LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, 16 de març, és un dia molt important pel meu equip de bàsquet. Després d’haver jugat contra el S.E.S.E de Barcelona en vàries ocasions i haver perdut en totes, avui ens hem promés que no ho farien més.

Aquest equip és el primer de la classificació, i han vingut convençudes de que ens guanyarien, però en aquesta ocasió, hem fet un bon partit. L’entrenador ens ha felicitat pel nostre joc i sobre tot per l’esforç que hem fet. Hem jugat amb moltes ganes i hem defensat la nostra canasta com mai ho haviem fet. Resultat del partit, 69-51, no ens ho podiem creure, haviem guanyat a les primeres!!

L’equip contrari ha marxat amb la lliçó de no donar per guanyat cap partit i nosaltres per una vegada hem sigut un equip rodó, hem fet molta pinya i ens hem animat i ajudat entre totes.

M’ho he passat molt bé, tinc el convenciment de que he fet un bon partit i això m’anima a seguir esforçant-me i fer el que m’agrada.

Irene

Ara farà 2 setmanes, el F.C.Barcelona es jugava el pas a quarts en el partit d’anada que es jugava a Milan. Aquest va ser un partit dolent, no només pel resultat, sinó per l’actuació del equip al camp,  una actuació a que l’afició no està acostumada a veure per part de l’equip.

El resultat va ser 2-0, un resultat en contra que no rebia des de feia molt de temps. Tot semblava molt difícil per aconseguir la remuntada  perquè el Milan es trobava en plena forma i jugava amb dos gols a favor.

Va arribar el dia del partit de tornada, que es jugava al Camp Nou. La afició estava molt pendent del seu equip. Els jugadors es trobaven al centre central del camp concentrats en aconseguir l’objectiu esperat per tota l’afició.

Finalment, després del partit, en el qual el Barça es va imposar totalment davant del rival i va complir la meta proposada gràcies a un dels millor partits de la història del club amb un resultat de 4-0.

Visca el Barça!

Manel

Les cançons sempre ens fan pensar en persones o en records, per això he escollit aquest títol. Aquesta cançó em recorda a una persona molt important per a mi, que m’ajuda i em cuida quan estic malament. Es diu Didac, el meu novio. Porto quasi 7 mesos al seu costat i és l’única persona que em coneix de veritat. Tot el temps que porto amb ell m’ha ajudat a ser més bona persona i a rectificar els meus errors. Des del primer moment ha aceptats els meus defectes i ha sapigut apreciar tots els petits detalls. Sempre que ens veiem noto un formigueig al estòmag, que no ha disminuit des del principi.

Moltes gent pensa que estar enamorat és sinònim de no fer-li mal a aquella persona, però jo estic enamorada del Didac, tot i que haguem passat mals moments. L’amor no es pot quantificar, ja que cadascú el viu a la seva manera. Tot aquest tema de l’amor em recorda a una frase que vaig llegir fa temps: el amor no debe de ser perfecto, sino verdadero. Em fa pensar en la nostra relació, ja que no és perfecte però el temps ha demostrat que ens estimem. Hem passat moments durs, però a partir d’ells em pogut avançar i fer més fort el nostre amor.

El Didac ha sigut i és una persona molt important per mi, que vull que estigui sempre al meu costat, en els bons i mals instants.

T’estimo molt gordi!

Judith

Alguns ja sabreu d’on surt aquest títol. És una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler i Jamie Foxx. És un dels films que més m’ha fet estar enganxat a la televisió per saber que és el que passarà. No és la típica pel·lícula d’acció on hi han quatre trets i quatre morts. És un film d’intriga, on Gerard Butler interpreta un home on s’ha quedat sense res, assasinen a la seva familia i el seu abogat fa un pacte i deixen al culpable lliure.

Bé, el que vull reflectir amb aquesta introducció de la pel·lícula és el tema de la justicia. Hi ha una escena en un judici on Butler l’estan culpant d’un assasinat (que ell és el culpable) però la jutge es basa en els seus principis de que no tenen ninguna prova i el deixen lliure. Com pot ser que un home que ha matat a una persona el deixin marxar per la porta? Molta gent s’ho deu preguntar, però ningú sap la resposta.

La meva opinió sobre la justicia és que cadascú es posa el seu limit de si és just o és injust. A algunes persones tal cosa li semblarà una bogeria però en una altre persona no li semblarà res de l’altre mon. Ningú és totalment just i ningú és totalment injust.

