LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Només queda un mes per representar la nostra obra de teatre, El Retaule Del Flautista, al teatre LA MASSA. Sembla que quedi bastant però en realitat està al caure.

Aquesta obra de teatre és el nostre projecte d’aquest any, en el qual hi participa tot quart d’ESO. Cadascú té una tasca específica en l’obra; uns s’encarreguen de l’escenografia, uns del maquillatge i vestuari dels actors i els altres són els actors.

Crec que és una feina bastant difícil, la dels actors. Parlo pels actors perquè jo en sóc un d’ells, i la veritat és que no és gens fàcil. Superar la vergonya que t’agafa i els nervis que s’apoderen del teu cos en aquell moment d’actuar al mig de l’escenari. Aquell moment en el qual ets el centre d’atenció i saps que tothom està pendent de tu. I és clar, tu has de saber a la perfecció el teu paper i la manera d’actuar perquè tot surti rodat. Sembla que sigui molt fàcil, però tots aquests detalls tan sols s’aconsegueixen a base de ganes, esforç i constància.

Cada setmana tenim assaig de les escenes i, si no, assaig de les cançons de l’obra, tot es complica…
En general a mi aquest treball m’agrada molt, la veritat és que ho trobo molt original per ser un treball de recerca, i amb l’ajuda dels professors i els alumnes és divertidíssim.

En definitiva penso que amb la col·laboració de tothom, alumnes i professors, pot sortir una obra genial!

GUILLEM

En els darrers anys m’he canviat cinc cops de casa, i ara ve el sisè. Els meus pares estan separats i visc amb la mare, si comptéssim les cases del pare el nombre augmentaria a més de deu. Però com no hi visc diàriament en elles i la meitat són de les seves nòvies doncs no les conto, són sucre. Considero que no tinc casa, sóc una nòmada. Poder dir “Jo m’he criat en aquesta casa” no està al meu abast. Les primeres vegades em va fer pena, les vegades del mig em va fer il·lusió, i les del final ja ni pena ni il·lusió, és rutina.

El dia que ens quedem a viure en una casa per molt de temps llavors si que m’espantaré, però encara hi haurà un setè cop, puc estar tranquil·la. No sabria dir quina d’elles és la meva preferida, en totes he trobat alguna cosa genial i he viscut tota mena de moments. Així que per pensar en el meu “hogar dulce hogar” les ajunto totes en el meu pensament i hi faig una macedònia. Tinc perfectament apresa la sensació de començar a viure en un lloc nou, de cop i volta ha de ser la teva casa, has de dormir en el que és la teva habitació, dutxar-te en el que és el teu lavabo, veure pel·lícules en el que és la teva sala d’estar… Però tots aquests espais no els coneixes ni sents que són teus, sort que de tant en tant veig passar a la meva germana i deixa un rastre conegut.

Els veïns també canvien, a alguns no m’ha donat temps a coneixe’ls i a altres massa. Perquè ara mateix tinc un que m’espia tot el dia amb els binocles, a vegades somio que em ve a matar i d’altres que és un noi molt maco de la meva edat. Però també hem tingut veïns simpàtics que regalen ous de gallina natural i aquestes coses més normals.

Dit això, suposo que es comprensible que no sàpiga mai el nom del carrer on visc.

Maria

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina

El Karma és una energia que deriva dels actes de les persones. Jo crec en ell, simplement perquè es basa en una teoria molt fàcil i lògica, si fas coses bones et passaran coses bones, si fas coses dolentes et passaran coses dolentes. Fàcil, no? Bé, doncs tot això de creure en el Karma té una explicació.

L’estiu passat em vaig llegir un llibre: “Maldito Karma”. Em va agradar molt, però també em va fer pensar. Primer creia que no era possible tot això del Karma, però al cap d’un temps vaig decidir fer un petit experiment. Primer vaig estar una setmana fent coses dolentes i creieu-me, els resultats no van ser gens bons. Com us podeu imaginar, després vaig estar una setmana fent coses bones, i va ser molt millor. Veient els resultats vaig començar a pensar sèriament en això del Karma, així que per si de cas sempre feia coses bones. I al final això es va acabar convertint en un costum, ara cada cop que faig alguna cosa dolenta, per petita que sigui, el Karma sempre em castiga.

Probablement molta gent que llegeixi aquest escrit pensarà que estic boja, però m’és igual. El Karma existeix.

Laura

Son pocas las veces que alguien se conforma con lo que tiene y que casi nunca se queja. Por mala suerte yo me incluyo en el grupo de personas que muchas veces no se conforman, lo admito. Por ejemplo, no me gusta mi habitación, quiero una casa más grande con piscina, tengo demasiada ropa y sin embargo no me pongo ni la mitad y aun así quiero comprar más, quiero más zapatos y más biquinis y un armario más grande no me iría mal, quiero a ese chico que no me hace caso y si me hace caso probablemente querré a otro, quiero medir un metro setenta, no quiero un ocho de media en la ESO sino que quiero un nueve y quiero una moto.

Ahora que lo estoy escribiendo y lo estoy pensando bien es bastante repugnante querer tantas cosas cuando en realidad no me falta nada porque tengo todo lo que necesito e incluso más. No quiero ni imaginar lo que pensarían de mi si esos niños del documental de la Pesadilla de Darwin leyeran esto, ellos que van casi siempre con la misma ropa y no tienen ni tan solo un zapato, ni habitación, ni van a la escuela  ni nada.

Suena cruel si lo comparas con gente que de verdad necesita muchas cosas. Estaría bien que solo fuese yo quien no se conformara con lo que tiene, pero me temo que hay millones más. Prácticamente  casi todos, unos más y otros menos, no somos conformistas. No estamos satisfechos porque tenemos la mala costumbre de querer lo que no tenemos y cuando lo tenemos ya no lo valoramos tanto y entonces queremos otra cosa, y así constantemente.

Silvia