LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Alguns ja sabreu d’on surt aquest títol. És una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler i Jamie Foxx. És un dels films que més m’ha fet estar enganxat a la televisió per saber que és el que passarà. No és la típica pel·lícula d’acció on hi han quatre trets i quatre morts. És un film d’intriga, on Gerard Butler interpreta un home on s’ha quedat sense res, assasinen a la seva familia i el seu abogat fa un pacte i deixen al culpable lliure.

Bé, el que vull reflectir amb aquesta introducció de la pel·lícula és el tema de la justicia. Hi ha una escena en un judici on Butler l’estan culpant d’un assasinat (que ell és el culpable) però la jutge es basa en els seus principis de que no tenen ninguna prova i el deixen lliure. Com pot ser que un home que ha matat a una persona el deixin marxar per la porta? Molta gent s’ho deu preguntar, però ningú sap la resposta.

La meva opinió sobre la justicia és que cadascú es posa el seu limit de si és just o és injust. A algunes persones tal cosa li semblarà una bogeria però en una altre persona no li semblarà res de l’altre mon. Ningú és totalment just i ningú és totalment injust.

Dídac

Hace unos minutos he acabado de leer el libro cuyo título consta arriba. Me han bastado dos días para leerlo y tan solo dos minutos para darme cuenta de lo mucho que me ha gustado, ¿Qué digo, gustado? Encantado, intrigado, impactado y !yo qué sé cuantas cosas más!

Creada ya la intriga, os explicaré un poco por encima cuáles son los hechos culpables de mi exaltación. Carla; de mi misma edad, Diego; cuatro años mayor, y la noche de su primer aniversario como pareja; una noche de pasión finalizada con un crimen. El acusado es Diego, quién tiene todas las pruebas de una violación acabada en asesinato en contra, y la protagonista es Carla, que toma el papel de detective al sentirse responsable del follón porque, a sorpresa de todos, ella no estaba con él esa fatídica noche. Y entonces, ¿dónde está la pasión mencionada antes? Pues el caso es que Diego engaña a su novia en su fecha señalada con tan mala suerte que su casa acaba siendo el escenario de un crimen. El chico jura ser inocente y la novia, aún engañada, lo cree e inicia una investigación, por su cuenta, para descubrir el verdadero rostro del asesino.

Pasaré al final porque esto se está convirtiendo en un resumen de un libro y, aunque muy sea bueno (el libro, no el resumen), ésa no era mi intención. El caso es que Carla consigue averiguar la verdadera historia que, tal como lo veo yo, no es mejor que la anterior. Resulta que la ex novia de Diego, obsesionada en volver a conquistarlo, entra en escena esa noche con la intención de matar a Carla. Pensándose que la chica con la que Diego estaba en su casa era el objetivo, la apuñala por la espalda. Cuando la noticia sale a la luz, la chica se da cuenta del tremendo error cometido y, gracias a Carla, acaba pagando por ello. Cuando el asunto está finalmente zanjado, Diego sale de la cárcel pero Carla no quiere saber nada más de él. Ha decido que cada uno tiene que hacer su vida, continuar su camino, ella hacia arriba y él hacia abajo; ha decido que no permitirá que le arrastre a su mundo de drogas y gente muerta, ha decidido que, aún habiendo movido cielo y tierra para salvarlo, no lo quiere a su lado nunca más.

Me ha impactado mucho éste final, tenía que contárselo a alguien y, como mis padres han salido a dar una vuelta y aun no estoy tan mal como para hablar sola, pues os lo he contado a vosotros. Ahora mismo tengo esa sensación tan típica y a la vez tan complicada de describir, ese “no sé qué” en el cuerpo que se te queda cuando ves una película muy triste o cuándo encuentras un objeto que te trae recuerdos que ya tenías olvidados y enterrados. Espero que me entendáis, si no es así vamos mal.

He reflexionado un poco y mis conclusiones son un poco pesimistas. La pregunta es ¿Por qué actúa Carla de esa manera, desviviéndose por una persona que quiere bien lejos de ella? ¿Podría ser que solo quisiera limpiar su conciencia por no haber estado con él esa noche? ¿Podría ser que el ser humano, en el amor, actúa de forma irracional, desafiando a toda lógica? Podrían ser las dos cosas, ¿no? Carla quiere a Diego y lucharía con todas sus fuerzas para que todo fuese perfecto, para que incluso él fuese perfecto. Por otro lado, aplicando el uso de razón, no quiere estar cerca de él, no quiere formar parte de su vida. Finalmente, podríamos decir que acaba ganando la razón al corazón. No sólo eso, sino que acaba ganando ella, acaba pensando en sí misma más que en los demás, porque se valora más, se quiere más. Puede sonar un poco egoísta, de hecho lo es, pero también es lo correcto. Yo creo que todos tendríamos que valorarnos más a nosotros mismos, tendríamos que tener en cuenta lo que merecemos para saber lo que queremos.

