LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’esport, odiat per alguns i estimat per altres. A mi personalment sempre m’ha agradat molt fer esport perquè em sento bé i m’ajuda a desfogar-me, a passar-m’ho bé amb els amics i a oblidar-me dels problemes.

Quan era petit ja m’agradava l’esport, concretament el futbol. A l’escola, a tots els nens ens agradava molt el futbol i al pati, encara que no tinguéssim pilota, ens ficàvem a jugar amb un suc o una bola de paper de plata, no importava el que fos perquè sempre acabàvem trobant alguna cosa que servis per jugar, sempre que podíem aprofitàvem per formar equips i ràpidament començar el partit.A part del futbol, m’agradaven tots els esports en general i a gimnàs m’ho passava bé mentre el joc fos de córrer: m’agradava jugar a l’aranya, a matar, al pilla-pilla…

L’any passat em vaig desapuntar de futbol perquè notava que ja no m’ho passava tant bé com abans, em feia molta mandra anar a entrenar, l’entrenador no m’agradava gaire, els caps de setmana no podia quedar amb els amics… Per això vaig decidir provar altres esports i vaig començar a practicar el tricking amb en Sergi i altres amics, encara avui dia segueixo fent-ho i m’ho passo d’allò més bé.

Per això crec que quan algun esport et deixa d’agradar pels motius que siguin és millor solucionar-los o canviar d’esport encara que sempre s’hi pot tornar, perquè si ho passes malament durant molt temps pot ser que et deixin d’agradar tots els esports pel mal sabor de boca que et va deixar un en concret.

Guillem

Aquest 1 de gener vaig fer-me el propòsit de llegir-me tots els llibres que tenia pendents abans d’acabar l’any. Però, malauradament, van arribar els reis i van dificultar encara més la meva intenció d’acabar tota la meva biblioteca. En total són uns 24 llibres. He calculat que si trigo tres dies de mitjana a acabar-me’n un (tot i que a la pràctica trigui més), hauré d’estar mesos llegint. Encara no veig el final d’aquest camí. Però aquest temps de lectura intensiva m’ha aportat coses bones.

La primera és la sensació que vaig tenir al acabar-me cinc llibres en un dia. No me’ls vaig acabar seguits, com una màquina, i amb els ulls anant-me d’aquí cap allà a la velocitat de la llum. Una de les raons perquè tinc tants llibres per llegir és que acostumo a començar-ne molts i a no acabar-ne cap. I llavors se’m van acumular cinc llibres que no havia acabat, però que em faltava poc per fer-ho. Va ser una sensació que em va omplir molt, ja que amb cada final m’enrecordava de tota la història, i em va fer reviure moments divertits, tristos o fins i tot terrorífics. Aquell dia el recordo com un dels que em va pujar l’humor de sobte.

L’altre és la petita joia que he trobat. És un llibre que em va regalar una amiga del meu pare per reis. No és llarguíssim, ni d’amor, ni amb tot de detalls, ni fa servir un munt de recursos literaris. És de mida mitjana, amb una portada de color blau cel que emmarca una cara amb un sol ull. Les pestanyes són el títol del del llibre, Wonder. M’agrada, (m’encanta), perquè no és un llibre on el personatge principal és guapíssim, o té alguna habilitat amagada. Ni tan sols té la meva edat! És l’història d’un nen de deu anys que mai ha anat a escola. La seva mare li feia classes, però no és ni professora ni aspira a ser-ho. Té una germana, la Via, que la pobra sempre ha hagut de renunciar a l’atenció dels seus pares, perquè l’August, el protagonista, no és un nen normal. Ha nascut amb una deformació a la cara a causa d’un encreuament de nosequins gens que ha provocat que durant la seva curta vida s’hagi fet unes vint-i-una operacions. No són poques, oi?

El que m’agrada d’aquest llibre és els diferents punts de vista dels personatges. L’August m’explica la seva vida tal com la veu un nen de deu anys. Em ric molt amb ell quan de sobte treu importància d’una cosa greu, i ploro quan els altres es passen amb ell pel seu aspecte. Per a mi, la frase “l’essencial és invisible als ulls” ha cobrat molt més sentit al llegir aquest llibre.

“Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.” August Pullman

Valentina

Pienso que este es un tema suficiente interesante como para escribir un texto de ética. Como bien dice el titulo muchas personas mienten sobre algo que les falta y creo que normalmente es a causa de sus deseos. Un ejemplo sería una persona que cuenta a todo el mundo que ha estado comiendo con Messi en su casa, habrá personas que se lo crean y otras que no. Otro ejemplo muy habitual, un chico o una chica se inventa el número o los nombres de todos los ligoteos que ha tenido. Por qué miente? Supongo que para estas personas las mentiras son como un mecanismo de defensa donde la persona que lo utiliza es para protegerse de la inferioridad ya que tiene su autoestima muy baja. Yo en este caso no estoy de acuerdo con mentir para sobresalir, pienso que cada persona tiene muchas cualidades positivas y quien te quiere sabe aceptarlas, no hace falta ser el centro de todo el mundo, es suficiente con serlo de las personas que te rodean  y que de verdad están a tu lado cuando lo necesitas. Ellos harán que no te sientas inferior a nadie.

Carla Sánchez

Muchas veces las personas hablamos mal de los demás, puede ser tanto en su cara como a sus espaldas pero este hábito es bastante destructivo para nosotros. Cuando lo hacemos lo único que pensamos es dañar a esa persona con nuestras “criticas”, pero al criticar lo positivo que encontramos en los demás, y convertirlo en algo negativo en nuestros comentarios, simplemente estamos demostrando la envidia que nos causan estos aspectos positivos y conseguimos dañarnos más a nosotros que al que escucha cierta critica.

El hecho de estar tan concentrado en alguien más, roba la atención que debemos prestar sobre nosotros mismos y sólo arruinamos nuestra felicidad y tranquilidad mientras la otra persona sigue con su vida y nosotros también nos concentramos en la suya.

Pienso que cada uno de nosotros debemos preocuparnos de nuestra vida y intentar mejorar cada uno de nuestros defectos, al fin y al cabo hablando mal de los demás no conseguiremos que nada cambie.

Carla Sánchez

Començaré explicant-vos la meva situació: Són les sis i mitja de la tarda, hora ideal per berenar. És diumenge i per tant estic d’un vago impressionant. Fa molt de fred, exactament estem a 6ºC. Sento olor a xocolata que ve des de la cuina; i per acabar, aquesta dolçor és una de les meves debilitats.

Ma mare m’acaba de preguntar si vull una tassa de la deliciosa xocolata que ha preparat, i tot i sabent en les condicions en que em trobo, he dit que no. Alguns no us ho creureu, de fet, no m’ho crec ni jo. Però, envejo els cossos de les models i sense anar a cap extrem, també els de noies que no tenen cap professió on s’exigeixi físic i com diuen el nois: “estan boníssimes”; jo vull estar com elles. El meu desig es podria complir o no , és cert que no totes som iguals i cap tindrem un cos perfecte mai, hem de saber que la constitució influeix i sobretot acceptar-nos i que els demés ho facin també.

És veritat el que he dit anteriorment, però a mi no m’acaba de convèncer. Vull sentir-me bé amb mi mateixa, mirar-me al mirall i dir: “és que estic boníssima”, lluir el bikini que més m’agrada i que ningú digui res del meu físic si no és per elogiar-me. Aquest repte no és bufar i fer ampolles, porta temps, esforç i sacrifici. Si m’ho proposo puc, i si aconsegueixo posar-m’hi puc arribar a sortir-me’n.

Amb aquest escrit no vull dir que totes les que vulguin un cos espectacular es posin a dieta i es deixin la pell fent esport. Sinó que si tens un objectiu i el desitges, lluitis per aconseguir-lo. Per molt que diguin que tot està bé o que estàs bé, si tu no ho veus així o t’agradaria millorar-ho, ànims, ja tens un objectiu per al que lluitar i una vegada complert, et sentiràs orgullós de tu mateix.

Laura