LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, com un dia qualsevol, en tornar del colegi i desprès de dinar, m’he posat a ordenar el garatge, la qual cosa ja feia un bon temps que em rondava per el cap. Desprès de ordenar-ho tot i inflar les rodes de les meves bicicletes he pensat en vendre-me-les, així que m’hi he posat, he passat un drap moll per tal de tornar-les-hi el seu antic aspecte i les hi he fet unes fotografies. Portat pel sentiment de melancolia que sentia per les meves antigues bicicletes les hi he donar una volta pel veïnat, quan, de cop i volta m’he adonat de que la maneta del canvi d’una de les bicicletes estava trencada així que l’he guardat i he rumiat durant un bon rato si de debò aquella maneta era trencada l’últim cop que jo vaig agafar la bicicleta. Convençut de que no era aquell el seu estat l’últim cop que jo la vaig utilitzar, he començat a pensar en la facilitat que tenen les coses per trencar-se.
Com una de les lleis universals dicta, ”si alguna cosa dolenta pot passar, passarà”, he arribat a la conclusió que les coses en el moment precís que ens fan falta, de cop i volta no funcionen, no les trobem, o en el meu cas estan fetes malbé. Això em sembla una idea molt lletja ja que és molt trist aquest fet, però com tot en aquesta vida s’ha de lluitar pel que volem i pel que ens estimem així que m’he posat a buscar recanvis, una acció força inútil però tant és. Desprès m’ho he pensat bé i he arribat a la conclusió de que al decathlon hi haurien recanvis així que m’hi he posat en marxa i per sort tot ha anat bé i he pogut arreglar la meva antiga bicicleta, aquella bicicleta que un cop vaig estimar tant.
Àlex