LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha amistats que no tenen la necessitat de parlar-se ni veure’s cada dia, però que saps que pots comptar amb elles. Jo en tinc una d’aquestes, una persona que vaig conèixer quan anava caminant a l’institut els matins foscos.

Ell és en Guillem. És petit, molt graciós i rialler. Sempre em passava els matins rient amb les seves bromes i les cares d’adormits que teníem. Va ser un dia d’aquests que li vaig prometre un hàmster pel seu aniversari. El Guillem i jo tenim etapes: estem setmanes sense parlar-nos, o estem a la classe explicant-nos les nostres coses i com ens va la vida. Tot i així, tant ell com jo sabem que sempre serem amics i sabem que sempre estarem allà pel que necessiti l’altre. És una amistat que m’aporta felicitat i ganes de passar-m’ho bé, ja que sempre estem rient. Li dono les gràcies per totes les rialles que ens hem fet junts, i pels moments increïbles al seu costat.

T’estimo petit.

Judith

Fa cosa de cinc minuts he encès la televisió, he marcat un canal des del comandament i m’ha sortit una icona que s’anava movent per tota la pantalla. Dins seu hi posava “Sin señal”.

Aquest fet m’ha fet enfadar molt, ja que qualsevol persona després d’aixecar-se vol esmorzar mentre mira la televisió. Però jo no ho he pogut fer, a més a més avui començava una sèrie que m’hauria agradat molt veure, però en comptes d’això només he vist un quadre que es movia. Tot seguit he pensat que ho podria arreglar, així que he tocat tots els cables de darrere de l’aparell. No he aconseguit res. Després de fer tot això (encara que no ho sembli m’ha portat una bona estona) he decidit deixar-ho estar, i m’he posat a endreçar l’habitació. Fins que al pujar la persiana, que encara no ho havia fet, he vist que estava plovent.

Jo visc casi bé a la muntanya, i quan plou la senyal de molts canals se’n va. Així que finalment he acabat resolent el misteri de “Sin señal”.

Laura

Vas aparèixer a la meva vida de casualitat. Vam viure una maca història, de les que creus que no acabaran mai, però un dia de cop i volta es van torçar les coses i tot va canviar. Vas voler marxar, desaparèixer, sense deixar cap rastre ni cap mena d’explicació.

Ja ni parlàvem ni ens vèiem. Potser vas pensar que amb això hi hauria suficient perquè t’oblidés. No saps lo equivocat que estaves, digam: ¿Realment penses que després de tot el que hem viscut podria fer-ho? Doncs no. Ho vaig intentar, però no vaig poder. Com més ho intentava, més et recordava. Aleshores, vaig pensar que si agafés un llibre i arranqués totes les pàgines d’un capítol, i després llegís el llibre amb les pàgines que li quedessin no tindria sentit, ja que, tot el que passa després d’un capítol és a conseqüència de tot el que ha passat en els capítols anteriors. Va ser això el que em va fer entendre que no havia d’oblidar-te i, que tampoc formes part de tota la meva història, que simplement vas ser un capítol i havia de passar pàgina.

Em va costar, però vaig aprendre a viure sense tu. I avui, després de tant de temps has tornat com si mai haguessis marxat. Vaig oblidar que en els llibres els personatges van i tornen.

Carla