LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de fa uns anys enrere estem patint una crisi econòmica mundial. Aquesta és una crisi capitalista, ja que el nostre sistema econòmic es basa en els diners i el lliure mercat.

El capitalisme s’ha basat durant molts anys en moments econòmics d’ auge, on la gent ha viscut per sobre les seves possibilitats (com que la economia anava bé les persones s’hipotecaven, invertien els seus diners…) i d’altres moments de davallades on la població es troba amb un munt de crèdits hipotecaris, inversions econòmiques que no donen el resultat esperat… als que no es poden fer front.

Doncs bé, el capitalisme és bàsicament això, moments en els que a la gent li va bé econòmicament i veu les coses clares i d’altres en que aquestes mateixes persones els hi costa tirar endavant i arribar a final de mes. Però, tot i que el capitalisme es basi en aquestes dues etapes de “benestar econòmic” i “malestar econòmic” les persones segueixen apostant per un model així. Aquestes defensen un model capitalista perquè és l’únic que els hi permet en algun moment de les seves vides puguin tenir tot allò que volen o necessiten (dins d’uns límits) encara que totes aquestes coses no pertanyin realment a ells, sino als bancs. Això és degut a l’avarícia i l’egoisme de les persones, que prefereixen tenir algo encara que els altres no tinguin pràcticament res, tot i que desprès els hi toqui ser a ells les víctimes.

Davant de tot això la meva pregunta és la següent: per que cada cop que falla el sistema (capitalista) en comptes de reiniciar-lo no es canvia?

Pol Samon

Ens agrada o ens desagrada aquesta paraula? Gairebé tothom, per no dir tothom utilitzem aquesta expressió alguna vegada, però no sempre amb la mateixa finalitat. Uns la utilitzem per preguntar alguna cosa que no acabem d’entendre i d’altres ho fem quan ens estranya alguna cosa i volem que ens la expliquin.

Malauradament no sempre obtenim una resposta, ja que, a vegades no ens volen dir la veritat o en aquell moment no se sap la resposta. Per exemple, si algú ens pregunta per què hem suspès l’examen de matemàtiques nosaltres podem respondre fàcilment, ja sigui perquè no hem estudiat o perquè no ens ha anat massa bé. En canvi, si se’ns mor algun familiar, sempre preguntem per què. Aquestes són les típiques preguntes que mai no tenen resposta. Per molt que en aquell moment ens diguin que ja era gran i que és llei de vida, sempre ens seguirem preguntant per què.

A vegades està bé no trobar-li una resposta a tot, ja que no sempre ens hem de preocupar massa de tot el que ens envolta, però a vegades ens agradaria saber més del que sabem.

A mi personalment m’ha passat bastant sovint. De tant en tant preguntem coses per preguntar, encara que no en vulguem saber la resposta, simplement ho fem perquè en aquell moment ens venia de gust preguntar-ho. En canvi, quan hauríem de preguntar una cosa important, no ho fem, ja pot ser per por o perquè existeixi la possibilitat que no ens agradi la resposta.

Itziar

La meva habitació és molt petita, de fet està feta a mida i a sobre del meu llit hi ha armaris i prestatgeries. Bé doncs, concretament sobre el capçal del meu catre hi tinc enganxades unes enganxines molt peculiars. La veritat és que fa molt de temps que les hi vaig posar, però fins ara mai no se m’hagués passat pel cap parlar sobre elles.

La qüestió és que aquestes enganxines desprenen llum, però prèviament l’han hagut de rebre. Aquí és on volia arribar. No s’il·luminen sempre, ja que si només els toca la llum de la làmpada, no hi ha manera de veure-les quan és fosc, en canvi, si hi toca directament el sol, per la nit es veuen perfectament.

Aquestes enganxines estan disposades de manera especial. Tinc dos tipus diferents: en primer lloc hi ha una mena de monstres, els quals no brillen gaire i en segon lloc hi ha unes especials que són lletres. Amb aquestes lletres he format paraules i he pogut aconseguir els noms dels meus pares i del meu germà.

