LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Després de tan de temps, he arribat a la conclusió que tinc un cert apreci als meus mitjons. Porto ja bastant de temps queixant-me que no tinc espai suficient perquè m’hi càpiguen tots dins el calaix.
Farà un any la meva mare em va dir que els posés en un de més gran i al moment de fer el canvi, també aprofites per llençar-ne algun. Era una bona idea, ja que tenia mitjons que des de feia temps s’ha m’havien quedat petits. Vaig llençar alguns que estaven trencats, altres que ja no em cabien i algun més. Creia que amb el nou calaix ja en tenia prou, però resulta que no.

No sé què passa dins d’aquell calaix, potser es reprodueixen per la nit o bé la meva germana, com que li fa mandra endreçar-se els seus mitjons, m’enganya dient que són meus. Però cada dia se’m fa més difícil tancar aquell maleït calaix. Cansada de la mateixa història cada dia, decideixo enfrontar-m’hi i trobar la resposta d’aquell misteri. En treure’ls tots un altre cop del calaix, m’adono de que tornava a tenir un munt de mitjons que ja no em cabien, algún inclús es podria dir que ha viscut tota la vida amb mi, altres que els donava per desapareguts, alguns que no eren ni meus (que possiblement siguin d’alguna amiga) i d’altre que no els havia vist mai.

Això em va fer reflexionar que la culpa no la tenia ni el calaix ni els mitjons, sinó que la tenia jo. Al veure que tenia alguns que eren de quan jo tenia uns cinc anys, em va fer pensar que havia agafat un cert apreci cap aquells trossos de teixit amb dibuixos divertits, i que cada cop que em disposava a llençar-los, em feia pena.

Es podria dir que sóc una noia que li agrada guardar les coses i més aviat li costa desfer-se de les que ja no en són útils.

Mariona