LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

Josef Mengele, ¿reconocéis este nombre? Fue el medico nazi que experimentaba con gemelos durante la segunda guerra mundial, en varios campos de concentración.  Siempre fue un interesando en saber qué ocurría dentro de las personas, y por ello tenía una gran fijación en hermanos gemelos; enfermaba a uno hasta su muerte, y al mismo tiempo mataba al otro, para una vez abiertos en canal, examinar sus órganos y poder ver las diferencias que la enfermedad en cuestión había producido en ellos.

Él, como muchos otros “científicos locos”, habían sentido curiosidad por el cuerpo humano, hasta tal punto que matarlos para hacer sus propias investigaciones no les resultaba inmoral. Sinceramente, pienso, que sin todos ellos, muchas de las enfermedades que ahora están erradicadas, seguirían pululando entre nosotros, y nadie sabría qué hacer con ellas. No quiero que penséis que estoy loca o algo parecido, pero pensadlo, la ciencia ha hecho muchos avances, avances de los cuales muchos han sido por examinar cadáveres que sufrían algún tipo de enfermedad. También es verdad que no hacía falta matar a nadie, pero muchos lo hicieron por querer saber más, querer controlar nuestro organismo, y saber qué nos ocurre, y por qué se estaba muriendo todo el barrio.

Ahora diréis que es inhumano hacer este tipo de cosas, pero si no fuera por gente como ellos, casi todos estaríamos muertos  por un simple resfriado, por la peste, por la lepra o cualquiera de ese tipo de epidemias que arrasaron por completo ciudades y países.

Para que la ciencia avance hay que haber algún tipo de sacrificio, no sacrificio de entregar a esa persona a los dioses de la lluvia, sino de que el que algo quiere algo le cuesta. Si tuvieras una enfermedad mortal, y necesitaran tu ayuda para intentar erradicarlo y poner fin a tantas muertes, ¿no harías ese sacrificio? Es decir, para salvar a X personas tienes que morir, ¿no pensarías que vale la pena sacrificarte? Yo sinceramente me sacrificaría, pero claro todo depende de los valores morales y éticos de cada persona. Mi vida es importante, ¿pero por ello tengo que pensar que la de los demás no lo es? O cambiándolo todo, si una persona tuviera que morir para que tú te salvaras, ¿no te gustaría que se sacrificara? Tu vida es una cosa muy valiosa, pero no por ello tenemos que despreciar la de los demás.

No sé si es un tema muy adecuado para escribirlo en un blog de instituto, pero ha sido algo en lo que siempre he pensado.

Cristina

Mentres passeges pel carrer, vas veient com tothom esta connectat al telèfon, tant sigui escoltant música o xatejant. Tot ve arrel de l’altre dia, que per premia de mar un home es va topar amb mi . L’home anava xatejant i alhora escoltant musica amb un altre aparell.

Aquest fet em va fer pensar que per tot arreu diuen que els de la meva generació estem sempre connectats, però el cas és que l’home devia tenir casi uns cinquanta anys. Si més no, la nostra generació no és l’única. Avui en dia tothom té un telèfon amb Internet amb el qual es comunica amb l’altre gent. Amb l’excepció d’alguns avis que no volen aprendre.

Les noves tecnologies ens estan afectant molt, ja que las persones ens concentrem més pel telèfon que en altres coses, en cas dels alumnes, els estudis. Els grans diuen que estem molt enganxats i que així no aprenem res. Però jo crec que sí, perquè aprenem a relacionar-nos, a viure amb els demés i a informar-nos.

Hi han coses que no m’agraden sobre els usos del mòbil: com els casos de dependència, aquella gent que ja no pot estar sense ell. Penso que el telèfon hauria de ser una eina i no una necessitat. L’altre cas, és quan les persones substitueixen les relacions cara a cara per les converses on-line, aïllant-se de la societat.

En conclusió, les coses poden ser bones o dolentes depenent del moment i de l’ús que se’n faci.