Així doncs, cada nit marxo a dormir recordant-los i el primer que veig en obrir els ulls són els seus noms. Em fan sentir feliç, aquestes enganxines, és més, el dia que les tregui les trobaré a faltar.

Itziar

Des de que era petita sempre havia volgut un germà. Quan tan sols tenia dos anys, la meva mare es va tornar a quedar embarassada. Encara era petita per poder-lo cuidar jo sola, però no em separava d’ell en ningun moment. Era la meva joguineta. Sempre feia veure que era el meu nadó per cuidar-lo a totes hores. El temps va anar passant i tots dos vam anar creixent. Tan sols ens portem dos anys de diferència però ens continuem barallant contínuament. Sempre el provoco, m’encanta. M’agrada quan es fica a la defensiva i es fa la víctima. Encara que ja no li digui, me l’estimo moltíssim i si li passes alguna cosa, seria la primera en preocupar-me. No canviaria al meu germà per res del món. Sol en tinc un i no en vull més. Des de petita que és la meva il·lusió i ho continuarà sent fins la meva mort. Ell és una part de mi, que sempre estarà al meu costat i l’ajudaré en tot moment. A hores d’ara, em diverteixo mirant pel·lícules, recordant vells moments, ajudant-nos mútuament, mentint a la mare per protegir-nos un a l’altre, barallant-nos o riure’ns de qualsevol tonteria. És el meu germà petit que sempre he desitjat i he tingut, i per aquest motiu mai el deixaré d’estimar.
T’estimo Ivan.
Judith

L’altre dia va venir en Joan Tardà, diputat d’ERC, al nostre institut a parlar-nos sobre l’ensenyament públic i tots els desastres que està fent el govern espanyol.

Va ser una xerrada molt interessant per a tots. A mi personalment em va apassionar molt la seva manera de raonar, explicar i el que més va ser com defensava el nostre país Català.

Fa prop més d’una setmana es va establir una nova llei, la qual deia que quan un alumne demani que la classe es faci amb castellà, només per un alumne, el professor ha d’explicar amb castellà.

Joan tardà quan va anar al Congrés dels Diputats indignat per aquesta nova norma, va explicar que per la mateixa proporció, al Congrés, si un vol que es parli amb català s’ha de canviar l’idioma que s’està parlant, al català.

Així doncs ell va començar a parlar amb català. L’encarregat de la sala va haver d’avisar-lo perquè no creés un conflicte. Joan tardà es va girar i continuà amb lo seu, amb català evidentment, l’encarregat el va avisar per segon cop i el va advertir que si seguia parlant amb català l’expulsaria del congrés. Ell segur d’ell mateix no va fer ni cas a aquelles paraules i va seguir parlant amb català, aleshores el van expulsar del congrés.

Que un diputat defensa el català arriscant-se d’aquesta manera, és fantàstic per part meva. Aquest home per mi és un bon català i no tots els altres que s’haguessin fet enrere en aquest cas. Joan tardà, és el meu ídol.

Guillem

No fa molt va ser el meu aniversari. No he fet gran cosa, però al menys l’he celebrat. No puc creure com els anys passen volant, encara recordo quan era petita i ara, d’aquí poc, entraré a la maduresa.

Amb els anys m’he fet gran, responsable i una mica més sàvia. Estic orgullosa de tot el que he fet fins ara i espero fer el millor possible sempre. Penso que totes les edats són edats per ser feliç, però en realitat els anys més feliços són aquels en que aprofites tot i totes les oportunitats. Però, crec que només hi ha una època en la vida de cada persona per somiar, fer plans i realitza-los encara que es plantegin dificultats.