Laia

“Rectificar es de sabios.”

Hace unas cuantas semanas tuve un percance del cual me arrepentí mucho, cometí un error y me di cuenta justo cuando ya era demasiado tarde.

En pocos años mi vida ha sufrido distintas etapas, algunas más complicadas que otras, pero ha estado muy dividida por diversos factores que me han marcado mucho interiormente. Estas etapas creo que me han hecho madurar antes y más rápida y bruscamente que a lo que le corresponde a la gente de mi edad. En estos últimos dos años he tenido que ir aprendiendo a actuar frente a situaciones difíciles, complicadas e incómodas. Yo considero que en mi vida he cometido algunos errores, ya sean importantes o absurdos, y que me han perjudicado en mayor o menor medida pero los he cometido. Todos estos errores me han permitido ver las cosas de otra manera, razonar, pensar más en mi y en la gente que realmente me quiere y no hacer caso a comentarios desagradables o fuera de tono que no merecen ser escuchados. A pesar de eso, normalmente cuando tienes problemas no piensas con mucha claridad y todo lo “aprendido” en algunas ocasiones “se olvida”.

Como bien he dicho al empezar mi escrito, rectificar es de sabios, o eso dicen. Nunca presté demasiada atención a ese dicho hasta hace unos días en que, mientras me encontraba en un profundo momento de reflexión tumbada en la cama de mi habitación, se me ocurrió buscarle el sentido.

A lo que se refiere la expresión es a que cuando una persona se equivoca y asume su error puede ser capaz de corregirlo y de no volver a cometerlo. El hecho de ser capaz de asumir la equivocación hace que aprendas de tus errores y por lo tanto te convierte en un ser más inteligente. Por otro lado uno no siempre puede corregir sus errores, incluso quizás no quiera, pero lo que sí es seguro es que aprenderá de ellos.

Siempre vamos a equivocarnos, incluso a cometer el mismo error más de una vez porque el “hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra” y además, la perfección no existe y personalmente creo que de existir sería muy aburrido.

No es malo equivocarse siempre y cuando seas capaz de admitir tus errores.

Ariadna.

Avui, un dissabte més em disposo a fer els deures del cap de setmana, un fet del tot habitual a la meva rutina, ja que els divendres no acostumo a tenir temps per a començar-los. Si ens posem a pensar en el fet de fer o no fer els deures hi influeixen molts factors com per exemple compromisos familiars o per una altra banda una raó més trivial, com la de que un divendres per la nit et ve de gust sortir de festa.

Particularment no sóc un noi molt estudiós però sí que sóc conscient dels meus deures i per tant, amb una mica de resignació em poso un dissabte qualsevol a fer els deures. Com és habitual, tinc una mica de deures de cada matèria, una micona de matemàtiques per aquí una mica de física per allà, un control de Castellà per l’altra banda.

Ja que soc algú que li agrada fer una cosa i deixar-la córrer, he fet una mica de deures que ja no tindré que tornar a veure fins dilluns i ara ja estic resolent aquest escrit per tal de tenir una part dels deures d’ètica resolts, tot i que encara em quedi per davant força treball.

En resultat trobo que per una mica de treball dissabte i potser diumenge, no s’ha de considerar en absolut com a una tragèdia i per tant cal fer els deures de bona gana.

Àlex

Ara que estic fent quart d’ESO tinc una gran indecisió envers que faré l’any que ve i amb què em vull guanyar la vida com la majoria de gent de la meva edat. El gran problema es que no tinc ganes de fer res i cap assignatura m’agrada especialment perquè les decisions del que m’agrada i el que no varien massa depenent del professor, per exemple, sempre m’havia agradat molt biologia però aquest any no m’està agradant gens i al contrari passa amb matemàtiques, portava tota la vida odiant-les i fa dos anys que és de les assignatures que més m’agraden encara que aquest any és bastant difícil i tampoc és que m’apassioni.

