ti.

Por otra parte, pienso que no necesariamente son estos momentos, los que tenemos grabados en la memoria, los que nos hacen crecer como personas. Las experiencias que vivimos día a día, probablemente las menos notables, son aquellas que nos hacen tener nuestro propio criterio y valoración de la vida. Por estos motivos, pienso que debemos vivir la vida paso a paso, sin saltarnos ningún momento, por pequeño que sea.

Son las pequeñas cosas las que nos hacen grandes

Aleix

El cinema és un art que crea cultura, ens ensenya i ens fa pensar, per això s’ha de continuar mantenint i potenciant i encara més ara.

Hi ha persones que van al cinema pel simple fet de sortir de casa i anar a algun lloc per no avorrir-se i així passar una bona estona. Jo, crec que el cinema no només és això. El cinema pot parlar de molts temes que ens poden influir en els nostres criteris i ens poden ensenyar coses. També s’ha de valorar el esforç que costa realitzar una pel·lícula: les interpretacions dels actors, el vestuari, els decorats, les cançons…

Quan jo hi vaig amb la meva mare, normalment veiem pel·lícules que han rebut bones crítiques i que no veuríem a casa. Abans de tot però, ens informem bastant de què tracta per poder entendre-la millor. Quan acabem de veure-la comentem què ens ha semblat i alguns aspectes que canviaríem, ens podem passar tot el camí de tornada a casa parlant, i alguns errors que podríem destacar.

Ara bé, quan vaig amb amics és totalment diferent. Anem a veure una pel·lícula qualsevol, que ens sembli entretinguda (d’acció, aventures i més acció), i per passar l’estona amb amics i parlar una estona. També parlem desprès d’haver-la vist, però d’una manera més de broma i imaginativa.

El cinema és un art, com ja he dit anteriorment, i crec que s’hauria d’invertir més en ell perquè m’agradaria que tothom volgués pugi veure pel·lícules que, li hagi agradat o no, li influirà d’alguna forma o altre. El cinema aporta molt a les nostres vides.

Alan

“Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els hi agradés i es vengués a bon preu. La meva mare ha viscut pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre i tant la meva germana com jo podríem anar caminant a l’escola. Finalment uns dies abans de Sant Joan vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes (que després es perden durant la mudança) un sol cop, però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i van trobar una a prop de l’escola Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per una part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la d’ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, podrà tenir una habitació per ella. També, en ser una casa a quatre vents, no sentiré els crits del veïns, i podré estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’m posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir els mobles, el colors de la paret, els llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que te canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es

comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores, en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona

Després de tan de temps, he arribat a la conclusió que tinc un cert apreci als meus mitjons. Porto ja bastant de temps queixant-me que no tinc espai suficient perquè m’hi càpiguen tots dins el calaix.
Farà un any la meva mare em va dir que els posés en un de més gran i al moment de fer el canvi, també aprofites per llençar-ne algun. Era una bona idea, ja que tenia mitjons que des de feia temps s’ha m’havien quedat petits. Vaig llençar alguns que estaven trencats, altres que ja no em cabien i algun més. Creia que amb el nou calaix ja en tenia prou, però resulta que no.

No sé què passa dins d’aquell calaix, potser es reprodueixen per la nit o bé la meva germana, com que li fa mandra endreçar-se els seus mitjons, m’enganya dient que són meus. Però cada dia se’m fa més difícil tancar aquell maleït calaix. Cansada de la mateixa història cada dia, decideixo enfrontar-m’hi i trobar la resposta d’aquell misteri. En treure’ls tots un altre cop del calaix, m’adono de que tornava a tenir un munt de mitjons que ja no em cabien, algún inclús es podria dir que ha viscut tota la vida amb mi, altres que els donava per desapareguts, alguns que no eren ni meus (que possiblement siguin d’alguna amiga) i d’altre que no els havia vist mai.

