LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al menjador de casa, tenim dues cadires d’estil victorià que presideixen la taula, no s’assemblen de res amb les altres sis, però els experts en decoració opinen que hi queden molt bé.

Quan ve gent a casa i volen seure-hi, sempre els diem: “En questes dues cadires no! Només són per decorar!” Però, immediatament, hi ha algú que pregunta “per què?” i nosaltres els expliquem que no són nostres, que les estem “guardant” a la família Cook. Els Cook són d’Estats Units, de l’Amèrica més profunda, amb costums molt conservadors, cent per cent catòlics, però també amb llicència d’armes. Els pares ja fa anys que són morts, però van tenir dos fills, una noia i un noi. Tant l’un com l’altre es van dedicar a voltar pel món i sempre han treballat a l’estranger.

En Timothy Cook tenia negocis immobiliaris i es dedicava, sobretot, a la restauració de masies. Ara fa uns setze anys va venir a parar a Barcelona i va conèixer un oncle de la meva mare. Aquesta amistat es va anar consolidant i aquest estiu farà cinc anys que van prendre la decisió de casar-se. Alhora van prendre’n una altra potser igual de valenta però més dolorosa: amb l’arribada de la crisi, van haver de marxar a viure als Estats Units i van deixar aquí moltes de les seves pertinences, algunes de valor sentimental, com les cadires victorianes. Ara ja porten cinc anys fora, s’estan a l’estat de Florida (per nosaltres és ideal, sol i platja tot l’any. Cada dos anys fem una escapada per veure’ls). Però allà no ho han tingut fàcil, han hagut de començar de zero i sense cap reconeixement de la seva relació de parella casada. Aquests últims dies arriben notícies d’esperança des d’Amèrica i sembla que per fi el seu matrimoni serà legal. S’ho mereixen!

Jofre.

Fa disset anys els meus pares condicionaren una petita habitació de la casa pel que seria el seu tercer fill, el petit Andreu, jo mateix.

L’habitació esdevingué ben acollidora per a un nadó: el bressol, el canviador, l’armari amb penja-robes de colors, la omnipresent sanefa d’animalets a les parets i una cortina a joc. Aquesta va ser la primera decoració amb la que vaig conviure uns quants anys.

Però el nadó esdevingué un nen i el nen un jove, i de mica en mica vaig anant introduint canvis en aquell espai tan meu, canvis que es produïen paral·lelament a l’evolució de la meva personalitat: del bressol al llit i a l’escriptori per poder estudiar i fer deures, de la sanefa d’animalets als pòsters dels meus esports preferits, dels pelutxos als trofeus guanyats a futbol i escacs.

I ara, un cop he complert 17 anys, he sentit la necessitat de tornar a remodelar aquest espai en el que passo unes quantes hores al dia i que m’acull cada nit.

Vaig pensar que durant les vacances de Setmana Santa seria un bon moment per dur a terme aquests canvis, que requerien organització, desmuntar i muntar, i disposar de la col·laboració dels meus pares, que estaven encantats de les meves ganes de reordenar aquell petit espai i de donar-li un nou aspecte.

En tres dies vaig comprar la pintura, vaig desmuntar l’habitació, vaig desfer-me de pòsters, trofeus i vells objectes i vaig pintar, vaig canviar el mobiliari de lloc i vaig incorporar una petita tauleta que jo mateix vaig muntar. Amb nous llençols i un llarg mirall vaig convertir l’habitació d’un nen en la d’un jove, amb els elements imprescindibles i necessaris. El meu pare m’ajudà a pintar, a muntar els mobles i a treure allò que ja no em calia. La meva mare, amb el seu bon gust per la decoració li donà el toc final.

Jo he anat canviant i la meva habitació ho ha fet amb mi. Sempre m’he sentit bé en ella, és molt lluminosa, està orientada al sud i dóna al balcó i al jardí de la casa i això em permet anar veient com canvien els arbres amb cada canvi d’estació.

Andreu Ruf

Des de fa uns anys enrere estem patint una crisi econòmica mundial. Aquesta és una crisi capitalista, ja que el nostre sistema econòmic es basa en els diners i el lliure mercat.

El capitalisme s’ha basat durant molts anys en moments econòmics d’ auge, on la gent ha viscut per sobre les seves possibilitats (com que la economia anava bé les persones s’hipotecaven, invertien els seus diners…) i d’altres moments de davallades on la població es troba amb un munt de crèdits hipotecaris, inversions econòmiques que no donen el resultat esperat… als que no es poden fer front.

