LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, dijous un dia com qualsevol altre m’he aixecat del llit a dos quarts de vuit per a vestir-me, rentar-me la cara, fer-me el esmorzar, la motxilla, bé el que acostumem a fer quan ens despertem. Però avui porto una idea diferent al cap; penso anar a buscar un tub d’escap per a la meva moto després d’acabar el cole i dinar, clar. Comprant aquest tub intentaré optimitzar el funcionament de la moto, n’estic molt entusiasmat, ja que, un dels meus passatemps consisteix en mantenir en bon estat la meva moto i donar voltes amb ella.

Dons dit i fet, després de sis hores al cole passant força nerviosisme em dirigeixo cap a casa per a dinar, posteriorment tinc pensat fer una mica de deures i anar cap a l’estació. Com és habitual compro el tiquet i em destino a esperar el tren, sense res de particular, excepte, perqué un home molt gros em pregunta a quina direcció està una parada de la que no m’en recordo però jo li recomano que pregunti a l’encarregat i així lliurar-me d’equivocacions.

Un cop al tren i després de passar unes quantes parades assegut sol direcció a Barcelona, una noia que tindria la meva edat entra al tren i s’asseu just davant meu, una cosa que no em molesta en absolut ja que així com a mínim no estaria tan avorrit. Però per a la meva sorpresa, ella, deuria estar molt cansada perquè es va passar tot el trajecte adormint-se sobre la seva ma, la qual cosa es graciossísima ja que constantment sembla que es caigui del seient.

Després de fer el tracte sense cap problema, i guardar el tub en una bossa ja que estava molt greixós, em vaig trobar al meu amic Josep Moreno, el qual també va ser un antic company de classe, però no ens anem del tema, després de saludar-lo amb molt d’èmfasi ens varem posar a la cua i ens varem dirigir cap a Vilassar de Dalt, li vaig explicar tot el que se’m passava per el cap, tot allò de la noia, que estava molt content per el meu tub nou, ell també em va explicar part de la seva vida i va resultar tot plegat molt entretingut. Amb aquest escrit el que intento explicar és què un dia qualsevol ja sigui bo o dolent, pot millorar tot i què sigui per casualitat.

Àlex

Escribo para agradecer a una persona que un día escribió algo sobre mí. Esa persona me alegró el día y hizo de mi una persona más feliz. A través  de lo que me escribió obtuve más confianza conmigo y pude saber lo que ella pensaba de mi. Gracias a ello, hemos podidos descubrir cosas la una de la otra.

Quiero decirle también que estoy muy agradecida por este detalle que nunca olvidaré. Contarle que es de una las mejores personas que he conocido. Darle las gracias por todas esas veces que me ha ayudado, tanto en clase como en la vida cotidiana.

Concluyendo, muchas gracias por tu compañerismo y su amistad. Que cada día puedas descubrir cosas nuevas y conocer a personas que te hagan feliz.

Gracias por todo tu cariño y apoyo.

Siempre tuya,

Carla

Avui, com un dia qualsevol, en tornar del colegi i desprès de dinar, m’he posat a ordenar el garatge, la qual cosa ja feia un bon temps que em rondava per el cap. Desprès de ordenar-ho tot i inflar les rodes de les meves bicicletes he pensat en vendre-me-les, així que m’hi he posat, he passat un drap moll per tal de tornar-les-hi el seu antic aspecte i les hi he fet unes fotografies. Portat pel sentiment de melancolia que sentia per les meves antigues bicicletes les hi he donar una volta pel veïnat, quan, de cop i volta m’he adonat de que la maneta del canvi d’una de les bicicletes estava trencada així que l’he guardat i he rumiat durant un bon rato si de debò aquella maneta era trencada l’últim cop que jo vaig agafar la bicicleta. Convençut de que no era aquell el seu estat l’últim cop que jo la vaig utilitzar, he començat a pensar en la facilitat que tenen les coses per trencar-se.
Com una de les lleis universals dicta, ”si alguna cosa dolenta pot passar, passarà”, he arribat a la conclusió que les coses en el moment precís que ens fan falta, de cop i volta no funcionen, no les trobem, o en el meu cas estan fetes malbé. Això em sembla una idea molt lletja ja que és molt trist aquest fet, però com tot en aquesta vida s’ha de lluitar pel que volem i pel que ens estimem així que m’he posat a buscar recanvis, una acció força inútil però tant és. Desprès m’ho he pensat bé i he arribat a la conclusió de que al decathlon hi haurien recanvis així que m’hi he posat en marxa i per sort tot ha anat bé i he pogut arreglar la meva antiga bicicleta, aquella bicicleta que un cop vaig estimar tant.
Àlex