Això em va fer reflexionar que la culpa no la tenia ni el calaix ni els mitjons, sinó que la tenia jo. Al veure que tenia alguns que eren de quan jo tenia uns cinc anys, em va fer pensar que havia agafat un cert apreci cap aquells trossos de teixit amb dibuixos divertits, i que cada cop que em disposava a llençar-los, em feia pena.

Es podria dir que sóc una noia que li agrada guardar les coses i més aviat li costa desfer-se de les que ja no en són útils.

Mariona

Ja comença la conta enrere per acabar el curs , i com sempre aquests últims mesos són un pèl estressants. Però quan et poses a pensar que estem quasi tocant les vacances, et marxen tots els mals. Aquest estiu, no serà molt de “relax”, es podria dir, perquè em passaré la meitat de les vacances fora de casa. Les meves amigues i jo, hem decidit que aniríem una setmana a Sant Feliu de Guíxols, on una d’elles té un apartament, i així podem desconnectar de tot una mica. També, com cada any marxo a l’estranger un parell de setmanes, perquè la meva mare diu que és una bona oportunitat per aprendre bé l’Anglès.

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona

…hace un par de semanas empecé a mirar una serie llamada The Vampire Diaries. Es una serie estadounidense de género dramático, creada por Kevin Willliamson y basada en la saga de L. J. Smith. El argumento gira en torno a la vida de Elena Gilbert, una joven de 17 años, Stefan Salvatore, Damon Salvatore y otros habitantes de Mystic Falls. La ciudad esta repleta de seres sobrenaturales: vampiros, como los hermanos Salvatore; brujas como Bonnie, la mejor amiga de Elena; hombres lobo, como Tyler; incluso híbridos que son una mezcla de hombre lobo y vampiro como Klaus.

No penséis que es una saga como la de Crepúsculo. The Vampire Diaries no tiene nada que ver.
Cuando ya había visto media primera temporada comencé a obsesionarme por los vampiros. Me encantaría ser uno de ellos. Según la Real Academia Española un vampiro es un espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos.

Veréis si yo fuera una vampiresa me gustaría serlo de la siguiente manera: sin aspecto de cadáver, fuerte, con habilidades para hipnotizar y rápida. Me alimentaría de la gente mala, y con mala no me refiero a la chica que empiece a salir con el chico que me gusta, sino de gente que roba, asesina o se aprovecha de niños.

A pesar de mis “buenas” intenciones como vampiresa, preferiría que la gente pensara que soy mala, porque si ven que soy “buena”, esperarían que fuera buena, y no quiero cumplir las expectativas de nadie.

Ya que es poco probable que me convierta en vampiro voy a pensar cómo acabar con la gente que roba, asesina y se aprovecha de los niños.

Lídia

Això s’acaba. El curs arriba al seu final i amb ell es tanca un cicle, la qual cosa em fa pensar que aquest és l’últim escrit que em toca fer. La veritat és que tenia uns quants temes guardats en el disc dur del meu cap com ara de quina manera una cartera havia arribat al seu propietari després d’haver sigut robada i passar per tres mans diferents abans de tornar al seu lloc o, també, com un Jofre adult recordava des de l’any 2028 com havia estat el seu 4rt d’ESO i si, després de quinze anys, s’havien complert les seves expectatives. Mentre dubtava entre escollir l’un o l’altre, vaig adonar-me que en realitat l’objectiu final d’aquests “petits escrits” no era res més que PENSAR, aturar-se un moment i reflexionar sobre nosaltres i el nostre món interior i, per tant, els dos temes queden descartats i em decanto per valorar aquesta experiència.

Per a mi ha estat com obrir una finestra. Jo em considero una persona molt tancada i vergonyosa i mai m’ha agradat explicar les meves coses a ningú. Aquests escrits han significat un exercici de buscar en el meu interior tot allò que potser ni era conscient que hi tenia. Però el fet d’escriure-ho en un paper en blanc no em dóna la sensació que vagi destinat a cap receptor, sinó que penso que els meus pensaments esdevenen paraules que, al cap i a la fi, no són més que lletres que s’han de pitjar en el teclat.

