LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace unos días os hablé sobre los hinchas del rcd espanyol, hoy toca hablar de los famosos Boixos Nois.

Los Boixos Nois se crearon como una peña blaugrana en el año 1981, dirigida por Manel Omar. Originalmente se situaban en la zona Gol Sur del Camp Nou, y después fueron trasladados al Gol Norte. En su historia han provocado multitud de incidentes, peleas, agresiones a otras aficiones. Miembros de los “casuals”, la facción más violenta de la peña, han sido asociados con actividades criminales, como el tráfico de armas y coacciones.

Todo equipo tiene su afición que le sigue en cada partido para animarlos. Pero justamente los Boixos Nois se caracterizan por utilizar demasiado la violencia, y cogieron una fama muy mala que perjudicaba al club. Hasta que Laporta (Presidente del FCB desde el año 2003 hasta el 2010) decidió en su primer año de mandato negarles la entrada al estadio alegando su violencia y peligrosidad y prohibiendo también la entrada en los estadios donde viajara el club.

Esto enfureció mucho a los aficionados culés, ya que un club sin hinchas no es un club.
Laporta en parte tenía razón ya que la violencia no se podía permitir en un club como el FCB y menos después de haber asesinado a un miembro de la hinchada rival en una de sus habituales peleas. Pero creo que prohibiéndoles la entrada al campo y que no puedan ver al equipo que tanto aman, perjudicaría mucho al club y a los demás aficionados.

–¿Qué fue mejor el remedio o la enfermedad? Esta es una de las cosas que me pregunto habitualmente, no es normal que un club tan grande no pueda disfrutar de tanto sentimiento como el que derrochaba aquella gente.

Por eso creo que ya es hora de que las cosas vuelvan a su cauce y sé que los propios jugadores agradecerían muchísimo tener a esa hinchada detrás suyo partido tras partido.

Eric

Mentre escric això l’estic mirant, mai m’hi havia fixat però m’inspira. És un forat, a la paret de la meva habitació.

Aquesta setmana d’exàmens amb tot el que he hagut d’estudiar, casi bé no he sortit de la meva habitació. Dilluns, quan estava amb matemàtiques, estirada al llit em vaig fixar que darrere de l’armari hi havia un forat. Ja fa molts anys que visc en aquesta casa, però mai l’havia vist. El forat és petit i de color negre, però destaca molt ja que la paret és verda. Em vaig aixecar del llit, volia veure per quin motiu hi ha un forat a la paret. Però vaig comprovar que per dins seu no hi passa res, és simplement un forat. Des de dilluns que l’estic observant i pensant amb ell: el seu origen, la seva funció i que hi deu haver a dins. Finalment, avui li he preguntat als meus pares i ells m’han dit que abans hi passaven cables de la televisió, i quan vam fer reformes a l’habitació és van oblidar de tapar-lo.

Aquest fet ha provocat que tota la setmana estigui pensant en el forat en comptes dels exàmens. Però ha valgut la pena, ja que he conegut una història fascinant de la meva habitació.

Laura

Una de las cosas más difíciles en la vida del ser humano es aprender a equivocarse. No me refiero al hecho en si de fallar, de cometer un error ya que eso es muy fácil, sino de equivocarse y no derrumbarse, de saber reconocer un error sin sentirse terriblemente humillado.

En algún momento nos hemos cruzado con personas “raras, especiales” que por culpa de una especie de terror a hacer las cosas mal y a quedar en ridículo, dejan de hacer cosas que en el fondo desean tanto… simplemente por no querer arriesgarse y entrar en el “juego” antes de haber dominado bien las reglas. A lo mejor no quieren jugar un partido de basket, porque dicen que no juegan buen; o salir a patinar con sus amigos porque les aterra la posibilidad de pasar el ridículo delante de la gente, de esta “sociedad” que aterra.

Podemos llamarlas como queremos pero en realidad, personas así tienen mucho de ”perfeccionistas”, tienen cualidades y pensamientos muy positivos como por ejemplo la creencia en que todo trabajo debe estar totalmente  bien hecho, el procurar terminar bien las cosas y si fuera en el menor tiempo mejor, cuidar los detalles en cada uno de sus movimientos, etc. Todo esto puede ser magnífico, excelente, pero recordemos que no existe “la perfección”, siempre hay algo que falla.