Dídac

Hace unos minutos he acabado de leer el libro cuyo título consta arriba. Me han bastado dos días para leerlo y tan solo dos minutos para darme cuenta de lo mucho que me ha gustado, ¿Qué digo, gustado? Encantado, intrigado, impactado y !yo qué sé cuantas cosas más!

Creada ya la intriga, os explicaré un poco por encima cuáles son los hechos culpables de mi exaltación. Carla; de mi misma edad, Diego; cuatro años mayor, y la noche de su primer aniversario como pareja; una noche de pasión finalizada con un crimen. El acusado es Diego, quién tiene todas las pruebas de una violación acabada en asesinato en contra, y la protagonista es Carla, que toma el papel de detective al sentirse responsable del follón porque, a sorpresa de todos, ella no estaba con él esa fatídica noche. Y entonces, ¿dónde está la pasión mencionada antes? Pues el caso es que Diego engaña a su novia en su fecha señalada con tan mala suerte que su casa acaba siendo el escenario de un crimen. El chico jura ser inocente y la novia, aún engañada, lo cree e inicia una investigación, por su cuenta, para descubrir el verdadero rostro del asesino.

Pasaré al final porque esto se está convirtiendo en un resumen de un libro y, aunque muy sea bueno (el libro, no el resumen), ésa no era mi intención. El caso es que Carla consigue averiguar la verdadera historia que, tal como lo veo yo, no es mejor que la anterior. Resulta que la ex novia de Diego, obsesionada en volver a conquistarlo, entra en escena esa noche con la intención de matar a Carla. Pensándose que la chica con la que Diego estaba en su casa era el objetivo, la apuñala por la espalda. Cuando la noticia sale a la luz, la chica se da cuenta del tremendo error cometido y, gracias a Carla, acaba pagando por ello. Cuando el asunto está finalmente zanjado, Diego sale de la cárcel pero Carla no quiere saber nada más de él. Ha decido que cada uno tiene que hacer su vida, continuar su camino, ella hacia arriba y él hacia abajo; ha decido que no permitirá que le arrastre a su mundo de drogas y gente muerta, ha decidido que, aún habiendo movido cielo y tierra para salvarlo, no lo quiere a su lado nunca más.

Me ha impactado mucho éste final, tenía que contárselo a alguien y, como mis padres han salido a dar una vuelta y aun no estoy tan mal como para hablar sola, pues os lo he contado a vosotros. Ahora mismo tengo esa sensación tan típica y a la vez tan complicada de describir, ese “no sé qué” en el cuerpo que se te queda cuando ves una película muy triste o cuándo encuentras un objeto que te trae recuerdos que ya tenías olvidados y enterrados. Espero que me entendáis, si no es así vamos mal.

He reflexionado un poco y mis conclusiones son un poco pesimistas. La pregunta es ¿Por qué actúa Carla de esa manera, desviviéndose por una persona que quiere bien lejos de ella? ¿Podría ser que solo quisiera limpiar su conciencia por no haber estado con él esa noche? ¿Podría ser que el ser humano, en el amor, actúa de forma irracional, desafiando a toda lógica? Podrían ser las dos cosas, ¿no? Carla quiere a Diego y lucharía con todas sus fuerzas para que todo fuese perfecto, para que incluso él fuese perfecto. Por otro lado, aplicando el uso de razón, no quiere estar cerca de él, no quiere formar parte de su vida. Finalmente, podríamos decir que acaba ganando la razón al corazón. No sólo eso, sino que acaba ganando ella, acaba pensando en sí misma más que en los demás, porque se valora más, se quiere más. Puede sonar un poco egoísta, de hecho lo es, pero también es lo correcto. Yo creo que todos tendríamos que valorarnos más a nosotros mismos, tendríamos que tener en cuenta lo que merecemos para saber lo que queremos.

Laia

“Rectificar es de sabios.”

Hace unas cuantas semanas tuve un percance del cual me arrepentí mucho, cometí un error y me di cuenta justo cuando ya era demasiado tarde.

En pocos años mi vida ha sufrido distintas etapas, algunas más complicadas que otras, pero ha estado muy dividida por diversos factores que me han marcado mucho interiormente. Estas etapas creo que me han hecho madurar antes y más rápida y bruscamente que a lo que le corresponde a la gente de mi edad. En estos últimos dos años he tenido que ir aprendiendo a actuar frente a situaciones difíciles, complicadas e incómodas. Yo considero que en mi vida he cometido algunos errores, ya sean importantes o absurdos, y que me han perjudicado en mayor o menor medida pero los he cometido. Todos estos errores me han permitido ver las cosas de otra manera, razonar, pensar más en mi y en la gente que realmente me quiere y no hacer caso a comentarios desagradables o fuera de tono que no merecen ser escuchados. A pesar de eso, normalmente cuando tienes problemas no piensas con mucha claridad y todo lo “aprendido” en algunas ocasiones “se olvida”.