En conclusió, afirmo que aquesta activitat que ha durat tot el curs m’ha aportat dos resultats. D’una banda, m’he hagut d’esforçar per a escriure millor, cosa que he aconseguit. D’altra banda, he après a organitzar les meves idees i a expressar-les d’una manera clara i sincera. Finalment, vull dir que aquesta manera de treballar en l’assignatura m’ha semblat molt encertada i gens pesada, ja que hem estudiat els continguts que tocaven d’una forma diferent que ha fet més dinàmic i interessant l’aprenentatge que havia d’adquirir i que he adquirit.

Jofre

Avui he sortit a córrer per la muntanya com cada dia. Sempre m’acompanya el meu fidel amic Llamp. Durant la nostra ruta (que els dies entre setmana sol ser la mateixa) ens trobem un seguit d’autèntics personatges de pel·lícula.

Mentre pugem, acostumem a trobar-nos un senyor amb una gossa. És un home d’uns 50 anys, amb aspecte hindú i que hem fa pensar amb Gandhi. El moment en que ens trobem és breu, ja que jo no puc parar a mitja pujada, però tot i així, és intens. Ens mirem i ens diem quatre coses sense gaire importància, em transmet la seva pau interior i seguim els nostres camins. Després de veure’l sempre penso que algun dia pararem i seurem, que mirarem les vistes en silenci i, llavors, em donarà un consell savi d’aquells que et fan pensar tota la vida.

Un cop a dalt, normalment estic sola. Avui,en canvi, m’he trobat un home que devia tenir uns trenta-cinc anys,era moreno i tenia uns ulls blaus que em captivaven. Jo estava recuperant l’alè i ell m’ha dit bon dia (cosa que eren les vuit de la nit), en adonar-se’n, ha rigut i ha opinat: -Magnifiques vistes,eh?- he assentit amb un somriure, ens hem mirat i ha marxat. Quin individu més atractiu!

Finalment, durant la baixada ens trobem un noi molt especial. Va passejant amb la seva gossa i mentre camina va llegint un llibre. Mai ho havia vist fins que el vaig conèixer. No para mai de llegir, a vegades si tens sort aixeca el cap i et diu adéu. Més d’un dia l’he vist a punt de caure perquè no mira per on camina, no té temps, prefereix llegir.

Aquests personatges fan que la passejada sigui més agradable, que se’m oblidi tot el que no té importància i el dia acabi “yenial”.

Joana

Són les dotze del migdia i m’he llevat fa poc. Estic escrivint aquest text mentre esmorzo unes galetes Milka de xocolata boníssimes i alhora miro per la finestra el dia tan lleig que fa. Quina pena, jo que volia anar a la platja… tota la setmana fent sol i pel cap de setmana pluja. Espero que per la nit no plogui ja que a les nou hi ha a Can Rafart la botifarrada que hem organitzat els de 4rt.  El meus pares, els meus tiets i jo hi anirem i com que jo he d’estar allà abans i a més a més em toca fer pastís doncs no puc fer gaire cosa per la tarda.
Després de dinar hauré de fer el pastís amb la meva mare, em fa molta pena fer un pastís de xocolata amb tan bona pinta i que no sigui per mi… després d’haver-lo fet, he pensat que en comptes de desaprofitar la tarda estirada al sofà mirant la televisió podria posar-me a ordenar l’armari de la meva habitació. L’hauríeu veure, està tan desordenat que gairebé mai trobo fàcilment el que vull posar-me. Ja és hora de canviar la roba de lloc i posar més a mà les camisetes de tirants que els jerseis. Em fa molta mandra però estic segura que quan ho hagi fet em sentiré millor i la meva mare es posarà contenta ja que sempre em diu que no sap com m’aclareixo amb aquest armari. A més a més, m’alegrarà obrir l’armari i veure roba acolorida d’estiu, m’animaré pensant que cada vegada queda menys per acabar les classes i que en res podré passar-me els dies tranquil·lament a la platja i a la piscina gaudint del bon temps.

Sílvia Meca