En ese constante anhelo de querer alcanzarla, es donde aparece la falla. Quienes desean ser perfectos, generalmente viven tensos, su minuciosidad les hace ser lentos, y con frecuencia son demasiado exigentes con quienes no son tan perfeccionistas como ellos, catalogándolos muchas veces de inferiores. Al no sentirse cómodos con el mundo que le rodea, y sentirse superiores, prefieren aislarse o simplemente la sociedad misma los rechaza.

Es importante saber que los fracasos son algo totalmente narutal a la maldita humanidad, le sigue como la sombra al cuerpo. No existe persona en el mundo que no se haya equivocado alguna vez. Debemos aprender a darnos cuenta de que no es una tragedia equivocarse, la calidad y superación de toda persona no está en no fallar, sino en saber reponerse de sus errores y simplemente, seguir adelante, reconociéndolos, aceptándolos.

Por eso, cuando los perfeccionistas se derrumban al comprobar que no son perfectos, demuestran con ello ser personas que cuentan poco con la realidad. Pienso que a veces los padres son los principales culpables, criando a sus hijos con la idea de que nunca deben jalar un curso o por ridículo que suene, se les enseña a nunca romper un plato, cuando más bien deberían educarlo en ser un buen estudiante y sobretodo, tener la fuerza para afrontar cada error, siendo capaz de volver a estudiar con ímpetu o de recoger los pedazos del plato roto.

Es una verdadera lástima ver personas inteligentes venirse abajo y abandonar una carrera al recibir su primer gran fallo, a jóvenes que fracasan en su primer noviazgo y maldicen contra toda la humanidad, a otros que no pueden soportar una pequeña traición o un mal momento con los amigos… por más mínimo que fuera, sea lo que sea, es necesario decirnos, aunque nos duela, que el mayor de los fracasos es dejar de hacer las cosas por miedo a fracasar.

Recordemos que errores los cometemos todos, somos seres humanos imperfectos, no existe la perfección aunque muchos deseen imitarla. Está totalmente en nosotros encontrar las cosas buenas de los momentos malos, y en caso de no lograrlo, está en nosotros salir adelante y no abandonarlo todo sin dar otras oportunidades. Unos sacan de sus errores enseñanza, experiencia para el futuro y sobretodo humildad al reconocer que se equivocaron, mientras que otros sólo obtienen amargura y pesimismo. ¿Cuál de ellos eres tú?

Toni

Últimament tinc la costum d’escolar música, però aquests últims dies de manera exagerada. Només arribar a casa, encenc l’ordinador i escullo la cançó que més m’agrada per poder escoltar-la. La veritat, és que no sé el per què d’aquesta costum, pero em sento bé quan la practico.

Si no recordo malament, des de ben petit ja tenia un cert interés per la música, sobretot en el tema de la percussió. Els meus pares sempre m’han dit que en aquella època em van comprar una bateria de joguina, i que al cap de dos setmanes, ja la tenia feta caldo. M’imagino que seria de tocar-la tant, però això volia dir que m’apassionava. Per altra banda, les guitarres, els pianos i tots els altres instruments també em cridaven l’atenció.

Quan havia complert els deu anys, la meva família em va portar al palau Sant Jordi, a veure un concert de la Laura Pausini. Aquesta noia ho feia molt bé, però amb el que més m’hi vaig fixar va ser amb els músics i tot el muntatge que es va fer perquè allò sonés tan bé. Aquell dia vaig començar a diferenciar els instruments de l’escenari i interessar-me per cada un d’ells. Aquestes històries musicals em poden haver influenciat fins l’actualitat. Com ja vaig dir en un altre escrit, toco el piano en un grup de música.

També estic dins d’un grup de percussió on cada vegada tenim més actuacions a difrerents pobles. Sincerament, m’ho passo molt bé tocant en els dos i sé que això és el que m’agrada i sempre ho serà.
Acabant ja amb l’escrit, només dir que si us agrada la música, animeu-vos a tocar qualsevol instrument, que si ho feu, encara us agradarà molt més.