Quan era petit i anava a l’escola tenia molt clar el que volia ser quan fos gran, no era una professió típica dels nens com pot ser astronauta o futbolista sinó alguna cosa més real: advocat. Perquè? Doncs molt fàcil, perquè la meva mare ho era i jo encara que no sabés molt bé el que era sabia que estava bastant relacionat amb ajudar a la gent i volia que la meva mare estigués orgullosa de mi. Em vaig anar fent gran i vaig veure que dret no era el que m’agradaria estudiar realment i em vaig començar a decantar més per medicina o alguna carrera relacionada amb la tecnologia ja que m’agradaven molt els ordinadors. El temps va anar passant i ara ja no tinc res clar, no sé si m’agrada tant medicina com per treure molt bones notes a la selectivitat i informàtica ho tinc casi descartat del tot perquè el meu pare portava tota la vida sent informàtic i costa molt guanyar-se la vida.

Fa uns dies en Josep Maria ens va demanar que entréssim a una pàgina d’Internet i que féssim una enquesta en la que quan acabes et diu més o menys que podries estudiar tenint en compte les teves aptituds i aquestes coses i em va sortir el mateix per el que m’havia interessat però al final això no m’acaba d’aclarir res així que de moment faré el batxillerat (segurament científic) i intentaré decantar-me per el que més m’agradi intentant treure bones notes per tenir les màximes portes obertes de cara al futur.

Guillem

Des de ben petita que he compartit la meva vida amb els gossos. Els meus pares sempre m’han ensenyat a tractar-los com un membre més de la família, i així ha estat. Molts gossos han passat per la meva vida i, al marxar, han deixat un buit que ningú més podrà tornar a omplir.

Així doncs i com podreu comprendre, els gossos formen una gran part de mi. A molts els podrà semblar una tonteria, però jo sóc la persona més feliç del món al saber que quan arribi a casa tindre a dues preciositats esperant-me. Es diuen Kyara i Ona.

Les meves gosses són especials, mai havia tingut una relació tan estranya amb cap altre ésser. Dic estranya perquè no trobo adjectius per descriure-la. No deixen de ser animals, diferents dels humans, però es que jo les veig molt humanes en diferents aspectes. Sembla que sempre m’entenguin. Quan estic trista, elles ho noten i venen cap a mi per animar-me. La veritat és que ho aconsegueixen. A part d’entendre’m en aquest sentit, m’entenen quan parlo amb elles. Podreu trobar rar que parli amb unes gosses, fins i tot inútil ja que pensareu que no em poden respondre. Però molts cops capten a la perfecció el que els dic, sobretot quan es tracta de galetes. Els encanten.

Tinc clar que continuaré compartint sempre la meva vida amb aquests animals tan fantàstics. La Kyara i la Ona són unes amigues molt humanes, no les canviaria per res del món.

Xènia

Noi moreno, alt, ulls marrons, físic espectacular, bastant cregut, amb unes habilitats que pocs nois poden tenir, és l’ideal descripció pel meu millor amic.

Ja fa anys que el conec, però fins fa pocs mesos que no parem de molestar-nos durant tot el dia a través de missatges. És una de les persones amb les quals puc compartir-ho gairebé tot. És com un més de la família, ve a casa quan vol, parla amb el meu germà, amb la mama i el papa amb molta confiança… la veritat és que resulta ser un bon noi.

No el veig gaire, ja que tots els dies té entreno i quan arriba el cap de setmana té partits, per aquest motiu només té ganes de descansar en el seu temps lliure. Juga en un dels millors equips, el Barça com tots coneixeu. Cada dos dissabtes em llevo aviat per posar la tele i veure com toca la pilota amb els seus companys, és divertit i graciós veure’l. Per a mi és un dels millors jugadors del seu equip i el que més futur pot arribar a tenir.

No sé si és degut a la seva qualitat jugant a futbol, pel seu aspecte físic o perquè juga al Barça, però torna a les noies boges. Normalment moltes d’elles van a veure els seus partits i quan finalitza elles van a demanar-li una fotografia, cosa que em resulta molt graciosa. Qui deuen pensar que és? És un noi normal, només té 15 anys. Ni que fos Messi o C. Ronaldo!

A Barça TV diuen que és un dels jugadors que pot arribar lluny, espero que arribi, ell s’ho haurà guanyat. Té molta sort, no per jugar al Barça, sinó per tenir-me a mi com a millor amiga.