Querido diario,
Espera.
En realidad, la presentación está mal hecha. ¿Querido diario? Tú no me conoces ni yo a ti, así que dejémonos de confianzas. Ahora empezaremos a hablar como si nada hubiera sucedido, volvemos al principio anónimo que todo diario debe tener.
Hola diario,
Vuelve a esperar.
He aquí otro problema. ¿Qué clase de ente levantador de ánimos eres si ni siquiera tienes nombre? No sé tú, pero no suelo explicar mis problemas a la gente desconocida, (y menos escribírselos en una libreta verde con un lazo color crema). ¡Menuda estupidez! Cierto es que tú tampoco sabes el mío, pero ahora te toca aguardar a que yo te lo explique todo y después juzgas si soy digna de confianza. Para resolver conflictos, te voy a poner un nombre sencillo, fácil de escribir, bonito. Te llamarás Andromeda023. Porque sabías que no eras la primera, ¿verdad? De hecho, no eres ni la última. Eres uno de los tantos diarios que me han regalado en mis cumpleaños. ¿Es que tengo cara de tener serios problemas? Porque la gente se empeña en que escriba todo, a todas horas, haga lo que haga. Pero como comprenderás, no voy a llevarte a mi lado mientras voy al baño…. ¡Oh, no te entristezcas! Que no seas la única no significa que no te tenga aprecio. De hecho, mi color preferido es el verde. Está bien, Andromeda023. Volvamos al principio.
Hola Andromeda023,
Me voy a presentar. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo 16 años…
Lo siento, me gusta interrumpir. Es que, verás, ahora tengo dieciséis años, pero dentro de unos meses tendré diecisiete, como toda humana normal y corriente. Y el problema es que si tengo que hacer una presentación cada vez que haga años es un poco complicado. Así que para evitar confusiones te especificaré cuando tendré diecisiete y cuando tuve quince.
Hola Andromeda023,
Me presento. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo dieciséis años, aunque dentro de ocho meses y dieciocho días cumpliré diecisiete. No creo que escribir un uno y un siete cambie mi vida de alguna manera, pero la verdad es que tengo ganas de cumplirlos.
Hoy es el cumpleaños de mi hermana, cumple ocho. Esa es la edad que yo tenía cuando ella nació, así que si haces cuentas, (porque sabes matemáticas, ¿verdad?), ahora tengo el doble que ella. No es la mitad de mi estatura, ni tampoco de mi peso. Ni siquiera es la mitad de algo mío, así que la edad es solo un detalle sin importancia este día. Pero a mí me sorprende. Cómo pasa de rápido el tiempo, cómo la he visto crecer. Las veces que ha llorado, reído, se ha enfadado… Su primer “novio”, su primer diente. La primera caída, el primer salto. El primer puñetazo seguido de un abrazo. Porque mi hermana es peleona, se parece a uno de esos perros enanos-¿Cómo se llaman? ¿Chihuahuas?- que ladran y saltan como locos por las casas. Mi hermana no tiene ni hocico ni cola, pero muchas veces tenerla al lado saltando es como estar pendiente de lo que desea un perro, algo que no puedes descifrar. Vas tanteando y probando cosas esperando que te deje ya en paz y poder acabar los deberes de ética.
Lo cierto es que yo no tengo perro, solo dos gatas. Ayer una de las gatas – Blanqueta, la del pelaje más negro de las dos- maullaba todo el rato, pidiendo (supuse) comida. Pero a la que le llené el plato me siguió y sus maullidos se me clavaron en el cerebro. Me daba tanta pena que hice de todo: le llené el cuenco de agua, la dejé pasar a casa por si quería comodidad, le di comida de humanos, le cambié la arena aunque no la usa nunca y la acaricié un rato. Nada de esto surgió efecto, así que harta de todo me fui fuera a dar una vuelta. Cuando llegué a la casa de madera que hice a la edad de seis años, vi cinco gatos pequeños con la madre de Blanqueta. Resulta que había parido, y lo que quería no era comida. Ahora me siento aún más estúpida.
¿Tú qué opinas? Por supuesto, como sólo eres un cuaderno en blanco al que la gente le cuenta sus cosas como si le estuviera escuchando, no puedes responderme. Y ya que no puedes escucharme –porque ni siquiera tienes oídos – ni responderme, significa que he pasado minutos detallándome a mi misma mis preocupaciones, por si no me sentía bastante ridícula ya con 25 diarios. Gracias por nada, Andromeda023.
PD: ¡Tenía razón con lo de las confianzas!