Per a mi aquest és més un any per recordar els moments viscuts, descobrir coses noves i pensar el que faré en el futur. Cada dia que passa tinc més coratge i desafio a totes aquelles mancances meves per millorar com a persona i intento redimir les pors que tinc. Espero que en aquest any pugui fer nous amics, ajudar les persones i superar els meus límits.

Sé que moltes persones em necessiten i, per aquest motiu, m’esforço al màxim per estar allà quan ho necessiten. Però per altres no sóc més que una simple persona que viu en aquest món. I per això jo visc per aquells que realment val la pena lluitar i tenir-los al meu costat.

Tots el dies agraeïxo a Déu per tot el que m’ha donat i per continuar any rere any sent la mateixa.

La nostra existència no és més que un curt període de llum entre dues eternitats de la foscor.

Carla.

Des de petits ens obliguen a elegir coses que ens definiran quan siguem grans i això a mi no m’acaba d’agradar massa, no dic que estigui malament del tot ja que com més grans ens fem, més decisions hem de prendre sobre nosaltres mateixos i que només ens afectaran a nosaltres. Però tot i així crec que ens fan prendre masses decisions de joves i hauríem de poder negar-nos a respondre-les a tan primerenca edat.

Amb 10 i 12 anys ja tenia varies opcions sobre que volia ser de gran, oficis com ara actor, periodista o investigador eren els que més m’agradaven i fins i tot vaig arribar a plantejar-me seriosament ser actor. Per aquesta raó amb 12 anys em vaig apuntar a l’escola de teatre de La Massa a Vilassar de Dalt, però amb 14 anys ja no m’agradava tant, potser per vergonya o perquè em vaig interessar més pel futbol. Per tant, del meu cap va desaparèixer l’idea de ser actor i em vaig apuntar a futbol.

Durant tots aquests anys a l’ESO no m’he plantejat que volia estudiar quan acabés, una de les raons es perquè no estava gens informat sobre quines sortides hi havia, i l’altra perquè no sabia què volia fer, no tenia cap idea del que més m’agradava llavors.

Fa ben poc vaig plantejar-me què volia fer en el futur, i primer de tot havia de saber el que més m’agradava i informar-me sobre allò. La meva mare em va ajudar molt en aquest aspecte i la sortida que vam realitzar al Saló de l’Ensenyament em va ajudar a informar-me sobre el que més m’interessava.

Ara ja tinc una idea més o menys clara del que més m’agrada, tot i que encara no sé què faré ja que encara no tinc molt clar coses com els mòduls i la universitat. Però gràcies als consells dels meus familiars sé que vull al batxillerat i així tinc més temps per pensar-me bé el que vull fer.

Alan

Camino amb la ment a un altre lloc. Observo com els meus peus avancen amb un pas lent, sense pressa. Primer la dreta, després l’esquerra, un altre cop la dreta i un altre cop l’esquerra. I així, amb la tranquil·la brisa marina, camino amb la mirada perduda a la gran immensitat blava d’un mar on realment podria dir que sóc lliure.

Em trec les sabates i els mitjons. M’arremango els pantalons i trepitjo la freda sorra il·luminada per l’ataronjada posta de sol. Els petits granets em fan pessigolles als dits i alhora em donen una estranya sensació de plaer. M’apropo a la part humida on les ones van i tornen, on l’aigua em crida, on acaba el món i on comença el meu somni.

Decideixo no mirar enrere. No em serviria de res. Únicament aconseguiria omplir amb petites gotes un gran mar on d’aigua no en falta pas. Així que continuo el meu camí, continuo els meus últims passos. Faig un últim sospir i poso el peu a l’aigua freda. El sol s’acomiada de mi i l’últim raig m’il·lumina per última vegada el rostre.

Recordo tants moments, recordo tants somnis que mai arribaré a complir… Penso i penso i no trobo el moment. Sé que és la millor decisió, que no puc fer-hi res. Ja no puc evitar de creure que la meva estada en l’hotel de tres estrelles, un hotel que li diuen “Vida”, s’ha acabat. I així, començo a caminar fins que l’aigua m’arriba al coll. No entenc ben bé per quin motiu ho faig però, agafo aire. L’última imatge que em ve el cap és…

Van trobar aquest full tot xop a la platja de Premià, ja només calia reflexionar.