Laia

Miro enrere i m’adono que malauradament tornem a la trista rutina de sempre. Amb lo maques que han sigut les vacances de Setmana Santa… Crec que,  després de tants mesos esperant-les, és injust que siguin tan curtes. Però les coses són com són  i no em puc passar la vida fent el gandul.  I al cap i a la fi, què és fer el gandul? Es tenir mandra per tot. Us posaré un exemple: Jo, cada divendres, després de dinar, em proposo  fer tots els deures de la setmana següent, però havent dinat m’estiro al sofà per descansar. Al cap d’una estona em pregunto a mi mateix: “Faig els deures ara?”  I responc: “Ja els faré després, tinc tota la tarda”. No obstant mai és així, passa i passa el temps fins a arribar el diumenge a la tarda.

Si us sóc sincer, m’entristeix saber que sóc tan mandrós. Tanmateix, sóc feliç i això és el que importa. Quan aconsegueixi equilibrar la balança i no ser tan mandrós crec que les coses m’aniran molt millor.

Marc Ariza

Fa poc, algú que ara mateix no recordo em va dir que si mires el sol una estona acabes esternudant. Jo al principi no m’ho vaig creure, no trobava cap relació entre el sol i el nas, i la veritat és que encara no la trobo. Però ara tinc curiositat així que m’he documentat sobre el tema, atenció.

Aquest tipus d’esternut es diu esternut fòtic, i li passa a entre el 15 i el 25% de les persones, és una condició en la que les persones exposades a la llum brillant responen involuntàriament amb un esternut. Aquest fenomen ocorre únicament després d’haver adaptat la vista a la foscor durant més de cinc minuts. Aquest tret és transmès genèticament, en el cervell tenim un nervi anomenat trigemin que aparenta ser el responsable d’aquests esternuts. Algunes persones posseeixen una relació entre aquest nervi i el nervi que transmet els impulsos visuals al cervell.

Aquí teniu un petit resum de tot el que m’he llegit. Després de tot això li trobo una mica més de sentit als esternuts, però tot i així no m’ho acabo de creure. De totes maneres la millor manera de saber si és veritat és comprovant-ho, tots a mirar el sol.

Laura

The Hunger Games, a science fiction book, is a story written by Suzanne Collins that has been made into a film because of its success. It is set in a future time where once was North America.

The region is known as Panem, distributed in a wealthy capitol surrounded by 12 districts. The Hunger Games is a kind of reality show celebrated annually. In punishment for the behavior of some people and to remind them how powerful the capitol is. Each district must give one girl and one boy aged between 12 an 18 to participate in the games. The tributes must fight to the death. The star of the story lives in the poorest district, the twelfth. Her name is Katniss. Unfortunately, her sister is chosen but Katniss provides herself as a volunteer to save her. The other boy is Peeta, which is the baker’s son, and who has fallen in love with Katniss in secret. From then on, the games start and after many dangerous adventures, fights and deaths, Katniss and Peeta become the winners.

The plot is rather complicated because you must follow the hole story to understand it. On the other hand, you will be on edge to know what will happen next. The novelist has succeeded in creating an extremely intricate plot. As well as the characters, which are peculiar and lovely at the same time.

To sum up, I would strongly advise you not to miss the opportunity of reading this book. I believe that the writer has made a great work. I love this novel, it is my favorite.

Hope you will enjoy it, I did.

Xènia Caballero

Sembla que el bon temps va arribant, malgrat alguns dies ennuvolats, ja comencem a gaudir d’un temps agradable que fa canviar els nostres hàbits de l’hivern i ens convida a realitzar activitats més saludables pel nostre cos i la nostra ment:

Ja de bon matí t’aixeques amb més ànims, quan en obrir la finestra el sol ja apunta, el cel és clar i la temperatura s’ha suavitzat.

Aquest època de l’any convida a estar a fora, al carrer, a les terrasses, als balcons…

Els diumenges, als jardins, ja sents els veïns, i a nosaltres mateixos, preparant les barbacoes, sents la cridòria de la canalla, que sembla que deixen per una estona les pantalles i màquines i tornen a xutar la pilota.

Fins i tot et ve de gust aixecar-te d’hora i anar a córrer per la muntanya, anar a fer una partida de tennis o padel i després refrescar-te amb una bona dutxa.

Fins i tot si quedes amb un amic que viu al poble del costat, ja no fa tanta mandra anar caminant, gaudeixes de la muntanya i de les bones vistes que pots contemplar, tenint la sort de viure en un poble de la serralada litoral.