Valentina

Fa dos trimestres que vaig a un taller per a joves escriptors a l’Ateneu Barcelonès. És una experiència nova, fresca, que m’aporta una mica de canvi a la rutina de l’Institut cada dia. Estic intentant exprimir-la al màxim i fruir molt el temps que em queda, que aviat s’acabarà. I no és difícil, perquè m’agrada molt escriure i llegir i és pràcticament tot el que fem al taller. Però el que sobretot em facilita això és la gent que hi ha. Persones que, com jo, volien passar dues hores a la setmana fent el que més els agradava. Som nou noies; el trimestre passat érem nou noies i un noi.
Una d’aquestes noies es diu Pati i al primer moment ja em va sorprendre. Estava des del primer trimestre i escrivia una història que em va enganxar molt. Però just la setmana passada vam descobrir que tenim moltes coses en comú i que tenim els mateixos gustos. Em va dir que li recomanés llibres, però resulta que tots els que li deia se’ls havia llegit. El mateix va passar amb la música, totes les que li deia les tenia al mòbil, preparades per escoltar-les. Llavors em va preguntar si coneixia Studio Ghibli, un estudi japonès d’animació. Em vaig quedar de pedra. Es clar que el coneixia! Ha fet pel·lícules increïbles que ara faig mirar a la meva germana, per descontaminar-la de les sèries que fan a la televisió. Ens vam emocionar molt i vam començar a dir-nos títols de pel·lícules per veure.
A causa d’això m’he enganxat a mirar un altre cop els films i gairebé no he sortit de casa. Ara tinc una llista pendent de títols, poc temps per fer deures, però una noia que fa por, perquè és gairebé la meva clon.

Valentina

Un 24 de desembre de fa 6 anys, el meu germà i jo ens vam emportar una gran sorpresa. Abans de fer cagar al tió, els meus pares ens van dir que no sortíssim de l’habitació del meu germà i que no deixéssim de cantar cançons de nadal fins que ells no ens diguessin el contrari.

Després de varies cançons ens van avisar que ja podiem sortir i anar a fer cagar el tió; Caga tió, atmetlles i turrons, si no cagues bé et donarem un cop de bastó! Pam. Sota la manta hi havia una caixa, la vàrem obrir intrigats i es va alçar un cap que girava d’un costat a l’altre. No m’ho podia creure, era un gos! Havia donat resultat que dies abans les úniques paraules que pronunciàvem fossin: volem un gos. Ens va costar triar el nom, però al final ens vam decidir: Fosca. No és un nom molt original ja que és blanca amb taques marrons, però a vegades ho penso i sé que és el millor nom que podria tenir perquè ella és fosca i em segueix a tots llocs, com la meva ombra.

És irònic com una cosa tan petita, pugui significar una cosa tan gran. I és que ella no és com tots els gossos. A vegades penso que no sap bordar perquè rares vegades l’he sentida. És molt tranquila i si et veu trist no es mou del teu costat; sembla que entengui el que li dius i fins i tot és millor que alguna persona.

Carla

Com ja sabreu, una de les coses que em caracteritzen, és que sóc un apasionat del futbol. Des de ben petit que hi jugo. Vaig començar jugant a l’equip del meu poble, al Vilassar de Dalt, però quan era petit vaig rebre trucades d’entrenadors que estaven interessats en mi, i vaig marxar. Estava indecís per marxar a un equip o l’altre, que encara que un fos millor, per la categoria a la que jugava, vaig decidir finalment anar a l’altre. Ja fa cinc anys que jugo a aquest equip, el Premià de Mar. Quan vaig arribar, vaig trobar-me a una gent fabulosa, no només perquè siguin bons jugadors, també són grans persones.

Durant aquests cinc anys, han anat marxant gent i arribant d’altres. He passat per experiències que m’han marcat molt, i que no oblidaré mai a la vida. Al final de cada temporada, l’entrenador em deia que volia comptar amb mi per la temporada vinent, i aquest any no ha sigut menys. Fa uns dies, abans de començar el partit que podria ser l’últim amb aquest equip, l’entrenador em va dir que em volia per la temporada següent.

Aquesta temporada ha sigut molt difícil per a mi, perquè he estat lesionat de l’esquena força temps, i m’ha impedit ser el jugador que era al principi de la temporada. Ha sigut un any dur, no confiava en mi mateix, i ja no jugava els minuts que ho feia abans. Tot això, m’ha fet pensar que hauria de tornar a l’equip del poble, amb els amics de la infància, però em costa moltíssim prendre aquesta decisió… I a més, l’any que ve hauré d’agafar l’autobús si vull seguir jugant al Premià, cosa que em fa molta mandra. Ja hi tornem, un altre cop indecís!

És molt trist deixar a companys que fa anys que coneixes i que t’han tractat tan bé, i que potser no els tornis a veure mai més. És una de les coses que té el futbol, les amistats que hi fas. S’ha acabat la temporada i ja haig de decidir què fer la temporada vinent. El més segur és que marxi, però em costa molt fer-ho…

David