Gairebé em deixo el més important, per a totes aquelles noies que li demaneu fotos a les quals us torna boges, que sapigueu que ell mai mantindria cap relació amb una fan seva.

Lidia Escolà

Ja s’està acabant el segon trimestre. Aquesta setmana ha sigut molt dura: hem tingut molts exàmens i a sobre a tot això li hem de sumar les feines de l’obra de teatre que tots junts estem preparant. D’això és del que m’agradaria parlar-vos avui.

La meva feina, conjuntament amb uns quants companys més consisteix a gravar petits fragmens del dia a dia dels actors, decoradors i dissenyadors, i després unir-ho tot amb una bona música, el que ve a ser un “making off”. M’agrada moltíssim aquesta idea ja que desde fa molt de temps m’ha agradat la fotografia. I gràcies a aquest treball, ara m’estic interessant molt pel tema del vídeo també.

Crec que aquest treball és una gran oportunitat per a mi d’aprendre un munt de coses, ja que si tot segueix així, en un futur m’agradaria poder dedicar-me a això. M’agradaria poder demostrar a tots que no fa falta ser un gran expert per aconseguir grans objectius, sino que amb molta imaginació es pot aconseguir molt més del que un es pensa. Em prenc això com un repte, com un primer pas pel que podria arribar a ser quan sigui gran, i així, si algun dia ho aconsgueixo, m’agradarà mirar aquest projecte i pensar: ” Aquí és quan tot va començar…”. A més a més, crec que tinc un molt bon equip. Gent amb la que m’agrada treballar, gent amb la que m’ho passo bé, i sobretot, gent amb la que puc aconseguir que això arribi a ser molt gran, i que si sumem els punts forts de cadascú, penso que farem un treball magnífic.

Amb tot això, espero que el resultat no sigui dolent i que d’aquesta experiència en pugui treure moltíssimes coses positives que em puguin ajudar en un futur no gaire llunyà.

Arnau

La veritat és que una xemeneia es un simple forat que comunica amb l’exterior on hi poses un conjunt de troncs, hi cales foc i tot seguit comença a fer flames fins que els troncs es consumeixen i desapareixen. També però, les xemeneies ens transmeten calor i calidesa en dies freds dels quals no et ve gens de gust sortir al carrer, sinó que el que més desitges es quedar-te a casa amb una manta, mirant una pel·lícula i menjant unes quantes crispetes. Però què millor que tenir un bon foc que et fa companyia i et fa passar una tarda tranquil·la i relaxant?

També es bonic tenir el foc encès el dia de Nadal o de fi d’any ja que són dies d’estar amb família i proporciona un gran caliu i, perquè no dir-ho, bon rotllo. La meva família i jo, sempre estem esperant a que baixin una miqueta les temperatures per poder anar a comprar llenya i poder encendre un d’aquests focs que encén el meu pare cada any i que he gaudit des de ben petitona. Els meus pares quan just començava a caminar em repetien una i una altra vegada que no toqués el foc perquè em faria mal i que si m’apropava tindria molta calor. Però més d’una vegada m’havia quedat adormida a terra davant de la llar de foc ja que m’era igual si tenia calor, jo estava feliç gaudint d’aquella escalforeta.

Júlia

Estic davant l’ordinador pensant en que escriure. Porto molt de temps sense escriure un escrit d’ètica, no per mandra, sinò perquè no se’m acut res del que parlar. Penso en coses que faig durant al dia per poder treure una petita idea i escriure sobre ella. Però no se’m acut res millor que parlar sobre una petita amiga des de no fa molt.

Es diu Mariona i és una noia simpàtica, preciosa, amable, menudeta i riallera. La vaig conèixer el meu primer any d’institut. Els primers dies quasi mai ens parlàvem, però desprès de coneixe’ns una mica més, la confiança va augmentar i semblava que ens coneixèssim des de petites. Al principi em parlaven d’una tal Mariona de l’escola de la Immaculada, però jo no li donava gaire importància, ja que no la coneixia. Però quan la vaig veure per primer cop en el passadís de l’institut, em vaig fixar amb el seu somriure.

És una persona que em treu una rialla quan més malament ho estic passant, em demostra que puc contar amb ella i em dóna els millors consells. Fa 4 anyets que aquella simple desconeguda va entrar en la meva vida, i ara, és una germaneta per a mi. Cada divendres pasem alguna estona juntes i sempre ens acabem rient com boges per qualsevol tonteria. Espero poder conservar-la per a molt de temps.
T’estimo Mariona.

Judith