Pere

Qui no té ara un mòbil amb Internet per xatejar? La plaga ja s’ha estès per tot el món i jo en formo part d’ella. Jo crec que va començar amb el llançament de la BlackBerry però es podria dir que va començar amb la tecnologia Android i amb els iPhones en general.

Als 12 anys em van regalar el meu primer mòbil i em va fer molta il·lusió encara que només servia per trucar i no l’utilitzava gaire ja que encara era bastant petit. Poc a poc la gent va anar tenint mòbil però dintre del normal. La bogeria va començar al institut amb les anomenades BlackBerrys, tothom en volia una, primer les noies i una mica més tard van ser els nois. A mi la veritat és que no em va cridar molt l’atenció perquè encara que contribueixi a la revolució dels mòbils mai m’han cridat molt l’atenció i el faig servir més per a quedar o com a passa-temps per quan estic avorrit però intento no estar tot el dia enganxat ja que sinó acabes sense relacionar-te amb els del teu voltant.

El cas és que en poc temps van començar a sortir mòbils i aplicacions gratuïtes revolucionàries en oferta per les companyies de mòbil que lògicament els interessava que la gent comprés els mòbils i contractés les seves tarifes, amb totes aquestes ofertes i la innovadora aplicació WhatsApp que et permetia enviar missatges gratuïtament als teus contactes, tothom se’n va comprar un.

Ara vas pel carrer, quedes per menjar a algun lloc, vas a l’institut… I et trobes a tothom parlant pel mòbil, prestant-li més atenció a la pantalla que al seu entorn, és com si les màquines cada vegada prenguessin més el control sobre nosaltres, si això no s’atura acabarem sense veure’ns mai en persona, el mòbil en definitiva t’apropa a la gent llunyana i t’allunya dels que estan a prop teu.

En conclusió deixaré una frase bastant famosa d’Albert Einstein que fa pensar sobre el tema: “Temo el día en que la tecnologia sobrepase nuestra humanidad , el mundo solo tendrá una generación de idiotas”

Guillem

Per fi ha acabat aquesta setmana, no m’equivocaria en dir que és la pitjor de cada trimestre: La setmana d’exàmens trimestrals.

Aquesta setmana se m’ha fet molt llarga ja que cada tarda la havia que dedicar a estudiar i a res més que estudiar. Cada dia era una tortura, ja que podíem arribar a tenir uns dos, o fins hi tot tres exàmens diaris, però per sort això ja ha acabat i ara ja puc dir que oficialment ja sóc lliure! Per fi ja puc fer les coses que no he pogut fer durant aquest llarg temps com podria ser: quedar amb els amics, relaxar-me jugant a la consola, estirar-me al llit o al sofà a veure la televisió una estona o tan sols dormir.

Espero que els meus esforços durant aquesta setmana horrible hagin merescut una i cada hora que he passat sense dormir o sense fer altres coses diferents i que m’hauria agradat fer que no pas estudiar. En la meva opinió, els exàmens no m’han anat pas malament, sinó tot el contrari, m’han anat força bé, però això només són suposicions, i espero que acertades!

Manel

Avui en dia, ja fa un temps que ha passat el Nadal, però tot i així, vinc a parlar d’aquesta època de l’any.

Hi ha gent que diu que el Nadal és una ‘tècnica’ per aconseguir que la població consumeixi més, i així, obtenir més beneficis, i d’altres, que pensen que és una bona època per unir-se amb la família i passar temps junts.

Tal com el nostre sistema polític i econòmic està fet, no dubto que pugui ser una estratègia comercial, és més, ho trobo molt possible, però sigui com sigui, no podem negar que uneix a la família almenys una vegada a l’any. La meva família –excepte alguns que ens veiem de tant en tant durant l’any- no es veu gaire al llarg de l’any, i veure’ns per Nadal sempre ens va bé, per tant, sigui pels diners o per la simple tradició, per a mi i la nostre família és una gran època de l’any!