Tan sols hi ha un inconvenient quan arriba aquesta època: has de fer ”l’sprint” final en els estudis, ja que cal acabar el curs de la millor manera possible, però això també ens indica que les merescudes vacances s’apropen i aleshores si que gaudirem d’activitats a l’aire lliure i de la platja, per excel·lència.

Andreu Ruf

Amor es algo que todos, de forma voluntaria o no, hemos sentido alguna vez. Algo inexplicable, pero como tantas otras cosas referentes a los sentimientos, de existencia innegable. Y decimos sentimientos, es decir, le atribuimos el carácter de sensación, de algo perceptible por nuestros sentidos, equiparable al gusto o al olfato.
Científicamente hablando, es indiscutible que lo que captan nuestros cinco sentidos llegan a nuestro cerebro y es interpretado por procesos químicos, por corrientes eléctricas en nuestras neuronas que traducen a sensación el olor de una rosa o el sabor del azúcar. ¿Hasta qué punto el amor, como sentimiento, está en contacto con nuestros sentidos?
Partamos de que tú, como ser humano, aparte de tu cuerpo físico, eres una personalidad, un pensamiento. Eres lo que piensas, y lo que sientes. Lo que piensas está en tu cerebro, tus recuerdos, tu aprendizaje…

Andrea

La amistad no es algo de un segundo y que después se olvida, sino por el contrario es algo que va más allí del tiempo, de la distancia, de los errores, de los obstáculos, del orgullo, la amistad es algo más grande de lo que hemos aprendido con el tiempo, no es solo una palabra, tampoco es que va y viene sino que permanece. Amistad es darlo todo sin ningún egoísmo, es renunciar para dar, es callar para poder escuchar, la amistad, es como un fuego en tu interior, un fuego que se mantiene encendido sin importar lo que pueda pasar, las amistades verdaderas son aquellas que llegan en el momento indicado, pero también son aquellas que no se alejan en el momento menos indicado. En fin, podría decirles mucho más sobre las amistades verdaderas, pero quisiera centrarme en lo que es más importante, en el cuidado que debemos darle a esas amistades verdaderas; exteriormente siempre queremos mostrarnos fuertes e indestructibles, cuando en el fondo sabemos que somos seres frágiles.

Te quiero, Paca.

Andrea

La música, per a mi, és de les coses més importants que hi ha. Estic escoltant música tot el temps que puc: abans d’anar a dormir, quan menjo, quan estic a l’ordinador, quan faig exercici… És l’única cosa que em pot canviar l’estat d’ànim a l’instant, que em pot fer desconnectar en qualsevol lloc.

Des de petit sempre m’ha agradat escoltar música, vaig començar escoltant els grups dels meus pares i a poc a poc vaig anar descobrint nova música i nous grups, primer escoltava grups de rock antic i una mica de pop espanyol però a mesura que vaig anar creixent els meus gustos musicals van anar canviant i em va començar a desagradar la música espanyola, l’únic cantant espanyol que escoltava va ser Nach: un cantant de rap encara que no m’agradava el rap en general. A part de Nach, vaig començar a augmentar el meu repertori amb grups de rock,grunge i heavy metal en general.

A tercer vaig conèixer al Sergi, un noi al que li agradava molt el Rap. A poc a poc, em va anar enganxant la seva passió per aquest gènere musical i vaig anar descobrint nous cantants fins al punt en que es va convertir un dels meus gèneres preferits. Més tard, vaig conèixer a uns amics als que els agradava la música electrònica i encara que jo mai m’havia interessat per aquell tipus de música també he acabat sentit algunes coses així que al final he acabat escoltant quasi de tot.

El que vull dir amb tot això és que és bo descobrir nova música i que l’important és que et transmeti alguna cosa i t’ajudi a reflexionar o simplement a desconnectar quan ho necessitis.

Per últim deixo aquí alguns grups amb cançons que m’agraden per als que els interessi descobrir nova música: SOAD – Chop Suey, Aerials; Violadores del Verso – Filosofia y Letras; Nach- Nada ni nadie, Manifiesto; Metallica – One, Unforgiven 2; Biffy Clyro – God and Satan; Sho Hai – De paso; Rapsusklei – Dando y Perdiendo, Nirvana – Smell Like Teen Spirit…

Guillem