LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els agradés i es vengués a bon preu. La meva mare va viure pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre del poble i tant la meva germana com jo podíem anar caminant a l’escola. Finalment, uns dies abans de Sant Joan, vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes que després es perden durant la mudança. Però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i en van trobar una a prop de l’escola del Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per un part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la que tenim ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, tingui una habitació per ella. També al ser una casa a quatre vents, no se sentiran els crits del veïns, i es podrà estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’t posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per una altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir mobles, colors de la paret, el llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que té canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona Ros

Des de no fa gaire, que cada vegada em pregunto més sobre el futur dels joves d’ara i sobretot del meu, em refereixo en l’àmbit professional. Jo sempre he sabut el que volia ser, des de ben petit que ja m’agradaven els cotxes i sempre he pensat en que jo treballaria sobre alguna cosa relacionada amb això; ja sigui com a mecànic o com a enginyer. Però ara cada vegada és més difícil aconseguir un lloc de treball, l’atur no para de pujar i la crisi segueix aquí. Ara mateix, per una persona que té estudis amb una carrera, és tan difícil aconseguir una feina com qualsevol altre que no hagi acabat l’ESO. Cada vegada que penso en això em deprimeixo i tinc menys ganes de seguir fins a treure’m alguna carrera, perquè em fa por que un cop l’hagués acabada no trobés res per fer. Per que diuen que ara la situació és dolenta però que d’aquí a uns quants anys serà molt pitjor. Jo no sé què pensar de tot això; potser tot aquest problema se solucionarà, però i si no què farem tota aquesta gent que ara estem estudiant, realment tenim un futur?

Pol

En el nostre entorn no coneixem la pobresa, únicament la sentim o la veiem pels medis de comunicació. M’he volgut informar sobre aquest tema ja que sembla prou interesant el que passa al nostre planeta.

“Uns 1.300 milions de persones viuen en pobresa, amb menys d’un dolar al dia”. El que ens diu aquesta frase és que més d’un 20% de persones en aquest planeta són pobres. Els països més pobres són molts del continent africà, l’Índia i països de sud Amèrica. El principal problema d’aquests països és el deute extern. Un dels suggeriments de l’ONU vas ser que els països del nord destinessin 40.000 milions de dòlars durant deu anys, cosa que no es va fer.

Em centraré amb la pobresa de l’Àfrica. Àfrica segueix sent la més greu del món, i concentra la majoria de la població mundial que viu en pobresa. Àfrica acull al 12% de la població mundial, i malgrat això els estats i el capital occidental no inverteixen gaire en el seu desenvolupament. I és que la gran majoria dels mil milions de pobres que hi ha al planeta viuen a l’Àfrica, regió amb l’esperança de vida més baixa del món.

A més, l’economia global del continent manté, des de 2004, uns índexs de creixement del 5%, gràcies als preus elevats de les matèries primes i la demanda xinesa. Ara el 40% dels estats africans té governs elegits democràticament i s’ha incrementat la cooperació regional. Però tot i així el continent africà segueix estant a la cua de totes les dades econòmiques, socials i de desenvolupament, i amb unes xifres realment alarmants. Queda clar que encara els queda molt camí per recórrer.

Marc Gasulla