Como bien he dicho al empezar mi escrito, rectificar es de sabios, o eso dicen. Nunca presté demasiada atención a ese dicho hasta hace unos días en que, mientras me encontraba en un profundo momento de reflexión tumbada en la cama de mi habitación, se me ocurrió buscarle el sentido.

A lo que se refiere la expresión es a que cuando una persona se equivoca y asume su error puede ser capaz de corregirlo y de no volver a cometerlo. El hecho de ser capaz de asumir la equivocación hace que aprendas de tus errores y por lo tanto te convierte en un ser más inteligente. Por otro lado uno no siempre puede corregir sus errores, incluso quizás no quiera, pero lo que sí es seguro es que aprenderá de ellos.

Siempre vamos a equivocarnos, incluso a cometer el mismo error más de una vez porque el “hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra” y además, la perfección no existe y personalmente creo que de existir sería muy aburrido.

No es malo equivocarse siempre y cuando seas capaz de admitir tus errores.

Ariadna.

Avui, un dissabte més em disposo a fer els deures del cap de setmana, un fet del tot habitual a la meva rutina, ja que els divendres no acostumo a tenir temps per a començar-los. Si ens posem a pensar en el fet de fer o no fer els deures hi influeixen molts factors com per exemple compromisos familiars o per una altra banda una raó més trivial, com la de que un divendres per la nit et ve de gust sortir de festa.

Particularment no sóc un noi molt estudiós però sí que sóc conscient dels meus deures i per tant, amb una mica de resignació em poso un dissabte qualsevol a fer els deures. Com és habitual, tinc una mica de deures de cada matèria, una micona de matemàtiques per aquí una mica de física per allà, un control de Castellà per l’altra banda.

Ja que soc algú que li agrada fer una cosa i deixar-la córrer, he fet una mica de deures que ja no tindré que tornar a veure fins dilluns i ara ja estic resolent aquest escrit per tal de tenir una part dels deures d’ètica resolts, tot i que encara em quedi per davant força treball.

En resultat trobo que per una mica de treball dissabte i potser diumenge, no s’ha de considerar en absolut com a una tragèdia i per tant cal fer els deures de bona gana.

Àlex

Ara que estic fent quart d’ESO tinc una gran indecisió envers que faré l’any que ve i amb què em vull guanyar la vida com la majoria de gent de la meva edat. El gran problema es que no tinc ganes de fer res i cap assignatura m’agrada especialment perquè les decisions del que m’agrada i el que no varien massa depenent del professor, per exemple, sempre m’havia agradat molt biologia però aquest any no m’està agradant gens i al contrari passa amb matemàtiques, portava tota la vida odiant-les i fa dos anys que és de les assignatures que més m’agraden encara que aquest any és bastant difícil i tampoc és que m’apassioni.

Quan era petit i anava a l’escola tenia molt clar el que volia ser quan fos gran, no era una professió típica dels nens com pot ser astronauta o futbolista sinó alguna cosa més real: advocat. Perquè? Doncs molt fàcil, perquè la meva mare ho era i jo encara que no sabés molt bé el que era sabia que estava bastant relacionat amb ajudar a la gent i volia que la meva mare estigués orgullosa de mi. Em vaig anar fent gran i vaig veure que dret no era el que m’agradaria estudiar realment i em vaig començar a decantar més per medicina o alguna carrera relacionada amb la tecnologia ja que m’agradaven molt els ordinadors. El temps va anar passant i ara ja no tinc res clar, no sé si m’agrada tant medicina com per treure molt bones notes a la selectivitat i informàtica ho tinc casi descartat del tot perquè el meu pare portava tota la vida sent informàtic i costa molt guanyar-se la vida.

Fa uns dies en Josep Maria ens va demanar que entréssim a una pàgina d’Internet i que féssim una enquesta en la que quan acabes et diu més o menys que podries estudiar tenint en compte les teves aptituds i aquestes coses i em va sortir el mateix per el que m’havia interessat però al final això no m’acaba d’aclarir res així que de moment faré el batxillerat (segurament científic) i intentaré decantar-me per el que més m’agradi intentant treure bones notes per tenir les màximes portes obertes de cara al futur.

Guillem