Doncs bé, el capitalisme és bàsicament això, moments en els que a la gent li va bé econòmicament i veu les coses clares i d’altres en que aquestes mateixes persones els hi costa tirar endavant i arribar a final de mes. Però, tot i que el capitalisme es basi en aquestes dues etapes de “benestar econòmic” i “malestar econòmic” les persones segueixen apostant per un model així. Aquestes defensen un model capitalista perquè és l’únic que els hi permet en algun moment de les seves vides puguin tenir tot allò que volen o necessiten (dins d’uns límits) encara que totes aquestes coses no pertanyin realment a ells, sino als bancs. Això és degut a l’avarícia i l’egoisme de les persones, que prefereixen tenir algo encara que els altres no tinguin pràcticament res, tot i que desprès els hi toqui ser a ells les víctimes.

Davant de tot això la meva pregunta és la següent: per que cada cop que falla el sistema (capitalista) en comptes de reiniciar-lo no es canvia?

Pol Samon

Ens agrada o ens desagrada aquesta paraula? Gairebé tothom, per no dir tothom utilitzem aquesta expressió alguna vegada, però no sempre amb la mateixa finalitat. Uns la utilitzem per preguntar alguna cosa que no acabem d’entendre i d’altres ho fem quan ens estranya alguna cosa i volem que ens la expliquin.

Malauradament no sempre obtenim una resposta, ja que, a vegades no ens volen dir la veritat o en aquell moment no se sap la resposta. Per exemple, si algú ens pregunta per què hem suspès l’examen de matemàtiques nosaltres podem respondre fàcilment, ja sigui perquè no hem estudiat o perquè no ens ha anat massa bé. En canvi, si se’ns mor algun familiar, sempre preguntem per què. Aquestes són les típiques preguntes que mai no tenen resposta. Per molt que en aquell moment ens diguin que ja era gran i que és llei de vida, sempre ens seguirem preguntant per què.

A vegades està bé no trobar-li una resposta a tot, ja que no sempre ens hem de preocupar massa de tot el que ens envolta, però a vegades ens agradaria saber més del que sabem.

A mi personalment m’ha passat bastant sovint. De tant en tant preguntem coses per preguntar, encara que no en vulguem saber la resposta, simplement ho fem perquè en aquell moment ens venia de gust preguntar-ho. En canvi, quan hauríem de preguntar una cosa important, no ho fem, ja pot ser per por o perquè existeixi la possibilitat que no ens agradi la resposta.

Itziar

La meva habitació és molt petita, de fet està feta a mida i a sobre del meu llit hi ha armaris i prestatgeries. Bé doncs, concretament sobre el capçal del meu catre hi tinc enganxades unes enganxines molt peculiars. La veritat és que fa molt de temps que les hi vaig posar, però fins ara mai no se m’hagués passat pel cap parlar sobre elles.

La qüestió és que aquestes enganxines desprenen llum, però prèviament l’han hagut de rebre. Aquí és on volia arribar. No s’il·luminen sempre, ja que si només els toca la llum de la làmpada, no hi ha manera de veure-les quan és fosc, en canvi, si hi toca directament el sol, per la nit es veuen perfectament.

Aquestes enganxines estan disposades de manera especial. Tinc dos tipus diferents: en primer lloc hi ha una mena de monstres, els quals no brillen gaire i en segon lloc hi ha unes especials que són lletres. Amb aquestes lletres he format paraules i he pogut aconseguir els noms dels meus pares i del meu germà.

Així doncs, cada nit marxo a dormir recordant-los i el primer que veig en obrir els ulls són els seus noms. Em fan sentir feliç, aquestes enganxines, és més, el dia que les tregui les trobaré a faltar.

Itziar

Des de que era petita sempre havia volgut un germà. Quan tan sols tenia dos anys, la meva mare es va tornar a quedar embarassada. Encara era petita per poder-lo cuidar jo sola, però no em separava d’ell en ningun moment. Era la meva joguineta. Sempre feia veure que era el meu nadó per cuidar-lo a totes hores. El temps va anar passant i tots dos vam anar creixent. Tan sols ens portem dos anys de diferència però ens continuem barallant contínuament. Sempre el provoco, m’encanta. M’agrada quan es fica a la defensiva i es fa la víctima. Encara que ja no li digui, me l’estimo moltíssim i si li passes alguna cosa, seria la primera en preocupar-me. No canviaria al meu germà per res del món. Sol en tinc un i no en vull més. Des de petita que és la meva il·lusió i ho continuarà sent fins la meva mort. Ell és una part de mi, que sempre estarà al meu costat i l’ajudaré en tot moment. A hores d’ara, em diverteixo mirant pel·lícules, recordant vells moments, ajudant-nos mútuament, mentint a la mare per protegir-nos un a l’altre, barallant-nos o riure’ns de qualsevol tonteria. És el meu germà petit que sempre he desitjat i he tingut, i per aquest motiu mai el deixaré d’estimar.
T’estimo Ivan.
Judith

L’altre dia va venir en Joan Tardà, diputat d’ERC, al nostre institut a parlar-nos sobre l’ensenyament públic i tots els desastres que està fent el govern espanyol.

