LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

El dijous passat era una tarda normal i corrent, jo estava esperant per anar a entrenar i mentre arribava l’hora vaig anar a preparar-me el berenar. Vaig preparar-me un sandvitx de Nutella, un berenar fàcil i que no costa gens de mastegar. Mentre em disposava a fer-li la primera mossegada vaig notar una sensació que em resultava familiar: m’havia partit la dent del davant. Vaig trobar-me el tros de dent que em faltava en el sandvitx. Vaig pensar que de les quatre vegades (o cinc? No ho sé, ja he perdut el compte) que m’havia trencat la mateixa dent aquesta era la manera més ridícula de fer-ho.

De seguida vaig trucar a la meva mare perquè ho sabés i no s’emportés un ensurt al veure’m sense dent. La meva mare ja s’ho va prendre amb una serenitat i paciència digna dels experts. Doncs sí, sí que ho és, aquesta mala noticia ja l’ha sentida bastants cops, i cada vegada ho porta millor. Aclareixo, la reconstrucció d’una dent et pot costar un ull de la cara, i això als meus pares no els fa cap gràcia (ni a ells ni a ningú).

A mi es al primer que li sap greu això, però es que tinc molta mala sort, a vegades penso que no hi puc fer res. Tots els cops em van a parar a les dents, el meu punt fràgil. Però no sóc l’únic que li passa això, sinó que li preguntin al pobre d’ Aquil·les.

Pels que no ho sàpiguen, Aquil·les va ser un guerrer grec que el van batejar amb una aigua que el feia ser immortal, però el van agafar del taló i aquell lloc era el seu únic punt feble. A la guerra de Troia li va caure una llança, endevineu a on li va caure? Pels que hagueu pensat en el taló heu encertat. Va tenir la mala sort de que li caigués en el seu punt fràgil.

He escrit aquest article perquè més d’un company m’ha dit “patós´´, burro, empanat, i altra mena de petits insults, només pel fet de que se m’hagin trencat les dents diverses vegades. Que quedi clar que m’ho diuen en broma, però si ho diuen es perquè ho pensen.

Doncs, només dir que a Aquil·les li va passar el mateix. Bé, no exactament, a ell li va passar una vegada, suficient perquè s’hi quedés, ja m’heu entès. Però estic ben segur que si se n’hagués sortit li hauria tornat a passar una altra vegada.

Marc Valldosera Martinez

Plogui o no, l’aigua és un be escàs durant tot l’any i no n’hem de fer un ús irracional i innecessari. Racionalitzar-ne el consum no és tan difícil i, sobretot el que hem d’evitar és malgastar-la.

Hem crescut en una societat en la que amb tan sols girar un mànec se’ns proporciona aquest bé tant necessari per a la subsistència de l’home i, segurament, degut a aquesta facilitat amb la que podem disposar del bé sigui la raó per la qual moltes persones encara no es fan a la idea de la necessitat d’aquesta i les conseqüències que poden derivar-se del mal ús. Tot i les facilitats que se’ns presenten pel consum de l’aigua, aquesta és un bé escàs. Ja sigui a les escoles, com a les cases, esplais… es treballa per conscienciar a la gent per a que no es malbarati però, tot i això, la feina que es fa no és suficient.

Per tant, tot i viure una realitat que no ens acaba de deixar veure les conseqüències que les generacions futures podrien patir, hem de treballar per a conscienciar que no es malgasti l’aigua. És una realitat que les persones es pensin que l’ús particular que fan elles mateixes de l’aigua ja és suficient per treballar el no malbaratament d’aquesta, però no és així, o com a mínim, no hauria de ser així. Mai són suficients les restriccions que puguin fer les persones d’aquest bé mentre existeixi l’escassetat, per tant, sempre hem d’intentar fer un ús el menys malbaratador possible

Pol