Aleix

L’altre dia vaig treure a passejar el meu gos. Sempre anem pel barri i a un parc que hi ha aquí aprop; a ell li agrada molt, però no sé perquè aquell dia vaig voler anar a un altre lloc així que vaig començar a caminar en una altra direcció.

Vam arribar a una carretera amb una reixa al costat on darrere hi havien molts arbres, uns quants gossos molt grans i, al fons de tot, una casa molt gran. Allò em va cridar l’atenció i vaig començar a observar-la; era una casa vella, amb un jardí inmens, amb moltes plantes de tots els tamanys i rodejar pels arbres d’abans. L’edifici era de color tronja, un tronja trist degut als anys que devia tenir, amb un parell de fanals per il·luminar l’entrada, una porta per al garaig i una àmplia porta d’entrada. Imagino que a dins d’aquell petit palau hi hauria un munt de coses de valor inpensable: quadres, sofàs de pell d’animal, catifes exòtiques, estàtues de marfil… Pensar allò va fer que comencés a fer-me preguntes per molt improvables que fossin: ”Què passaria si algun dia hi pogués entrar? Coneixeria, doncs, als senyor que hi vivien a dins? Quina edat tindrien? I com serien? A què es dedicarien?..”

El meu gos va bordar i em va fer despertar d’aquell somni, tot allò va quedar només en un lleu pensamensament. Vam tornar a casa al nostre ritme, pel mateix camí que haviem fet per ariibar fins allà. I no he tornat a pensar en aquella casa fins a dia d’avui.

Àlex

El domingo no es mi día favorito la verdad, casi que lo odio. Es un día deprimido ya que tienes que estudiar y hacer todos los deberes. Y, además, el día siguiente es lunes, el peor día de la semana.
Para mi, no todo es malo en los domingos, disfruto de ellos a mi manera. Primero, me levanto lo más tarde que puedo, me encanta dormir. Para desayunar, me como unos churros con chocolate caliente para animarme un poco y darme fuerzas. Más tarde, empiezo los deberes y a estudiar, no acabo hasta el mediodía y, normalmente, me desespero porque creo que no lo podré acabar todo. Después de comer, viene lo bueno: cojo el coche y paso a buscar a una amiga para salir y desestresarnos. Normalmente, vamos a la playa hasta que se va el sol, luego vamos a merendar mientras nos dejamos la voz cantando en el coche. Los conciertos que hacemos dentro del coche son únicos y, sobretodo, se quedan dentro del coche.
Creo que esto es lo único que me gusta de los domingos y, la verdad, es que no lo cambiaría por nada.

Ruth

L’esport, odiat per alguns i estimat per altres. A mi personalment sempre m’ha agradat molt fer esport perquè em sento bé i m’ajuda a desfogar-me, a passar-m’ho bé amb els amics i a oblidar-me dels problemes.

Quan era petit ja m’agradava l’esport, concretament el futbol. A l’escola, a tots els nens ens agradava molt el futbol i al pati, encara que no tinguéssim pilota, ens ficàvem a jugar amb un suc o una bola de paper de plata, no importava el que fos perquè sempre acabàvem trobant alguna cosa que servis per jugar, sempre que podíem aprofitàvem per formar equips i ràpidament començar el partit.A part del futbol, m’agradaven tots els esports en general i a gimnàs m’ho passava bé mentre el joc fos de córrer: m’agradava jugar a l’aranya, a matar, al pilla-pilla…

L’any passat em vaig desapuntar de futbol perquè notava que ja no m’ho passava tant bé com abans, em feia molta mandra anar a entrenar, l’entrenador no m’agradava gaire, els caps de setmana no podia quedar amb els amics… Per això vaig decidir provar altres esports i vaig començar a practicar el tricking amb en Sergi i altres amics, encara avui dia segueixo fent-ho i m’ho passo d’allò més bé.

Per això crec que quan algun esport et deixa d’agradar pels motius que siguin és millor solucionar-los o canviar d’esport encara que sempre s’hi pot tornar, perquè si ho passes malament durant molt temps pot ser que et deixin d’agradar tots els esports pel mal sabor de boca que et va deixar un en concret.

Guillem