Pau

Tot és fosc. Els ulls se’m van tancant, ja passen de les dotze i demà tinc cole. Però segueixo desperta, el so de la música em captiva i fa que comenci a somiar, però els torno a obrir i segueixo desvetllada. No vull adormir-me, no vull que s’acabi aquest moment de plaer. No penso en res, no em passa res pel cap, a part de sons i frases majoritàriament en llengües estrangeres.

La música que m’entra per les orelles és tranquil·la i porta un ritme diferent al de la rutina i això em relaxa.

Deixaré de fer esforços per fer durar aquest moment tant gustós, deixaré que la música em guiï en un son profund i ben lluny de la realitat. Bona nit.

Joana

Ya van dos horas, el chico no se cansa. Creo que no ha parado ni a beber un poquito de agua. Si en breve oigo la sirena de la ambulancia o algún que otro grito de socorro, es que el chico se ha ahogado de tanto soplar. Hablo de mi vecino y su total dedicación a no sé qué instrumento musical. Según mis escasos conocimientos sobre este tema, yo diría que es una trompeta, igual es uno de esos chismes que parecen un caracol con los tubos enroscados y todo eso (trombón, creo que se llama). Qué más da si trompeta o trombón, a mis oídos es todo lo mismo, es musiquita molesta que suena de lejos y no deja a tu cabeza pensar con claridad.

Se le debe dar muy mal el tema, porque ha repetido como ochenta veces el mismo compás, o como se le llame a un trozo de canción. Eso o al revés, puede que se le dé tan bien que disfrute dándose sus conciertos personales. El caso es que, vecino mío, si alguna vez leyeras este escrito (no es una cosa que me haga demasiada ilusión, claro está) que sepas que en mi opinión ya suena bien, puedes descansar si quieres.

Es increíble cómo cambia la percepción de las cosas que nos rodean en según qué momentos. Quiero decir que, por ejemplo, si no hubiera escrito estas líneas precisamente hoy, que estoy encerrada en casa y de mal humor, seguramente le daría las gracias a mí querido vecino por generarme música ambiental, por compartir de manera altruista su gran talento, podría hasta hacer un elogio a la música clásica y todo. Y es que yo creo que entre una cosa agradable y otra desagradable hay una línea fina que depende de nosotros, de cómo lo vemos en ese momento o, más bien, de cómo queremos verlo. Digo de cómo queremos verlo porque, dejando ya a mi vecino a un lado, a veces nuestra opinión varía según nos conviene. Si queremos que una cosa sea “lo mejor del mundo” a ojos de los demás, nuestra cabeza nos autoconvencerá de que sí, que eso es lo mejor, y así convenceremos a los otros. Suponiendo que todo el mundo aplica esta “lógica” (por llamarlo así, aunque aquí el concepto lógica brille por su ausencia), esos otros nos convencerán de lo que quieran ellos y así sucesivamente. Conclusión, nuestra percepción de las cosas nunca es objetiva ya que nos dejamos influenciar por los intereses, propios y de los demás. Aparte, tenemos la capacidad de ver el lado bueno de las cosas cuando estamos alegres. Capacidad que implica verlo todo negro cuando sucede lo contrario, cuando estamos tristes o de mal humor.

Mi vecino ya ha parado de ensayar, me he quedado sin banda sonora, sin esa musiquita que hacía que mi vida pareciese una película, con sus escenas musicales y todo. Era divertido en verdad, creo que cuando nos encontremos por la calle le daré las gracias y todo eso. Gracias por entretenerme y sobretodo por darme un tema sobre el que escribir, eso sí que ha sido todo un detalle, vecino.

Laia