Va ser una xerrada molt interessant per a tots. A mi personalment em va apassionar molt la seva manera de raonar, explicar i el que més va ser com defensava el nostre país Català.

Fa prop més d’una setmana es va establir una nova llei, la qual deia que quan un alumne demani que la classe es faci amb castellà, només per un alumne, el professor ha d’explicar amb castellà.

Joan tardà quan va anar al Congrés dels Diputats indignat per aquesta nova norma, va explicar que per la mateixa proporció, al Congrés, si un vol que es parli amb català s’ha de canviar l’idioma que s’està parlant, al català.

Així doncs ell va començar a parlar amb català. L’encarregat de la sala va haver d’avisar-lo perquè no creés un conflicte. Joan tardà es va girar i continuà amb lo seu, amb català evidentment, l’encarregat el va avisar per segon cop i el va advertir que si seguia parlant amb català l’expulsaria del congrés. Ell segur d’ell mateix no va fer ni cas a aquelles paraules i va seguir parlant amb català, aleshores el van expulsar del congrés.

Que un diputat defensa el català arriscant-se d’aquesta manera, és fantàstic per part meva. Aquest home per mi és un bon català i no tots els altres que s’haguessin fet enrere en aquest cas. Joan tardà, és el meu ídol.

Guillem

No fa molt va ser el meu aniversari. No he fet gran cosa, però al menys l’he celebrat. No puc creure com els anys passen volant, encara recordo quan era petita i ara, d’aquí poc, entraré a la maduresa.

Amb els anys m’he fet gran, responsable i una mica més sàvia. Estic orgullosa de tot el que he fet fins ara i espero fer el millor possible sempre. Penso que totes les edats són edats per ser feliç, però en realitat els anys més feliços són aquels en que aprofites tot i totes les oportunitats. Però, crec que només hi ha una època en la vida de cada persona per somiar, fer plans i realitza-los encara que es plantegin dificultats.

Per a mi aquest és més un any per recordar els moments viscuts, descobrir coses noves i pensar el que faré en el futur. Cada dia que passa tinc més coratge i desafio a totes aquelles mancances meves per millorar com a persona i intento redimir les pors que tinc. Espero que en aquest any pugui fer nous amics, ajudar les persones i superar els meus límits.

Sé que moltes persones em necessiten i, per aquest motiu, m’esforço al màxim per estar allà quan ho necessiten. Però per altres no sóc més que una simple persona que viu en aquest món. I per això jo visc per aquells que realment val la pena lluitar i tenir-los al meu costat.

Tots el dies agraeïxo a Déu per tot el que m’ha donat i per continuar any rere any sent la mateixa.

La nostra existència no és més que un curt període de llum entre dues eternitats de la foscor.

Carla.

Des de petits ens obliguen a elegir coses que ens definiran quan siguem grans i això a mi no m’acaba d’agradar massa, no dic que estigui malament del tot ja que com més grans ens fem, més decisions hem de prendre sobre nosaltres mateixos i que només ens afectaran a nosaltres. Però tot i així crec que ens fan prendre masses decisions de joves i hauríem de poder negar-nos a respondre-les a tan primerenca edat.

Amb 10 i 12 anys ja tenia varies opcions sobre que volia ser de gran, oficis com ara actor, periodista o investigador eren els que més m’agradaven i fins i tot vaig arribar a plantejar-me seriosament ser actor. Per aquesta raó amb 12 anys em vaig apuntar a l’escola de teatre de La Massa a Vilassar de Dalt, però amb 14 anys ja no m’agradava tant, potser per vergonya o perquè em vaig interessar més pel futbol. Per tant, del meu cap va desaparèixer l’idea de ser actor i em vaig apuntar a futbol.

Durant tots aquests anys a l’ESO no m’he plantejat que volia estudiar quan acabés, una de les raons es perquè no estava gens informat sobre quines sortides hi havia, i l’altra perquè no sabia què volia fer, no tenia cap idea del que més m’agradava llavors.

Fa ben poc vaig plantejar-me què volia fer en el futur, i primer de tot havia de saber el que més m’agradava i informar-me sobre allò. La meva mare em va ajudar molt en aquest aspecte i la sortida que vam realitzar al Saló de l’Ensenyament em va ajudar a informar-me sobre el que més m’interessava.

Ara ja tinc una idea més o menys clara del que més m’agrada, tot i que encara no sé què faré ja que encara no tinc molt clar coses com els mòduls i la universitat. Però gràcies als consells dels meus familiars sé que vull al batxillerat i així tinc més temps per pensar-me bé el que vull fer.

Alan